L’argument per quan no hi ha arguments

gavel-952313-m.jpg La notícia absurda de la setmana passada va ser la d’una jutgessa que retirava a una mare la custodia de la seva filla perquè havia trobat feina a Ripollet i es volia traslladar a Catalunya. Un dels punts de la sentencia justificava la decisió en el fet que “…no se ha acreditado que la niña esté adaptada al catalán y que esta circunstancia no suponga un “escollo” en su evolución.”

Per descomptat, això ha aixecat un bon rebombori (res de nou d’altra banda), però jo voldria fixar-me en el detall de com està construït l’argument. Més que res perquè és una manera habitual de mirar de donar per certes coses que son falses i que en temes de pseudociències es fa servir molt. Si ens hi fixem diu que no està demostrat que determinada cosa no passi. Un raonament trampós com pocs i que, de fet, és el mateix al que va fer servir una presentadora de televisió quan va deixar anar que “no està demostrat que l’anima no es transporti junt amb un trasplantament d’òrgans”.

En realitat és molt senzill. Podem parlar, deduir, legislar, emetre sentències i organitzar la vida en base a coses que Sí que estan demostrades. Són les coses que efectivament sabem. En canvi, les que NO estan demostrades només permeten especular al voltant d’una cervesa, cosa que queda lletja en un argument científic o en una sentència judicial. Ningú consideraria seriosa una sentència que considerés atenuant en un delicte el fet que “no està demostrat que l’acusat no actués hipnotitzat per extraterrestres”. Això es feia servir a l’època medieval, quan condemnaven persones que no podien demostrar que no eren bruixes. Una tasca impossible, de manera que l’inquisidor podia fer el que volgués.

Molt sovint es diu que no està demostrat que els ovnis no siguin naus extraterrestres, per tant, segurament sí que ho són. És ridícul perquè també podem dir que no està demostrat que no siguin barrufets cavalcant dracs de caramel i això no fa més probable que la Terra estigui a punt de ser envaïda per barrufets i dracs.

En temes de medicina alternativa ho fan servir per mantenir el xiringuito i molt sovint diuen que no està demostrat que el seu suposat remei no curi. Els científics, (més avorrits) recorden que el que cal fer per acceptar un medicament és demostrar que sí que és efectiu. I que aquesta és la feina del qui afirma que un remei funciona. A la resta només ens pertoca analitzar si la demostració d’eficàcia que ofereixen és correcta. O al menys, en un país normal hauria de ser així. De fet, l’argument contra les pseudomedicines és que no aconsegueixen demostrar la seva eficàcia. El dia que la demostrin, deixaran de ser pseudomedicines i simplement es convertiran en medicina. Sospito que aquell dia n’hi haurà que deixaran de creure-hi.

En realitat, una bona manera de saber que et volen enredar o que algú no disposa d’arguments sòlids és fixar-se si fa servir aquesta mena de raonament on hi surten dues negacions seguides: “No està demostrat que el que dic no passi”. Més que res per que en aquest paraigües hi té cabuda absolutament tot. Algú pot demostrat que no tinc un drac al garatge? O que no hi ha una tetera de porcellana en òrbita entre la Terra i Mart? Si no podeu demostrar que no es fals, això vol dir que es cert?

L’aforisme diu que la càrrega de la prova recau en qui afirma una cosa. Tot i que, naturalment, la ciència i les lleis fan servir procediments diferents, en alguns aspectes no haurien de ser tant diferents. La jutgessa que va emetre la sentència tindria raó si algú hagués demostrat que el fet d’anar amb la mare a Ripollet sí que suposava un escull en la seva evolució. A l’institut quan estudiàvem filosofia, hi havia una part que estava centrada en la lògica. Allà aprenies que fer amb dobles negacions, diferències entre causes i efectes, raonaments circulars, i coses així.  Potser a la carrera judicial haurien de refrescar aquesta branca del coneixement.

11 comentaris

  • Daniel Closa

    24/03/2014 21:44

    Oscar. No cal disculpar-se. Benvingudes les mosques colloneres si son per aclarir temes!
    Però no acabo de veure el teu punt (tot i que amb les fal·làcies, m’acostuma a passar). L’Argumentum ad ignorantiam es dóna quan s’intenta demostrar una conclusió a partir de la ignorància sobre la seva falsedat. precisament l’argument de la jutgessa és fonamenta en la ignorància sobre si la nena està adaptada i sobre si això suposa un obstacle per la seva adaptació.
    Tens raó en el sentit que no és un argument ja que en el fragment que ha sortit a la premsa hi falta la conclusió (al menys en els fragments que he trobat). La veritat és que no tinc la sentència completa i per tant ignoro quines conclusions n’ha tret d’aquesta frase. Siguin quines siguin, si es fonamenten en una absència d’evidències, va de cap a la fal·làcia.

