Arxiu del dimarts , 29/04/2014

Els homes estressen, però treuen el dolor…

dimarts , 29/04/2014

ratolí.jpg Dissenyar un experiment pot ser la cosa més divertida del món. Bé, divertida pels que ens diverteix això de la ciència. Normalment es pensa que l’important és trobar la manera enginyosa de demostrar una teoria fantàstica, amb els aparells més complicats possibles i amb moltes variables mesurades simultàniament. Però la realitat no és exactament així.

Més enllà de l’experiment concret, dels aparells que facis servir i del fet de tenir clar quina pregunta vols respondre, la major part del temps que dediques a pensar l’experiment és per buscar la manera d’assegurar-te que no hi ha factors que et portin a engany, elements que modifiquin els resultats de maneres inesperades, coses que canviïn el resultat sense que tu te n’adonis…

Sembla que no hauria de ser molt complicat oi? Doncs és molt complicat. I de vegades desconcertant. Jo intento no fer experiments amb rates durant els mesos d’estiu. Mai no ens surten bé. Potser és un cicle anual, potser és la calor ambiental, potser és que noten la suor dels investigadors, potser… En realitat no se el que és, però tinc clar que és millor deixar els experiments per més endavant.

Doncs acaben de publicar un treball on han posat de manifest un tema que en alguns congressos es comentava mig d’amagat com una impressió subtil que molts tenien però que no gosaven expressar en veu alta. Però sembla que el que sospitaven era cert. En alguns experiments, els resultats queden modificats segons si qui fa l’experiment és una dona o un home. No és que uns ho facin millor que altres. És molt pitjor. Els ratolins noten el gènere de l’investigador que hi ha a la sala i responen d’una manera o altra!

L’estudi era sobre la sensibilitat al dolor. I les dades indiquen que si el qui manipula als animals és un home, disminueix el dolor que senten els ratolins. Però d’altra banda els nivells d’estrès, determinats mesurant els nivells d’hormones d’estrès com la corticosterona, augmenten en presència d’homes.

De fet, encara és més complicat. No només responen als homes, sinó a la flaire d’homes. Els resultats eren similars si posaven samarretes suades que pertanyien a homes. En canvi, la suor femenina els era igual. Però no penseu que és perquè els homes i les dones els tracten diferent (que potser també) ja que la resposta apareixia en presencia d’animals mascles de qualsevol espècie…. excepte dels propis ratolins.

Els dos fenòmens, l’augment d’estrès i la disminució del dolor, semblen relacionats. És un fenomen anomenat “analgèsia per estrès”. Quan vas molt estressat i et fots una trompada, d’entrada notes poc el dolor. És després, quan et calmes que la percepció del dolor retorna. Segurament serà molt interessant estudiar els missatgers químics detectats pels ratolins, el tipus de feromones implicades, les vies neuronals activades i la extrapolació d’aquest fenomen a altres animals i sobretot als humans.

Però també indica que hi ha molts experiments que tenen resultats erronis. Que potser les conclusions haurien sortit diferents si l’investigador hagués sigut una investigadora, o a l’inrevés. Si els nivells de corticosterona depenen de la proporció entre homes i dones de la sala… que en fem dels resultats que tenim fins ara? Fins ara aquesta variable no la teníem en consideració! Caldrà revisar moltes dades. Tot plegat és un bon exemple de com en ciència mai no es pot dir que ho tens tot lligat. I també permet entendre perquè els científics som tan primmirats amb les dades i la manera d’obtenir-les. I perquè ens posen de mal humor les pseudociències, que no tenen res de tot això en compte i és queden tant contens. Però és que si alguna cosa sabem del cert és que mai no saps on s’amaga una font d’error en un experiment.

(Buf! I ara com posem el cartell de “prohibit el pas als homes (o les dones)” en un laboratori sense que t’acusin de discriminar per gènere?)