Arxiu del dimarts , 27/05/2014

Ecologia política

dimarts , 27/05/2014

eleccions2014.jpg Després de qualsevol tipus d’eleccions, tothom surt a dir que els seus han guanyat. De vegades és evident i de vegades cal posar-hi molta (però molta) imaginació. En tot cas, sempre es pot fer la interpretació que més convingui. Encara que de vegades fa gràcia i altres vegades posa dels nervis, no deixa de ser part del joc electoral. Però aquest any el panorama polític s’ha mogut tant que permet moltes més aproximacions. I, potser per deformació professional, a mi m’han vingut al cap un grapat de similituds amb els ecosistemes. Només són metafòriques i tampoc es poden estirar massa, però algunes semblen molt evidents.

Bàsicament el que està passant és que l’ecosistema on viuen i creixen els partits polítics (és a dir l’ambient social) s’ha modificat radicalment en poc temps. El que aquí va representar la sentència del constitucional és força similar al que va representar la caiguda del meteorit que va generar el cràter de Chicxulub fa uns seixanta cinc milions d’anys. Un esdeveniment que va canviar les condicions del medi ambient de manera sobtada i radical.

Fins aleshores els dinosaures eren els amos del planeta pel que fa al regne animal. Ocupaven tots els nínxols ecològics i havien tingut molts milions d’anys per adaptar-se als diferents terrenys, de manera que ningú podia competir amb ells. Hi havia altres organismes, però vivien a l’ombra dels dinos. En el mapa polític serien els grans partits que dominaven el panorama. PP i PSOE a Espanya i aquí PSC i CiU. La resta serien l’equivalent als rèptils, insectes i els petits mamífers. Existien, però pintaven poc en l’esquema general de les coses.

Ah! Però després de l’impacte del meteorit, l’ambient es va alterar i aleshores va caldre establir noves estratègies per sobreviure. La majoria dels dinosaures no van tenir la capacitat d’adaptar-se a les noves condicions. Havien de viure amb menys menjar, amb més fred, amb massa calor o amb el que fos. Però no ho van aconseguir probablement perquè van seguir fent el que havia funcionat durant milions d’anys i van ser incapaços d’adaptar-se. Una incapacitat que els va portar a l’extinció. És el preu de ser l’amo del tinglado massa temps. Es perd inevitablement la capacitat de canviar i segueixes fent allò que abans funcionava però que ja no serveix. Un dinosaure té excusa, però en un polític és bastant penós. Per això, la majoria dels dinosaures (PP i PSOE/PSC) estan ben fumuts. Cal dir que això d’evolucionar quan estàs ben adaptat no és gens fàcil i costa molt temps i esforços. A més, de dinosaures n’hi havia molts i, encara que fos només per inèrcia, encara van sobreviure molts milions d’anys després del cataclisme. Als partits els passa una cosa semblant. Les inèrcies socials existeixen i costen de modificar.

Altres dinosaures van tenir la sort de poder-se adaptar. Van haver de modificar la seva manera de ser i deixar part del seu passat enrere, però això els va permetre sobreviure amb un èxit raonable. Ja no són els grans dominadors, però al menys avui encara estan entre nosaltres i els diem ocells. Quan veig als nois de CiU, penso en els canvis de alguns dinosaures fins a ocells.

Altres animals que estaven en la perifèria de l’ecosistema van trobar que, sobtadament, les noves condicions els eren ideals per funcionar de manera més eficient. Els mamífers havien evolucionat a partir d’alguns rèptils i, tal com passava amb ERC, amb prou feina sobrevivien. Els dinos ocupaven tot el terreny i fins i tot sense els dinos, no acabaven de trobar la manera de prosperar en l’antic ecosistema. Però a partir del meteorit, les característiques que tenien els mamífers, junt amb la decadència dels dinos va representar una oportunitat que no van desaprofitar.

Ara el planeta està dominat per mamífers i ocells. Mentre que dels orgullosos dinosaures només en queda el record. Altres animals que ja hi eren van seguir existint, però sense acabar d’explotar al màxim les seves capacitats. Partits com ICV tenen una provada capacitat de supervivència, similar a la dels rèptils. Poden resistir en quasi qualsevol condició, però per algun motiu mai acaben de fer-se els amos del lloc.

Altres partits ja em costa més de buscar metàfores. En el cas de C’s, no puc deixar de pensar en espècies invasores que s’esforcen en extingir als habitants originals d’un ecosistema. Com els conills que van portar a Australià els colons. Els qui volien convertir Austràlia en una extensió de la llunyana Anglaterra ho veien amb bons ulls, mentre que pels que valoraven la fauna autòctona marsupial, els conills són una plaga.

Per descomptat, tot és metafòric i només un joc i com a tal s’ha de prendre. Segur que tothom pot trobar les similituds que més li plagui i en cada cas seran diferents i totes igualment vàlides. En tot cas, sembla clar que la autèntica jornada de reflexió hauria de ser la posterior a les eleccions.