Arxiu del dimarts , 11/03/2014

Els rius, els pols i el canvi climàtic

dimarts , 11/03/2014

Icemelt.jpg Que el clima de tot el planeta és un concepte extremadament complex només ho posen en dubte els qui no entenen de que va la cosa. Hi ha uns quants conceptes generals senzills, que es modulen per altres factors més locals, que queden alterats per components esporàdics i tot plegat queda amanit per interrelacions evidents entre diferents zones i altres interrelacions més subtils que mica a mica anem comprenent.

Tot plegat fa que predir el comportament amb models teòrics sigui només una aproximació. Útil, però aproximada. I per això no es cap sorpresa que cap model la clavi a l’hora de predir com anirà el clima. Per descomptat això no vol dir que dubtem de l’escalfament global. Només discutim els detalls. Coses com si serà més o menys lent o ràpid, abrupte o gradual, lineal o oscil·lant.

Per fer-nos una idea de com de complexes resulten les interconnexions, podem fixar-nos en un treball que acaben de publicar. Sembla evident que l’escalfament està afectat molt més l’Àrtic que no pas l’Antàrtida. El fet que un pol sigui un continent mentre que l’altre estigui situat sobre el mar ja genera dinàmiques molt diferents. Però la cosa encara és més subtil.

Les zones de terra ferma poden actuar captant i condensant calor que posteriorment transmeten al mar. Això ho han vist en seguir la temperatura de l’aigua dels rius que aboquen a l’oceà glacial àrtic. L’aigua dels rius s’escalfa i capta calor de la superfície dels continents. En aquest cas el nord d’Àsia, d’Amèrica i d’Europa. Com que hi ha molts afluents, la captació de calor correspon a una superfície molt gran, de manera que en termes absoluts les aigües dels rius agafen molta calor del continent i la porten cap a la desembocadura.

Si desemboquen encarats a l’Àrtic, el que fan és col·laborar a fondre el gel marí amb molta eficàcia. Hi ha corrents càlids que porten aigua marina de l’equador cap als pols, però els rius que desemboquen per allà també tenen un efecte considerable.

Però és que, a més, el gel que es fon deixa de ser una superfície blanca i passa a esdevenir una superfície d’aigua de color més fosc. I tots sabem que les superfícies blanques reflecteixen la llum del sol i s’escalfen menys que les de colors foscos. De manera que sense gel, la quantitat de calor que capta aquella zona és superior, l’aigua s’escalfa més i contribueix a fondre encara més gel. Tot plegat, una espiral que accelera l’escalfament global.

En canvi, a l’Antàrtida això no passa. Per començar no hi ha corrents marines d’aigües més o menys càlides que passin per sota el gel ja que el gel antàrtic està sobre terra ferma. Però a més, no hi ha continents amb rius desembocant per allà i aportant un calor addicional que contribueixi a fondre la banquisa. L’escalfament global també l’afecta, per descomptat, però el ritme i els efectes són molt diferents a un i altre casquet polar.

Naturalment, ara queda afegir als models climàtics els efectes del transport de calor per part dels rius i quina importància té la asimetria entre un pol i l’altre. Amb això, segurament seran més acurats, però no pas perfectes perquè segur que encara ens queden factors inesperats per considerar.

Que els models siguin millorables no posa en dubte el procés. Els climatòlegs són científics, no déus ni il·luminats. Treballen amb les eines que tenen i amb les dades de que disposen. Els models potser no són perfectes, però segueix sent millor fer cas als entesos, amb tots els seus dubtes, que no pas a periodistes, polítics i tertulians diversos que acostumen a ser tant inassequibles al dubte com impermeables als coneixements.