Arxiu del dilluns, 24/03/2014

L’argument per quan no hi ha arguments

dilluns, 24/03/2014

gavel-952313-m.jpg La notícia absurda de la setmana passada va ser la d’una jutgessa que retirava a una mare la custodia de la seva filla perquè havia trobat feina a Ripollet i es volia traslladar a Catalunya. Un dels punts de la sentencia justificava la decisió en el fet que “…no se ha acreditado que la niña esté adaptada al catalán y que esta circunstancia no suponga un “escollo” en su evolución.”

Per descomptat, això ha aixecat un bon rebombori (res de nou d’altra banda), però jo voldria fixar-me en el detall de com està construït l’argument. Més que res perquè és una manera habitual de mirar de donar per certes coses que son falses i que en temes de pseudociències es fa servir molt. Si ens hi fixem diu que no està demostrat que determinada cosa no passi. Un raonament trampós com pocs i que, de fet, és el mateix al que va fer servir una presentadora de televisió quan va deixar anar que “no està demostrat que l’anima no es transporti junt amb un trasplantament d’òrgans”.

En realitat és molt senzill. Podem parlar, deduir, legislar, emetre sentències i organitzar la vida en base a coses que Sí que estan demostrades. Són les coses que efectivament sabem. En canvi, les que NO estan demostrades només permeten especular al voltant d’una cervesa, cosa que queda lletja en un argument científic o en una sentència judicial. Ningú consideraria seriosa una sentència que considerés atenuant en un delicte el fet que “no està demostrat que l’acusat no actués hipnotitzat per extraterrestres”. Això es feia servir a l’època medieval, quan condemnaven persones que no podien demostrar que no eren bruixes. Una tasca impossible, de manera que l’inquisidor podia fer el que volgués.

Molt sovint es diu que no està demostrat que els ovnis no siguin naus extraterrestres, per tant, segurament sí que ho són. És ridícul perquè també podem dir que no està demostrat que no siguin barrufets cavalcant dracs de caramel i això no fa més probable que la Terra estigui a punt de ser envaïda per barrufets i dracs.

En temes de medicina alternativa ho fan servir per mantenir el xiringuito i molt sovint diuen que no està demostrat que el seu suposat remei no curi. Els científics, (més avorrits) recorden que el que cal fer per acceptar un medicament és demostrar que sí que és efectiu. I que aquesta és la feina del qui afirma que un remei funciona. A la resta només ens pertoca analitzar si la demostració d’eficàcia que ofereixen és correcta. O al menys, en un país normal hauria de ser així. De fet, l’argument contra les pseudomedicines és que no aconsegueixen demostrar la seva eficàcia. El dia que la demostrin, deixaran de ser pseudomedicines i simplement es convertiran en medicina. Sospito que aquell dia n’hi haurà que deixaran de creure-hi.

En realitat, una bona manera de saber que et volen enredar o que algú no disposa d’arguments sòlids és fixar-se si fa servir aquesta mena de raonament on hi surten dues negacions seguides: “No està demostrat que el que dic no passi”. Més que res per que en aquest paraigües hi té cabuda absolutament tot. Algú pot demostrat que no tinc un drac al garatge? O que no hi ha una tetera de porcellana en òrbita entre la Terra i Mart? Si no podeu demostrar que no es fals, això vol dir que es cert?

L’aforisme diu que la càrrega de la prova recau en qui afirma una cosa. Tot i que, naturalment, la ciència i les lleis fan servir procediments diferents, en alguns aspectes no haurien de ser tant diferents. La jutgessa que va emetre la sentència tindria raó si algú hagués demostrat que el fet d’anar amb la mare a Ripollet sí que suposava un escull en la seva evolució. A l’institut quan estudiàvem filosofia, hi havia una part que estava centrada en la lògica. Allà aprenies que fer amb dobles negacions, diferències entre causes i efectes, raonaments circulars, i coses així.  Potser a la carrera judicial haurien de refrescar aquesta branca del coneixement.