Arxiu del divendres, 9/05/2014

Els instints més foscos

divendres, 9/05/2014

Blood.jpg Li deien Godi, i un dia de gener de l’any 1974 estava menjant tranquil·lament sense notar un grup d’ombres que s’apropaven sigil·losament. L’atac va ser sobtat i despietat. Se li van tirar al damunt i mentre uns l’immobilitzaven, els altres l’anaven colpejant amb tota la brutalitat possible. Al voltant, n’hi havia que s’ho miraven, animant als agressors. L’agressió va durar una bona estona fins que les ferides el van deixar estès. Aleshores, un dels atacants s’hi va apropar amb un gran roc a les mans i li va esclafar el cap.

Allò va ser l’inici de quatre anys de violència extrema entre dos bandes rivals. Els atacs sempre seguien un patró similar. Grups que es desplaçaven sigil·losament per saltar sobre un membre aïllat del grup contrari i aprofitar la superioritat numèrica per liquidar-lo sense contemplacions. Van morir en Hugh, en Charlie, en Willy Wally i altres. Finalment, la mort del qui anomenaven Sniff va acabar aquella guerra. Ell era l’últim del seu grup.

Tot això va ser un cop difícil pels qui creuen que la natura és essencialment harmoniosa i que és la societat la que torna als humans especialment dolents. Godi, Sniff, Hugh, Charlie i la resta dels que van lluitar en aquella guerra eren ximpanzés de dos clans rivals que vivien a les valls de Kahama i de Kasekela, al Parc Gombe de Tanzània. L’equip de la gran primatòloga Jane Goodall va ser el testimoni d’aquells fets i els qui van descriure la primera guerra coneguda entre primats no humans.

Posteriorment se n’han documentat altres casos. Clans de ximpanzés que es maten entre ells per aconseguir (creiem) ampliar el seu territori. Són guerres implacables. Cruels. Maten les femelles, devoren les cries, s’acarnissen amb els mascles. I per molt que ens desagradi, mostren els pitjors aspectes dels comportaments humans. És difícil pensar que un grup de sis ximpanzés caminant sigil·losament per la selva amb els pels eriçats i envoltant un oponent que s’ha separat del seu grup no actuen amb premeditació. Però això és exactament el que fan. Si la diferència numèrica no és clara, l’atac s’avorta i ho deixen per un altre dia.

És curiós com hi ha investigadors que miren d’evitar parlar de guerra o de llenguatge bèl·lic per fer-hi referència. I encara més curiosa la manera d’intentar donar-hi la volta i parlar de factors positius com la cooperació. Certament cooperen, però per matar un congènere. Un concepte aquest, de congènere, al que nosaltres hi donem valor, però que pel que sembla, els ximpanzés no tant.

Quan veiem grups de formigues lluitant entre elles, ens sembla normal. Són animals massa llunyans a nosaltres per identificar-nos amb elles. Parlem d’instints cecs, de competència pels recursos i no li donem més voltes. Però els ximpanzés són parents molt propers. I resulta que en ells hi podem veure reflectides moltes de les coses que més ens desagraden de nosaltres mateixos. Aquí no hi ha excuses d’una societat injusta ni d’un pecat original. Simplement els interessa un territori i maten als rivals per aconseguir-lo.

Suposo que incomoda a qui li dóna moltes voltes a qüestions ètiques. Potser l’instint de matar, de fer la guerra el portem realment inserit en la nostra essència biològica? No dèiem que l’home és bo per naturalesa i és la societat la que el corromp? Ja no cal un pecat original o una ofensa als déus per justificar el mal?

Però de fet, només passa que la natura és com és i no com ens agradaria en les nostres fantasies. Hi trobem coses que ens semblen bones i altres que ens semblen dolentes. Però aquests son valors humans que a la natura se li en fumen. L’important és que son els nostres valors. Que no es donin a la natura no els fa menys valuosos.

És possible que els nostres parents propers siguin perfectament capaços de matar amb tota la crueltat i premeditació possibles i de les maneres que ens semblen més menyspreables. I que? Representa que no som ximpanzés, que la cultura, la capacitat de raonar, de construir una ètica i una moral ens haurien de permetre evitar tot això. Per descomptat que tenim un rerefons biològic, amb instints, impulsos, necessitats i comportaments dictats per l’evolució. Però no només tenim això. Se suposa que hem aconseguit anar una mica més enllà i podem actuar de maneres més civilitzades. Al menys podem fer-ho. Que després ho fem o no ja és decisió i responsabilitat nostra.