Arxiu del dilluns, 14/04/2014

I si està més enllà del nostre abast?

dilluns, 14/04/2014

Ment.png La ciència ha anat recollint grans èxits des que la vàrem començar a fer servir. Gràcies a ella, molts dels grans misteris als que ens enfrontàvem els humans han anat caient o s’han anat limitant. Ara ja sabem de que està feta la matèria, quant mesura l’Univers observable, perquè brillen els estels o com ha evolucionat la vida. Moltes d’aquestes respostes han donat peu a altres preguntes i segur que amb el temps algunes respostes hauran de ser revisades. Però en general, el progrés de la ciència ha donat uns fruits incalculables.

I tot i així, queden temes que encara es resisteixen. Preguntes per les que no tenim resposta. Qüestions que no sabem com abordar. De totes elles, l a més intrigant i, potser la mes important, és el misteri de la ment.

Sabem moltes coses de la ment, de la consciència. Sabem que és el resultat del funcionament del cervell. Danys al cervell causen problemes mentals. La mort del cervell implica la desaparició de la ment. Determinats estats d’activitat del cervell condicionen estats mentals com el dormir, el somiar, el tenir por o el fet d’estar concentrat. Però això és una observació que simplement ens situa en el suport biològic de la ment o, si o ho preferiu, de la consciència. Una observació que no ens apropa gens a entendre com s’origina la ment. Com passem de senyals entre neurones a pensaments, emocions o percepcions?

La resposta no és només que no ho sabem. És que no en tenim ni la mes remota idea i ni tan sols sabem per on començar a plantejar-ho.

Perquè, com es diu en ocasions: per aquesta pregunta, quina mena de resposta esperem? Algú podria dir que hi ha un camp mental que queda modificat i bla bla bla. Però seguiríem en les mateixes. Com un camp mental modificat dóna lloc a una percepció subjectiva? A la consciència del jo? Hi ha qui especula amb una nova partícula. Però ens serviria de res l’existència d’uns hipotètics mentalions? Perquè fins i tot si això existís, tornaríem al mateix; com una nova partícula explica el fenomen de la consciència?

Ara com ara podem descriure el que observem amb més i més detall. Podem analitzar els senyals neuronals, els mediadors químics implicats, la interacció entre el cervell i l’ambient. Però res de tot això ens servirà per explicar la ment. Potser sigui informació necessària, però de cap manera serà la clau que busquem.

I una idea inquietant sempre plana sobre aquesta recerca. Potser simplement el tema ens supera. Potser el nostre cervell està incapacitat per entendre que és la ment. Ens creiem els reis del mambo i tenim una confiança il·limitada en les nostres capacitats. Per descomptat que hi ha moltíssimes coses que ignorem, però confiem que esbrinar-les serà només qüestió de temps. Per moltes preguntes estic segur que sí. Però és justificada aquesta confiança per tots els temes que volem resoldre?

Un escarabat té consciencia? Jo no ho crec. O si la té és extremadament rudimentària. Però el que estic segur és que no pot entendre un poema. Simplement, està més enllà de les capacitats del seu cervell. Un peix no pot entendre una integral. De nou, el problema supera la capacitat de processament del seu cervell. Hi ha problemes que són inabastables per determinats nivells de complexitat cerebral. Que ens fa pensar que el nostre cervell no presenta aquestes limitacions? Potser no veiem per on enfocar el problema de la ment perquè està més enllà de les nostres capacitats. Més enllà de la nostra imaginació. Una possibilitat que no hem de descartar.

O potser aquest raonament sigui només una excusa per justificar el fracàs que hem tingut fins ara per resoldre el major problema al que ens hem enfrontat mai els humans. La nostra ment. Nosaltres mateixos.

De totes maneres, podem deprimir-nos i deixar-ho estar, o seguir investigant. Amb la primera actitud segur que no el resoldrem. Amb l’altre, potser sí o potser no. Sembla més assenyat, més interessant i fins i tot més divertit, seguir intentant-ho.