Nebulosa d’Orió. Cada vegada més propera

Des de la Terra, la constel·lació més espectacular és, probablement, Orió. Quan comences a descobrir com agrupar els estels, Orió és de les més senzilles de identificar. La figura del caçador, amb el seu cinturó i la seva espasa destaquen entre moltes altres figures imaginàries. Inicialment només veiem puntets brillants al cel que identificàvem amb estrelles. Algunes semblaven tenir un color particular i altres eren més o menys brillants, però tot plegat eren estrelles.

orio 1.jpg

El que passa és que l’estrella del centre de l’espasa d’Orió tenia una cosa estranya. Es veia lleugerament difusa. Per això, aviat es va catalogar, no com estrella sinó com nebulosa i va entrar al catàleg Messier com la nebulosa M42. Era una mena de petit núvol brillant al cel. Un aspecte que es va poder confirmar quan vam començar a disposar de telescopis. Aleshores va quedar clar que la nebulosa d’Orió era un indret ben particular. I d’una inquietant bellesa.

orio2.jpg

Amb telescopis millors i tècniques de fotografia més modernes i més sensibles, la taca difosa va agafar forma i es va fer més gran. Bona part de la seva brillantor era massa feble per veure-la a simple vista. Hi havia zones de diferents tonalitats que es desplegaven en una àrea molt més gran de l’imaginat.

Orio 3.jpg

I quan finalment vam posar el telescopi Hubble a l’espai ens vam endinsar en els secrets de la nebulosa d’Orió. Allà, el gas era atrapat per la gravetat i anava condensant l’hidrogen fins donar lloc a la formació de noves estrelles. Hem pogut fotografiar discs de material protoplanetari al voltant d’estrelles incipients. Futurs sistemes solars que estan generant-se al davant dels nostres ulls. La radiació i les temperatures que hi ha per allà fan que tot brilli en totes les longituds d’ona. Veure el firmament des d’allà dins ha de ser un espectacle increïble. Res a veure amb el nostre fosc cel nocturn.

És agradable pensar com en som d’afortunats d’haver pogut viure en una època que ens permet admirar la extraordinària bellesa que s’amagava en allò que pels astrònoms de l’antiguitat només era una estrella més (la marcada M42 a la primera imatge) que tenia, com a única particularitat, el fet de ser lleugerament difosa.

Perquè no direu que no és espectacular!

orio 4.jpg

5 comentaris

  • Sinera

    10/04/2014 19:36

    Quanta bellesa!

  • Pons

    10/04/2014 12:58

    Certament es un espectacle ben bonic, per sort el podem admirar des de lluny, em temo de que si estiguéssim al mig de tot això no duraríem gaire…

  • Júlia

    10/04/2014 11:01

    Uau…

  • Xavier – Pàrsec

    10/04/2014 9:10

    Bon día,
    L’espai….. l’ultima frontera…… qui li agrada la ciència ficció, sabrà que aquestes son les paraules del Capità Picard al començament de cada capítul en la sèrie “Star trek, la nova generació”.
    Sempre que miro al cel per les nits, m’en recordo de la frase d’en Picard i em venen al cap imatges de la serie COSMOS de Carl Sagan…….i que som un puntet blau en la inmensitat fosca del univers. Te n’adones de que realmente som insignificants i et fa apendre a ser més humil i gaudir del temps que sens ha donat com a matèria capaç de tenir conciència.

  • Carquinyol

    10/04/2014 8:23

    Qui sap si quan va néixer el nostre Sistema Solar hi havia altres ésers que deien el mateix que dius tu avui !