Noè, Utnapixtim i uns quants problemes.

utnapishtim.jpg Diuen que hi va haver una època en què els déus vivien al costat dels humans a la ciutat de Shuruppak. Els humans, però, es multiplicaven massa i feien molt soroll, de manera que el déu suprem Enlil va decidir acabar amb la raça humana amb una immensa inundació. Però el déu Enki, que els havia creat, va tenir pietat i va ordenar al savi Utnapixtim, que construís un vaixell per pujar-hi totes les espècies vivents. La terra va ser assolada per un gran diluvi que va durar sis dies i sis nits fins que el setè tot es va calmar. Aleshores Utnapixtim va mirar des del vaixell i va veure com tota la humanitat s’havia convertit en argila i com al paisatge inundat només hi emergia el cim de la muntanya Nisir, on s’havia posat l’arca. Una setmana després, Utnapixtim va deixar anar un colom que va tornar. Després va deixar anar una oreneta que també va tornar. Finalment va deixar anar un corb que ja no va tornar. Utnapixtim va entendre aleshores que les aigües ja havien baixat i que l’ocell havia trobat un lloc on posar-se.

(De la taula XI de la llegenda de Guilgameix. Poema èpic sumeri escrit fa 4700 anys.)

La llegenda del diluvi universal que apareix a la Bíblia i que amb la pel·lícula “Noè” estarà uns dies de moda, no és gaire original. De relats similars n’hi ha a moltes cultures, però el més antic és el que apareix a la llegenda de Guilgameix, escrita pels sumeris fa prop de cinc mil anys. Descobrir el poema i la feinada que va tenir el pobre Utnapixtim fabricant l’arca per guardar-hi els animals que havien de repobla la terra, fa que et preguntis que els passa pel cap als ultraortodoxos que defensen la literalitat del relat bíblic. I encara més infantils semblen els que conten metres quadrats de superfície per “demostrar” que efectivament hi cabien una parella de tots els animals.

Per descomptat que no hi cabien. Només els que desconeixen la immensa diversitat d’espècies vives que hi ha al planeta s’ho pot imaginar. També hi ha el problema de les distàncies que haurien de recórrer en poc temps. I el de posar junts animals de climes polars amb altres de climes desèrtics. Hi ha el tema del menjar, dels instints, de l’aigua, de que fer amb les defecacions, i de mil coses més. Sempre es pot recórrer a un grapat de miracles per controlar tots i cada un d’aquests obstacles, però fer miracles per evitar els problemes causats pel teu miracle i entremig demanar a un paio que faci una feina sobrehumana i no ajudar-lo construint la nau miraculosament, té poc sentit.

El problema de prendre’s les coses literalment és que de seguida et fiques en embolics molt ridículs.

De totes maneres, a mi sempre m’ha agradat més el problema del que passaria amb els animals “després” de sortir de l’arca. Només hi ha una parella de gaseles i una de zebres. Que fa el lleó? Se les menja? Si ho fa… adéu a l’espècie. Si no, els lleons s’extingeixen per inanició. I si ha de deixar temps perquè repoblin la sabana, caldrà esperar molts anys. Cal un altre miracle perquè els animals no es mengin entre sí durant, diguem un parell de segles!

Els insectes repoblarien ràpidament el planeta, però tampoc tindrien gaire vegetals per alimentar-se. Podrien quedar llavors, però cal una estació per germinar, i molts insectes viuen unes poques setmanes. No tenen temps d’esperar. A més, el primer plançó que sortís seria devorat per milers d’espècies diferents d’artròpodes. Que només d’escarabats en tenim unes 350.000 espècies! Per no parlar de les pobres musaranyes, que han de menjar moltíssim cada dia o es moren.

A més. Noè! Perquè no vas matar-ne alguns? Ens hauríem lliurat de mosquits, paneroles o puces! Mira que ho tenies fàcil. Això no t’ho perdonarem mai.

Finalment hi ha el tema de la variabilitat genètica. L’endogàmia és una cosa a evitar sempre que es pugi. A partir d’una única parella, qualsevol espècie ho té molt fumut per diversificar-se. Amb milions d’anys per davant i molta sort, potser. Però que totes ho aconsegueixin…! Vinga, toca encarregar un altre miracle per afegir una mica d’alegria i variació al DNA de la primera generació filial.

És motiu de riure, però la veritat és que m’acostumen a generar més aviat irritació tots els que dediquen molts esforços a pretendre imposar una visió literal del que explica la Bíblia (o el llibre sagrat en que creguin) i en canvi, acostumen a passar olímpicament per alt el missatge ètic, que és el que realment pot ser valuós.

7 comentaris

  • Josep Maria

    08/04/2014 7:05

    El missatge ètic de la història de Noé, no el veig per enlloc, com en moltes altres de l’Antic Testament. És l’enèssim exemple del Déu genocida que massacra una població humana, inclosos (perquè n’hi havia d’haver) els nens.
    Tot el de l’arca, davant d’això, és pura anècdota.

  • Roger

    07/04/2014 18:31

    I el sol fet que hi hagi tantes històries sagrades tan similars (cosa que trobo interessantíssima), no els fa reflexionar una mica sobre la fal·libilitat d’aquestes idees ultraortodoxes?

  • Sinera

    07/04/2014 10:54

    Home de poca fe!

  • Mirabilis

    07/04/2014 9:55

    Precisament l’altre dia vaig escriure una entradeta sobre l’Arca, parlant de la jirafa Marius. Si us vé de gust: http://aliherrera.blogspot.com.es/2014/02/la-jirafa-i-larca-de-noe.html

  • Pons

    07/04/2014 9:25

    Tampoc n’hi deu haver tants que es prenguin els llibres sagrats tan literalment, no….? Bé, es igual, val més no saber-ho amb exactitud…

  • Carquinyol

    07/04/2014 8:46

    A mi el que m’ha aclarit forces coses és el començament del text :

    “Els humans, però, es multiplicaven massa i feien molt soroll, de manera que el déu suprem Enlil va decidir acabar amb la raça humana amb una immensa inundació. ”

    Ara ja entenc la costum de fotra una galleda d’aigua al capdamunt dels que t’estan emprenyant a sota de casa!

    De fet, la pròxima vegada que ho faci als del bar de sota i es queixin els hi diré que no estan respectant les meves creences religioses i els nostres costums ancestrals.

  • Pau Bosch

    07/04/2014 8:33

    A mi em fa gràcia que els que neguen l’evolució siguin els mateixos que defensen la veracitat del Diluvi Universal.

    Tenim dos humans, Adam i Eva, que generen tota la humanitat. No crec que la seva descendència hagi de ser genèticament gaire diversa. 14 generacions després, una família d’aquesta població endogàmica és l’única supervivent d’un cataclisme. Amb tanta endogàmia, la seva descendència deuria ser propera a ser clons.

    Doncs d’ells van descendir totes les races del món. Alguns creacionistes diuen que és que van degenerar pels pecats (i sempre pinten Adam i Eva blancs o sigui que els degenerats són negres) i d’altres que hi va haver un fenomen anomenat “superevolució” (www.youtube.com/watch?v=5mPPnN1c0jk) que en teoria no es contradiu amb la negació de l’evolució ja que no conté macroevolució, sinó només la microevolució. De les proves de tot això no cal parlar-ne.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús