La lliçó de Cosmos

cosmos degrasse.jpg Pels que la ciència ens agrada, aquesta setmana ha sigut especial. Dilluns van estrenar “Cosmos : A Space-Time Odyssey”. La setmana passada ja en vaig parlar i comentava les expectatives que aixecava la nova versió de la famosa sèrie de Carl Sagan. Avui, després de veure el primer capítol, potser val la pena fer un parell de comentaris.

De la sèrie en qüestió poca cosa a dir. Si encara no l’heu vist, ja trigueu! No ho deixeu passar. Busqueu-la. Demaneu-la. Espavileu. No us en penedireu. La única precaució que cal tenir és la que ja era previsible: Si vàreu veure l’anterior, no feu comparacions. Ni en Neil deGrasse Tyson és Carl Sagan, ni l’any 2014 és el 1980, ni la tecnologia televisiva actual és la de aleshores ni nosaltres som els que érem. Sagan ens va descobrir un Univers i tenia al seu favor la novetat. Ara tots hem sentit parlar del bosó de Higss, forats negres, Big bang o cúmuls de galàxies.

Dit això, hi ha una cosa absolutament remarcable. Cosmos és una sèrie de divulgació científica. “Simplement” un entreteniment que pretén promoure l’interès per la ciència, emocionar, despertar la curiositat i la fascinació pel coneixement. I sembla que ho ha aconseguit. Als Estats Units 5,79 milions d’espectadors van veure el primer capítol. Si tenim en compte que no es tracta d’un reality ni d’una sèrie de moda, el resultat és remarcable. Les xifres d’Espanya tampoc estan malament considerant que la van emetre només per canals molt concrets (FOX i National Geographic). Més de dos-cents mil espectadors, quan aquell dia i aquella hora normalment en tenen al voltant de cinquanta mil.

I a la xarxa, al menys en el mundillo relacionat amb la ciència, va ser l’estrella del dia amb opinions per tots els gustos. Des dels que estan encantats fins als que no els va agradar. Comparacions amb la sèrie antiga, anàlisis de l’actitud del deGrasse Tyson, discussions sobre les animacions, les referències històriques, la música, els efectes especials o els homenatges a Sagan. Però el denominador comú arreu és l’entusiasme que ha despertat. Només això ja indica que ha aconseguit el que pretenia.

Qui ho diu que la ciència no interessa? Quan es presenta amb gràcia, amb ganes, amb talent (i amb calers) descobrir coses fent servir la mirada de la ciència enganxa, i enganxa molt. Potser no vàrem aprendre gaires coses noves amb el primer capítol, però va ser una delícia repassar allò que ja sabem. Quin indret ocupa la Terra dins el sistema solar, a quina distància estem del centre de la galàxia, amb quines altres galàxies ens movem i cap a on es desplacem junt amb el cúmul de Verge. Després d’això, veure “Mujeres y hombres y viceversa” o “Sálvame” et fa sentir com una mica incòmode.

El calendari còsmic és una metàfora extraordinària, però tampoc és nova. I tot i així, va ser un gust tornar a recordar que tota la història de la humanitat ocupa els últims segons de l’últim dia d’aquest any imaginari que comença amb el Big Bang. Res de nou, però no deixem de gaudir de les coses que ens entusiasmen només perquè ja no sigui la primera vegada.

Per descomptat, també hi ha la part que frega el ridícul. Als Estats Units ja hi ha tweets demanant que la cancel·lin per que no parla de Déu, perquè fa apologia de l’evolució o per ser anticristiana. Actituds lamentables i que fan una mica de llàstima per la manera com s’esforcen en mantenir-se en la ignorància.

Per sort, integristes d’aquests en tenim menys per aquí. O, al menys, no fan tant soroll. De totes maneres alguna cosa sí que els envejo als americans. Allà, la presentació de la sèrie la va fer el mateix president Obama. Que el president del país faci una cosa així ja dona una idea del valor que li donen a la cultura científica. Aquí em costa imaginar segons quin president o quin ministre de cultura fent una cosa similar. El seu estil és més aviat un altre lleugerament diferent, i així ens va.

6 comentaris

  • Sinera

    16/03/2014 18:35

    Molt bona per quan es fa entenedora per a tothom. Un bon exemple de divulgació científica. Llàstima que tanta gent ni se n’enterarà de que coses així es poden veure i aprendre. Hi ha quelcom millor que aprendre tot el que puguem de la vida i de l’univers abans de deixar-la?

  • Francesc

    14/03/2014 17:34

    Jo vaig veure la sèrie original en el punt just de la meva adolescència en el punt just que puc dir que sóc científic gràcies a Carl Sagan i a en Camprubí, el meu professor de ciències naturals de 3r de BUP.

    I, des del curs passat, començo el meu curs a la facultat passant als estudiants tot just l’escena del pale blue dot. Gallina de piel, que deia aquell.

  • Josep Maria

    14/03/2014 8:32

    A mi em va agradar sense entusiasmar-me. Com que no esperava que m’expliqués gaire que no sabés (cosa que sí va passar amb la primera Cosmos; per alguna cosa tinc 34 anys més…) esperava, sobretot, el com.
    Per a mi, una de les coses que destaca més en la primera Cosmos és un guió d’una literatura que no he vist en cap altre documental. En aquest epsiodi he vist poc d’això, apart d’algun moment puntual.
    Ara, hi ha alguns detalls, com el de l’asteroide que es desvia 2 cm, que m’han encantat. O el Tiktaalik sortint de l’aigua (toque als creacionistes), que mono!
    Pocs remakes estan a l’alçada de l’original; no li donem més voltes, si la nova Cosmos apropa a la ciència a la meitat dels que va apropar la primera, en una època de fragmentació d’audiències tan important, ja haurà fet prou.
    Els nostàlgics, mentrestant, sempre podem tornar una vegada i una altra al Sagan original.

  • Sinera

    13/03/2014 23:05

    Gràcies per recordar-ho, Dani. Se m’havia pasat.

  • Joan Codina

    13/03/2014 10:59

    He anat amb massa son per veure bé el capítol.. Avui caurà sí o sí.

    Jo sóc d’una generació entre els dos Cosmos i he de reconèixer que no vaig veure el primer. Per mi serà la primera vegada.

  • Pons

    13/03/2014 10:28

    Si teòricament els polítics espanyols son la representació de la voluntat de poble, i aquests confien en la mantilla de Santa Maria per solucionar els problemes del país, està clar que Espanya no es un país precisament de ciència… per sort sembla que com a mínim queden unes 200.000 excepcions, i jo espero que més.