Arxiu del dilluns, 26/05/2014

El salt de les mantes

dilluns, 26/05/2014

En ocasions, les xarxes permeten trobar petites joies que t’obren la porta a un món desconegut. A mi m’ha passat amb un vídeo on podem veure una mola de mantes (Mobula mobular), que d’entrada havia confós amb mantes gegants gegants (Manta birostris), i que en tot cas m’ha tingut bocabadat durant els dos minuts que dura. En primer lloc per la immensa quantitat d’exemplars que van plegats. Per algun motiu m’imaginava que les mantes eren animals més aviat solitaris. En realitat m’estava fent un embolic entre diferents espècies de mantes. Les gegants (o manta-raïes) sí que són solitàries.

I l’altre fet sorprenent són els salts que fan. La manera com mouen les aletes potser per mirar de mantenir-se uns instants més a l’aire o potser simplement per seguir amb el moviment que fan sota l’aigua. En tot cas, veure aquests magnífics animals saltant per sobre les onades resulta fascinant.

Aleshores busco una mica d’informació i descobreixo que es tracta d’uns animals força desconeguts. En el cas de les mantes gegants gairebé no en sabem res. Ignorem fins a quina fondària poden nedar, ignorem quants anys poden arribar a viure i fins i tot ignorem quantes n’hi ha repartides pels oceans, de manera que també ignorem si és una espècie amenaçada o no. A base d’especulacions l’han catalogat com “quasi amenaçada”, però és una classificació no excessivament fiable.

Les mantes pertanyen a la classe dels condrictis, que són els peixos cartilaginosos i, a l’igual que els taurons, el seu esquelet està fet per cartílag. Tenen una cua llarga, que a diferència d’altres espècies de rajades, en  aquest cas no és verinosa i sobretot destaquen per les seves aletes al llarg del cos. Les del gènere Modula poden arribar als 5 metres d’amplada, lluny dels quasi 9 metres de les mantes gegants.

Però el que m’ha semblat més interessant és que, de fet, no sabem perquè salten. Igual que passa amb les balenes, admirem els seus salts, però n’ignorem el motiu. De fet, adjudiquem les mateixes raons a les balenes i a les mantes (cosa que tractant-se d’un mamífer i un condricti sembla poc probable). S’especula sobre si és un sistema de comunicació aprofitant l’impacte de la reentrada a l’aigua per enviar-se senyals sonors. També hi ha qui creu que serveix per alliberar-se de paràsits que puguin tenir per la pell i als que els sentaria malament sortir a fora l’aigua. Per descomptat hi ha la possibilitat que sigui un ritual d’aparellament. Sempre que els animals fan coses estranyes cal considerar que el sexe estigui per mig.

I finalment, potser només ho fan per jugar. Perquè els agrada. O per curiositat. Qui sap si tenen ganes de veure que hi ha més enllà del sostre blau que tenen sempre al damunt! O potser la planxada en caure els fa pessigolles o els fa fregues. Els salts podrien ser un equivalent a gratar-se la panxa!

Moltes especulacions però poques dades. Resulta una mica sorprenent, tractant-se d’uns animals tan fantàstics. Un bon recordatori de la colossal ignorància que encara tenim sobre tantes coses que passen als mars.