El parany de la bona solució

man-thinking-987763-m.jpg Analitzar com processem la informació pot resultar d’allò més interessant alhora que depriment. Més que res, perquè no pares de descobrir que fem els raonaments de maneres ben incorrectes, esbiaixades, tendencioses i poc eficients. I tot i saber-ho, ens costa moltíssim corregir-ho.

Hi ha un fenomen particularment divertit anomenat “efecte Einstellung”, que vindria a voler dir efecte de focalització. És el que ens passa quan trobem la solució a un problema. Inconscientment, els problemes que vinguin tot seguit els intentem resoldre de la mateixa manera.

En experiments de laboratori aquest fenomen és fàcil de veure. S’agafen problemes més o menys complexos, com aquells de disposar de tres gerres de diferents volums i mirar d’aconseguir un volum determinat de líquid. Cal trobar la combinació ordenada de passos que permeten descartar volums i aconseguir al final el que volíem. Però quan es porta una estona fent-ho, si plantegen un problema que té una solució immediata, descobrim que a molta gent li passa per alt i torna a fer el seguit de transvasaments de líquid. El fet de conèixer una solució “complicada” els impedeix veure la senzilla.

Un altre clàssic. Com faries quatre triangles iguals amb sis llumins?

En altres experiments ho han fet en el joc dels escacs. Disposaven les peces al taulell de manera que es podien resoldre amb jugades ben conegudes, però també de manera més ràpida i eficient amb solucions poc habituals. Quasi tots els jugadors experts triaven la convencional. L’interessant és que ells afirmaven haver estudiat alternatives, però la bona els passava per alt. El tema és que quan van analitzar el moviment dels seus ulls, es va veure que repetien una vegada i altra els moviments que els portaven a la solució convencional. Ells creien que analitzaven totes les alternatives, però inconscientment el cervell els empenyia a insistir en allò que sabien que funciona.

En realitat és el que ens passa a tots a mida que ens fem grans. Els problemes els abordem amb les estratègies que ja hem fet servir anteriorment i que han tingut èxit. Seria absurd no aprofitar l’experiència, però això ens impedeix trobar solucions millors. La gràcia dels joves és que no estan condicionats per aquest efecte i poden proposar solucions millors, encara que siguin menys convencionals. De vegades només és anecdòtic, però altres vegades és dramàtic. Durant la primera guerra mundial, molts morts van ser per la incapacitat dels generals de pensar en noves maneres de fer la guerra. Seguien amb els recursos de tota la vida (trinxeres i càrregues a camp obert) i malgrat que els morts s’acumulaven per milions, eren incapaços de trobar alternatives a noves armes que exigien noves estratègies.

En ciència passa tres quarts del mateix. Els grans descobriments normalment es fan de jove. Passats uns anys et falta aquella manera agosarada de pensar i de plantejar els problemes. De fet, la millor estratègia és disposar de joves i veterans al mateix equip. Així, es plantegen noves aproximacions alhora que no es perd el temps en solucions que ja s’han provat i s’han demostrat errònies. No garanteix que no passin coses per alt, però és la menys dolenta de les combinacions.

En realitat, el fenomen té moltes branques insidioses. Una de divertida és la dificultat per fer servir objectes de manera diferent de l’habitual. Si et donen un martell penses en claus i cops. Però un martell pot servir per fabricar un pèndol, per fer palanca, per enfosquir una zona en una radiografia, per lligar a una cadira o per fer de contrapès. Segur que per moltes més coses, però costa imaginar-les ja que sempre venen a la ment aplicacions relacionades amb colpejar. I si pensem en aplicacions d’unes tisores, totes estan relacionades amb tallar i potser punxar. Els genis són aquells que troben la manera de no caure en aquest reflex del nostre cervell. En això, l’anècdota (falsa) de Bohr i Rutherford amb un baròmetre n’és un bon exemple. Com pots calcular l’altura d’un edifici fent servir un baròmetre? La resposta que ens ve al cap és mesurar la pressió a dalt i a baix i aplicar diferents fórmules, però és més fàcil demanar a l’arquitecte que et digui l’altura i a canvi li regales un bonic baròmetre.

Hauré de mirar d’exercitar d’alguna manera el pensar experiments que no siguin sempre els mateixos. Però em temo que a aquestes alçades, ja em costarà una mica. Serà molt millor que em deixi portar una mica per l’entusiasme, agosarat i lliure de prejudicis, dels becaris.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    14/05/2014 8:17

    No. No és gens estrany. Però curiosament fa que resulti poc eficient de vegades. Més que res, perquè no només té tendència a triar el que ja sap sinó perquè genera una mena de “ceguesa” per altres opcions.

  • Pons

    13/05/2014 16:32

    El cervell està acostumat a fer servir el que ja coneix, tampoc es tan estrany fet i fet, no?
    Es una mica com les il·lusions òptiques que un cop les coneixes ja no pots parar de veure-ho.

  • Daniel Closa

    13/05/2014 8:35

    Scumm..! Que grans

  • Carquinyol

    13/05/2014 8:19

    Bé, en això d’utilitzar obtectes en tasques pels quals no van ser dissenyats originàriament les videoaventures clàssiques de fa uns anys t’entrenen de forma ben intensa !

    Ei mira, un mico de tres caps !