Arxiu del dijous, 13/03/2014

La lliçó de Cosmos

dijous, 13/03/2014

cosmos degrasse.jpg Pels que la ciència ens agrada, aquesta setmana ha sigut especial. Dilluns van estrenar “Cosmos : A Space-Time Odyssey”. La setmana passada ja en vaig parlar i comentava les expectatives que aixecava la nova versió de la famosa sèrie de Carl Sagan. Avui, després de veure el primer capítol, potser val la pena fer un parell de comentaris.

De la sèrie en qüestió poca cosa a dir. Si encara no l’heu vist, ja trigueu! No ho deixeu passar. Busqueu-la. Demaneu-la. Espavileu. No us en penedireu. La única precaució que cal tenir és la que ja era previsible: Si vàreu veure l’anterior, no feu comparacions. Ni en Neil deGrasse Tyson és Carl Sagan, ni l’any 2014 és el 1980, ni la tecnologia televisiva actual és la de aleshores ni nosaltres som els que érem. Sagan ens va descobrir un Univers i tenia al seu favor la novetat. Ara tots hem sentit parlar del bosó de Higss, forats negres, Big bang o cúmuls de galàxies.

Dit això, hi ha una cosa absolutament remarcable. Cosmos és una sèrie de divulgació científica. “Simplement” un entreteniment que pretén promoure l’interès per la ciència, emocionar, despertar la curiositat i la fascinació pel coneixement. I sembla que ho ha aconseguit. Als Estats Units 5,79 milions d’espectadors van veure el primer capítol. Si tenim en compte que no es tracta d’un reality ni d’una sèrie de moda, el resultat és remarcable. Les xifres d’Espanya tampoc estan malament considerant que la van emetre només per canals molt concrets (FOX i National Geographic). Més de dos-cents mil espectadors, quan aquell dia i aquella hora normalment en tenen al voltant de cinquanta mil.

I a la xarxa, al menys en el mundillo relacionat amb la ciència, va ser l’estrella del dia amb opinions per tots els gustos. Des dels que estan encantats fins als que no els va agradar. Comparacions amb la sèrie antiga, anàlisis de l’actitud del deGrasse Tyson, discussions sobre les animacions, les referències històriques, la música, els efectes especials o els homenatges a Sagan. Però el denominador comú arreu és l’entusiasme que ha despertat. Només això ja indica que ha aconseguit el que pretenia.

Qui ho diu que la ciència no interessa? Quan es presenta amb gràcia, amb ganes, amb talent (i amb calers) descobrir coses fent servir la mirada de la ciència enganxa, i enganxa molt. Potser no vàrem aprendre gaires coses noves amb el primer capítol, però va ser una delícia repassar allò que ja sabem. Quin indret ocupa la Terra dins el sistema solar, a quina distància estem del centre de la galàxia, amb quines altres galàxies ens movem i cap a on es desplacem junt amb el cúmul de Verge. Després d’això, veure “Mujeres y hombres y viceversa” o “Sálvame” et fa sentir com una mica incòmode.

El calendari còsmic és una metàfora extraordinària, però tampoc és nova. I tot i així, va ser un gust tornar a recordar que tota la història de la humanitat ocupa els últims segons de l’últim dia d’aquest any imaginari que comença amb el Big Bang. Res de nou, però no deixem de gaudir de les coses que ens entusiasmen només perquè ja no sigui la primera vegada.

Per descomptat, també hi ha la part que frega el ridícul. Als Estats Units ja hi ha tweets demanant que la cancel·lin per que no parla de Déu, perquè fa apologia de l’evolució o per ser anticristiana. Actituds lamentables i que fan una mica de llàstima per la manera com s’esforcen en mantenir-se en la ignorància.

Per sort, integristes d’aquests en tenim menys per aquí. O, al menys, no fan tant soroll. De totes maneres alguna cosa sí que els envejo als americans. Allà, la presentació de la sèrie la va fer el mateix president Obama. Que el president del país faci una cosa així ja dona una idea del valor que li donen a la cultura científica. Aquí em costa imaginar segons quin president o quin ministre de cultura fent una cosa similar. El seu estil és més aviat un altre lleugerament diferent, i així ens va.