Arxiu del dimarts , 10/06/2014

La “casta”

dimarts , 10/06/2014

research.jpg Ara resulta que pertanyo a una “casta” digna de menyspreu. Al menys, això és el que pensa la Ruth Toledano, que ha generat una mica de rebombori al publicar un escrit titulat “La casta científica y el paradigma ético de Podemos”. Confesso que no m’havia llegit el programa electoral de “Podemos” (ni el de cap partit ja que la credibilitat dels programes és entre zero i nul·la), però l’article aquest m’ha generat una certa angoixa. Es veu que som una casta que ens creiem en poder de la veritat i que tractem amb menyspreu la resta de la humanitat.

Jo pensava que al laboratori intentàvem curar algunes malalties per les que avui en dia  encara no hi ha tractament. No som de cap laboratori privat ni de cap farmacèutica, de manera que molta pasta no guanyarem amb el que puguem descobrir. Digueu-nos romàntics, o rucs, però en general el que volem fer és entendre que passa durant una malaltia per saber com aturar-la. Tan simple com això.

I sí, hem de fer servir animals d’experimentació.

Però no. No som sàdics que gaudim torturant animalons.

El problema és més senzill. No sabem altra manera de fer-ho. És cert que de vegades hi ha alternatives i que molts experiments es poden fer sobre cèl·lules en cultiu. Ja ho fem, però no sempre es pot. Per exemple, millorar els sistemes per preservar òrgans destinats al trasplantament seria genial. Es perden molts òrgans perquè no arriben a temps al receptor. Un ronyó pot aguantar unes 48 hores, però un cor només n’aguanta unes 12. Si trobéssim la manera d’allargar aquest període, salvaríem moltes vides.

Podem fer uns quants estudis amb cèl·lules, però al final caldrà agafar un cor posar-lo en la solució de preservació que volem provar i, passades unes quantes hores reimplantar-lo en un organisme. Necessitem saber si el cor tornarà a funcionar. Durant quant temps. Si no ho fa, caldrà veure quines cèl·lules fallen. Com respon el sistema immunitari del receptor. Si hi ha problemes, cal esbrinar quines cèl·lules son les més afectades. Hi ha mil coses que poden anar malament i que d’entrada no podem estudiar en un cultiu de cèl·lules.

Si algú té alguna idea de com estudiar aquestes coses sense recórrer a animals d’experimentació, la comunitat científica estarà encantada de saber-ho.

Naturalment hi ha molts casos en que es pot evitar l’ús d’animals. Fa anys es feien servir sense mirament, però ara les qüestions ètiques les tenim molt en compte. Calen autoritzacions de comitès ètics. Es fa servir el mínim nombre d’animals i sempre que es pot es reemplacen per altres sistemes. Per cert que hi ha casos, com el dels cosmètics, en que no està justificat de cap manera. Però és normal posar la recerca biomèdica al mateix sac que els cosmètics o les corridas de toros?

I també sabem que els descobriments que es fan en ratolins no es poden extrapolar directament als humans. Ningú ho pensa això. Però la lògica de la vida té principis generals que sí que podem aprendre. Hem aprés més sobre la nostra genètica gràcies a  les mosques que a cap altre organisme. I els cucs han servit per entendre com s’ho fan les cèl·lules per trobar el seu lloc quan es forma un embrió. Tots aquests descobriments no s’han aplicat directament, però ens han indicat el camí.

Els científics en som conscients de tot això. Som persones normals i corrents, no una casta mancada d’escrúpols.

Segons l’article que parla de la casta, estic caient en l’especisme. Una discriminació moral envers altres espècies d’animals que no siguin els humans. Una postura que equiparen al racisme. Potser sí que hi caic ja que no tinc cap problema en esclafar un mosquit o una mosca. Fer servir mosques per experimentar no em genera problemes ètics. En canvi sí que me’ls genera fer servir rates. I simplement no treballaria amb ximpanzés. El tema és complex perquè, no ho oblidem, intentant salvar rates podem estar condemnant persones.

Simplificar les coses en excés és la millor manera de caure en el populisme. I el tema de la recerca i la lluita contra les malalties no s’ho mereix. Ni tampoc el del respecte a la vida i l’ètica de l’experimentació en animals. No és una qüestió tan simple que es pugui liquidar simplement tractant de “casta” a la comunitat científica.