Arxiu del divendres, 14/03/2014

Sexe i mirades entre trilobits

divendres, 14/03/2014

trilobits.jpg Els trilobits son uns dels fòssils més característics. La seva gran abundància fa que en trobem a totes les botigues de fòssils i a tots els museus. També ens recorda que van ser un èxit evolutiu espectacular. La Terra va ser la llar dels trilobits durant uns tres cents milions d’anys, que aviat es diu. Van sobreviure a unes quantes extincions massives, tot i que en la del Devonià ja van quedar molt tocats i el seu nombre i diversitat es va reduir molt. Potser per això, quan va tenir lloc la gran extinció del Permià, la més dramàtica que ha vist el planeta, els trilobits ja no la van superar i es van extingir definitivament.

Quan pensem en un trilobit, ens imaginem una mena de gamba amb el cos dividit en tres lòbuls i fet de molts segments. El que habitualment no tenim present és l’immens ventall de variacions que van aparèixer sobre aquest esquema. Per fer-nos una idea podem recordar que, per ara, portem identificades unes vint-mil espècies diferents de trilobits.

Amb tantes espècies i tants fòssils hauríem de saber moltíssim sobre aquests animals, i realment en sabem un munt, però sempre queden coses fosques. Per exemple, desconeixem quasi tot sobre la seva reproducció. Els fòssils preserven molt bé les estructures dures, com els exosquelets, però molt malament les parts toves. Sense poder analitzar l’aparell reproductor, simplement ignorem quins eren mascles i quins femelles. Podem especular i imaginar coses basant-nos en comparacions amb altres invertebrats, però poc més. Segurament molts que considerem espècies diferents siguin mascles i femelles de la mateixa espècie. Potser amb el temps trobarem la manera d’esbrinar-ho, però de moment cal tenir paciència.

 Tot i així, de vegades es descobreixen coses impensades. Per exemple, sabem molt bé com era l’estructura general de l’ull dels trilobits. Bàsicament és similar al dels insectes, fet per moltes facetes que capten la llum de manera independent i que després el cervell processa per crear la imatge completa. Els hem pogut estudiar molt bé perquè el material amb el que feien les seves lents era la calcita. Literalment tenien uns ulls minerals que s’han preservat molt bé.

Però una cosa son les lents i una altra són les estructures sensibles que hi ha a la base. Les cèl·lules de la retina, els receptors amb pigments, el nervi òptic i l’estructura general de tot el sistema del receptor. Semblaria que això no hi hauria manera d’estudiar-lo, però el cas és que amb noves tècniques de microscòpia s’han pogut observar les estructures fins i tot a nivell cel·lular. El resultat és que hem pogut estudiar com era un sistema òptic de fa quatre cents milions d’anys.

Ara sabem que al final de cada una de les lents hi havia una cèl·lula fotoreceptora envoltada d’unes altres, com si fossin els pètals d’una flor i que es connectaven amb el nervi per la part de sota. Un sistema similar, tot i que de mida més gran, al que presenten alguns artròpodes que encara viuen avui en dia i que es consideren molt primitius, com les límules (Limulus polyphemus).

La història de la vida a la Terra sempre ens porta als dinosaures, però els trilobits mereixen un lloc destacat es miri com es miri. I el millor és que encara ens queda moltíssim per descobrir sobre aquests curiosíssims animals.