  • Francisco Tabernero Salleras

    24/03/2014 21:08

    O al menys, en un país normal hauria de ser així.
    Aquesta es la “clau de volta” , si vivissim en un pais normal, aquesta jutge sería “normal” i la sentencia del cas també, i ningú perdriem el temps parlant d’estupidesses com aquesta.

  • Óscar Arranz

    24/03/2014 20:30

    Abans de tot demano disculpes per fer de mosca collonera, però és que des del punt de vista lògic l’afirmació de la jutgessa que s’esmenta al post no és cap argument. Un argument és la inferència d’una conclusió a partir d’unes premisses. I a “…no se ha acreditado que la niña esté adaptada al catalán y que esta circunstancia no suponga un “escollo” en su evolución.” no hi ha cap inferència, només són dos enunciats lligats pel connector lògic ‘i’. Aquí no es coment cap Argumentum ad ignorantiam, que és el que se li pressuposa, doncs en cap moment s’afrima que la nena no está adaptada al català ni que aquesta circumstància suposi un escull a la seva evolució.
    En tot cas la jutgessa més que una argumentació lògica, el que entenc per la notícia que fa, és una justificació sobre a quin dels dos pares seria més adient atorgar-li la custòdia. L’esment a l’adaptació a la llengua catalana és només un dels fets, que no arguments, que aquesta recull per justificar la seva decisió. Una altra cosa, i ben discutible des del meu punt de vista, és que aquest fet s’hagi de tenir en compte per a una decissió d’aquesta mena. Pero des del punt de vista lògic, la jutgessa és innocent d’haver comès una fal·làcia.

  • Panerot

  • Pau Bosch

    24/03/2014 11:06

    En el cas de la medicina alternativa sovint és més greu perquè sovint no és que no estigui demostrat que curi, sinó que està demostrat que no cura. Llavors s’escuden en què això és un dogma ja que no es pot provar un negatiu, frase que és certa si vols indicar que no existeixen corbs blancs, però que deixa de tenir sentit quan et pots referir a experiments amb percentatges de probabilitat estadística.

  • Daniel Closa

    24/03/2014 10:34

    Sinera. Realment, quan aquest argument passa desapercebut, la penya es pot manipular amb extrema facilitat.

  • Daniel Closa

    24/03/2014 10:33

    Ignasi. En Punset també es va cobrir de glòria aquell dia.

    Carquinyol. La qüestió és… hauria aplicat el mateix argument? Les caceres de bruixes sempre han tingut procediments ad hoc.

    Pons. Potser la jutgessa és pastafari! Ramen!

  • Sinera

    24/03/2014 10:33

    Tampoc està demostrat que els dracs de caramel dels barrufets no estiguessin pintats de senyera… ni que els barrufets no fossin Sant(s) Jordi(s) disposats a defensar les roses de la diada (la de Sant Jordi, vull dir)… s’entén així la confiança cega de tants ciutadans o la ceguesa infantívola dels comandaments…

    Molt maco l’article, Daniel!

  • Pons

    24/03/2014 10:14

    Justament la meva religió (la única veritable, es clar, el Pastafarisme) es basa en part en la idea adaptada de la Tetera espacial de Russell. Com ho fas per no demostrar que el meu Deu, es a dir, un monstre d’espaguetis volador i totpoderós no existeix, eh? com? Alabat sigui el MEV! Ramen!

  • Carquinyol

    24/03/2014 9:58

    Fins ara jo pensava que el que s’havia de fer a un judici era demostrar culpabilitat amb fets objectius, si ens dediquem a fer veredictes bassant-nos en ‘pressumpcions’ ja podem tancar la paradeta.

    I el pitjor de tot és que jo estic segur que si en comptes d’anar-se’n viure a Ripollet se n’hagués anat a viure a Touluose, Toronto o Frankfurt potser el veredicte hagués estat diferent.

  • ignasi oliveras

    24/03/2014 9:05

    Molt interessant la reflexió feta al voltant d’aquest punt de la sentència que a la majoria de mortals ens ha passat desapercebuda perquè la senyera ens tapava els ulls, però que no s’ha escapat de l’esguard d’un bon científic.
    I un afegitó: haurem de fer pedagogia amb en Punset que diu allò de què no està demostrat que s’hagi de morir ;-)