Carícies pausades i càlides

boy-and-girl-857257-m.jpg Els humans som animals eminentment visuals. La vista és el sentit al que li fem més cas i n’hi ha prou d’apagar ells llums per adonar-nos de com en som de dependents. La resta de sentits també són importants i per això, coses com la música, les olors o els sabors ens poden generar sensacions tan intenses. Curiosament, el tacte és un sentit menys valorat i potser no és casualitat que sigui l´últim de la llista. Un fet curiós, ja que sent animals socials, el contacte físic és molt important i una extraordinària font de sensacions.

Per comprovar-ho, només cal recordar com d’important, quants sentiments pot arribar a desencadenar una carícia. No cal que tingui cap connotació sexual. Parlo d’una simple carícia com a mostra d’afecte, de complicitat o de lligam entre dos persones. Un contacte físic que també pot resultar molest segons com. I el cas és que el mecanisme sensorial que hi ha al darrera d’una carícia té els seus secrets.

El sistema nerviós disposa de molts mecanismes per enviar senyals des de la perifèria del cos fins les profunditats del cervell. Entre els molts sistemes, hi ha un tipus de fibres nervioses anomenades “mecanoreceptors no-mielitizats de llindar baix”. Això vol dir que són nervis encarregats de detectar canvis mecànics a la pell, que no estan envoltats de la beina de mielina com molts altres nervis, i que tenen un llindar baix d’activació, és a dir, que amb estímuls de poca intensitat ja es posen en marxa. També es diuen “aferents C-tàctils”. Aferents perquè envien senyals de la perifèria al cervell (els que ho fan en sentit contrari serien els eferents).

Quan es van estudiar aquests aferents C-tàctils es va veure que la seva activació generava la percepció de tacte, però associada a sensacions plaents. No deu ser casualitat que els senyals d’aquestes fibres s’envien a una zona del cervell anomenada escorça insular, que està relacionada amb el sistema límbic i les experiències subjectives i emocionals.

De manera que per fer una bona carícia, el que cal es aconseguir una bona activació de les fibres aferents C-tàctils. És  important recordar que es troben a les zones de la pell amb pèl. No n’hi ha a la planta dels peus o al palmell de la mà. Allà hi pots fer pessigolles (perquè activaràs altres fibres) però no carícies en sentit estricte.

La temperatura és important. Quan es passa per la pell un contacte a temperatura fisiològica de la mà, al voltant dels trenta graus, la resposta de les fibres és màxima. Temperatures per sota dels vint graus o per sobre dels quaranta ja induïen una resposta menor. És per això que les carícies amb les mans fredes tenen molta menys gràcia i si la temperatura comença a activar els receptors tèrmics, de seguida esdevé desagradable.

Un altre aspecte important és la velocitat. Si voleu fer una carícia òptima, la mà ha de passar fregant la pell a entre tres i cinc centímetres per segon. Més de pressa o més lentament no indueixen tanta activació de les fibres C-aferents. De nou, l’experiència ens diu que les carícies han de ser lentes, però no massa. També coincideix amb l’experiència el fet que les fibres presenten un fenomen d’esgotament. D’entrada s’activen molt intensament, però si l’estímul és manté, el senyal es va afeblint. Una carícia genera sensacions intenses d’entrada, però si insistim molt, la percepció baixa i fins i tot es pot tornar molesta. Simplement cal deixar una estona perquè les fibres de la zona acariciada tornin a recuperar la capacitat de resposta.

En realitat no és gens estrany que al llarg de l’evolució haguem seleccionat mecanismes de resposta fisiològica que afavoreixin el contacte entre humans. Aquestes sensacions creen uns vincles extraordinaris entre els pares i els fills, entre les parelles o entre els membres de la tribu. Massa sovint associem el contacte físic amb el sexe. Una activitat en la que intervenen altres sensors i que demana altres ritmes. Però una cosa no treu l’altra i una de les millors coses que et poden passar és rebre una carícia, suau i càlida, en un moment oportú.

8 comentaris

  • Daniel Closa

    18/03/2014 8:47

    La veterania és un grau! Però en això ja neixen sabent-ne molt. Les primeres carícies que fa un nadó só irresistibles :-D

  • Sinera

    17/03/2014 16:46

    Pel que expliques sóc tot un expert en acariciar… Ho sabia! El temps és una gran escola…

  • Daniel Closa

    17/03/2014 10:38

    Ep! Temps, velocitat i temperatura són condicions necessàries però NO suficients. Per descomptat que hi ha moltes altres vies neuronals implicades i en cap cas afirmo el contrari.
    Els models reduccionistes poden passar-se de voltes, però sense un cert reduccionisme, no entendríem res. Aquestes al·lèrgies al reduccionisme… ai! :-D

  • Esther

    17/03/2014 10:31

    Està bé la hipòtesis, però us sembla que només temp i velocitat són suficients per explicar la resposta afectiva al tacte ? hi haurà bases neuronals per camins diferents, dic jo.
    Aquests models reduccionistes…ai!

  • Daniel

    17/03/2014 10:13

    Carquinyol. D’alguna cosa serveix tenir coneixements de fisiologia no? De fet, serveix en moltes ocasions… ;-)

    kika. De res! :-D

    Pons. També hi ha estudis en animals i entre mamífers no hi ha grans diferències. De manera que, probablement també serveix. De fet, crec recordar que els receptors aferents c-tàctics es van descobrir en gats i durant un temps no sabíem si els humans també en teníem.

  • Pons

    17/03/2014 9:54

    Lo d’avui només serveix per acariciar-se entre humans? Ho dic pensant en els gats. No tinc gat propi, però de llarg, el que més he acariciat al llarg de la meva vida segurament han sigut gats. Ells també prefereixen 3 i 5 cm/seg a 30ºC ?

  • kika

    17/03/2014 9:43

    jo també en prenc nota.
    moltes gràcies! ;-)

  • Carquinyol

    17/03/2014 9:16

    Entre 3 i 5 cm/seg i amb les mans a una temperatiuraal voltant dels 30º… m’ho apunto !

    ” o entre els membres de la tribu” t’acostes perillosament a expressions estil Marhuenda !!