Arxiu del dilluns, 7/04/2014

Noè, Utnapixtim i uns quants problemes.

dilluns, 7/04/2014

utnapishtim.jpg Diuen que hi va haver una època en què els déus vivien al costat dels humans a la ciutat de Shuruppak. Els humans, però, es multiplicaven massa i feien molt soroll, de manera que el déu suprem Enlil va decidir acabar amb la raça humana amb una immensa inundació. Però el déu Enki, que els havia creat, va tenir pietat i va ordenar al savi Utnapixtim, que construís un vaixell per pujar-hi totes les espècies vivents. La terra va ser assolada per un gran diluvi que va durar sis dies i sis nits fins que el setè tot es va calmar. Aleshores Utnapixtim va mirar des del vaixell i va veure com tota la humanitat s’havia convertit en argila i com al paisatge inundat només hi emergia el cim de la muntanya Nisir, on s’havia posat l’arca. Una setmana després, Utnapixtim va deixar anar un colom que va tornar. Després va deixar anar una oreneta que també va tornar. Finalment va deixar anar un corb que ja no va tornar. Utnapixtim va entendre aleshores que les aigües ja havien baixat i que l’ocell havia trobat un lloc on posar-se.

(De la taula XI de la llegenda de Guilgameix. Poema èpic sumeri escrit fa 4700 anys.)

La llegenda del diluvi universal que apareix a la Bíblia i que amb la pel·lícula “Noè” estarà uns dies de moda, no és gaire original. De relats similars n’hi ha a moltes cultures, però el més antic és el que apareix a la llegenda de Guilgameix, escrita pels sumeris fa prop de cinc mil anys. Descobrir el poema i la feinada que va tenir el pobre Utnapixtim fabricant l’arca per guardar-hi els animals que havien de repobla la terra, fa que et preguntis que els passa pel cap als ultraortodoxos que defensen la literalitat del relat bíblic. I encara més infantils semblen els que conten metres quadrats de superfície per “demostrar” que efectivament hi cabien una parella de tots els animals.

Per descomptat que no hi cabien. Només els que desconeixen la immensa diversitat d’espècies vives que hi ha al planeta s’ho pot imaginar. També hi ha el problema de les distàncies que haurien de recórrer en poc temps. I el de posar junts animals de climes polars amb altres de climes desèrtics. Hi ha el tema del menjar, dels instints, de l’aigua, de que fer amb les defecacions, i de mil coses més. Sempre es pot recórrer a un grapat de miracles per controlar tots i cada un d’aquests obstacles, però fer miracles per evitar els problemes causats pel teu miracle i entremig demanar a un paio que faci una feina sobrehumana i no ajudar-lo construint la nau miraculosament, té poc sentit.

El problema de prendre’s les coses literalment és que de seguida et fiques en embolics molt ridículs.

De totes maneres, a mi sempre m’ha agradat més el problema del que passaria amb els animals “després” de sortir de l’arca. Només hi ha una parella de gaseles i una de zebres. Que fa el lleó? Se les menja? Si ho fa… adéu a l’espècie. Si no, els lleons s’extingeixen per inanició. I si ha de deixar temps perquè repoblin la sabana, caldrà esperar molts anys. Cal un altre miracle perquè els animals no es mengin entre sí durant, diguem un parell de segles!

Els insectes repoblarien ràpidament el planeta, però tampoc tindrien gaire vegetals per alimentar-se. Podrien quedar llavors, però cal una estació per germinar, i molts insectes viuen unes poques setmanes. No tenen temps d’esperar. A més, el primer plançó que sortís seria devorat per milers d’espècies diferents d’artròpodes. Que només d’escarabats en tenim unes 350.000 espècies! Per no parlar de les pobres musaranyes, que han de menjar moltíssim cada dia o es moren.

A més. Noè! Perquè no vas matar-ne alguns? Ens hauríem lliurat de mosquits, paneroles o puces! Mira que ho tenies fàcil. Això no t’ho perdonarem mai.

Finalment hi ha el tema de la variabilitat genètica. L’endogàmia és una cosa a evitar sempre que es pugi. A partir d’una única parella, qualsevol espècie ho té molt fumut per diversificar-se. Amb milions d’anys per davant i molta sort, potser. Però que totes ho aconsegueixin…! Vinga, toca encarregar un altre miracle per afegir una mica d’alegria i variació al DNA de la primera generació filial.

És motiu de riure, però la veritat és que m’acostumen a generar més aviat irritació tots els que dediquen molts esforços a pretendre imposar una visió literal del que explica la Bíblia (o el llibre sagrat en que creguin) i en canvi, acostumen a passar olímpicament per alt el missatge ètic, que és el que realment pot ser valuós.