El pas del temps

hourglass-649915-m.jpg Dissabte va haver-hi un accident al davant de casa. Una cruïlla, un cotxe i una moto. No és difícil esbrinar qui es va endur la pitjor part. No conec els detalls ja que només vaig sentir el soroll de l’impacte i al sortir al balcó ja hi havia un grup de persones al voltant del motorista. Uns quants vàrem trucar al 112 mentre que altres intentaven, amb més o menys encert, ajudar l’home caigut. Poc després, suposo que per la tensió del moment, algú va començar a cridar maleint la policia, les ambulàncies i els serveis d’emergència. Per què trigaven tant?

El cas és que tenia registrada l’hora de la meva trucada al telèfon, de manera que vaig poder verificar exactament quan van trigar a arribar. Sis minuts.

Pot semblar molt en una situació de tensió, però que arribin els serveis mèdics i la policia només sis minuts després de l’accident em sembla un funcionament prou correcte dels serveis d’emergència. Al menys fins que ningú inventi el transportador de feixos de Star Trek.

La qüestió és que si aquells sis minuts es van fer llargs va ser perquè la percepció del temps queda absolutament distorsionada per l’estrès. Una de les coses més flexibles que hi ha és, precisament, la percepció subjectiva del pas del temps. En principi, el temps segueix el seu ritme inalterable i, tot i això, l’experimentem de maneres extremadament variables.

En realitat no tenim massa clar com processa el cervell el pas del temps. Una estona compartida amb algú amb qui estàs a gust passa volant, però la mateixa estona fent una feina avorrida o esperant alguna cosa, es pot fer eterna. D’altra banda, en situacions de tensió, el temps sembla alentir-se. La percepció temporal varia amb els anys. De petits, els estius eren llarguíssims, tot i que, per desgràcia, l’any escolar també. I finalment, també hi ha diferències entre homes i dones.

Tots nosaltres expliquem el mateix, de manera que deu ser un sistema de funcionament comú, però com que tot plegat és un tema subjectiu, costa molt estudiar. Un experiment divertit per veure com es modifica la percepció del temps en resposta a l’adrenalina el van fer amb un visor on es projectava una xifra. Estava fet de manera que s’anava alternant la xifra il·luminada sobre fons fosc i la xifra fosca sobre fons il·luminat. Si es passa prou de pressa, la gent deixa de veure la xifra.

La qüestió era esbrinar si en situació de estrès el cervell processa informació més de pressa ja que si el cervell funciona més de pressa, semblaria que el temps passa més a poc a poc. Per fer-ho, donaven l’aparell a uns voluntaris, els enfilaven a una grua de cinquanta metres, i els deixaven caure al buit. Durant els tres segons de la caiguda havien de mirar l’aparell per veure si aleshores podien discriminar el número que apareixia en la pantalla.

La idea és enginyosa, i en un vídeo de la xarxa, semblaria que sí que poden identificar el número. De fet, identificaven una de les dues xifres. Però en l’estudi complert, els resultats eren similars als que obtenien sense caure, de manera que sembla que no, que el cervell no processa més de pressa les coses quan anem inundats d’adrenalina.

Ah! Però al mateix experiment els van demanar que avaluessin quant temps havia dura la caiguda. I tots van cometre el mateix error. La van sobrevalorar en un 30 %. Per tant, sí que havien tingut una percepció del pas del temps distorsionada, però no perquè el cervell processés informació com si fos una pel·lícula a càmera ràpida.

Hi diferents idees de com es forma la percepció del temps, i cap és senzilla. El nombre d’estímuls que reben les neurones, la amplitud de les xarxes neuronals que es posen en marxa, la quantitat de records que generem en determinat període o la quantitat d’energia que consumeixen les neurones són coses que semblen relacionades amb la manera com experimentem el pas del temps.

De fet encara ens queda molt per entendre-ho, però si alguna cosa tenim clara de moment és que la nostra percepció del pas del temps és qualsevol cosa menys fiable.

6 comentaris

  • Vicent Bosch i Paús

    16/06/2014 15:07

    Cert, el temps sempre dura el mateix. Tanmateix se estàs a gust, passa sense donar-te’n compte i si estàs esperant… Fa molts anys vaig jugar una partida al “burro català”, perdia 7.000 pessetes, al final sols 1.700. L’agulla menuda del rellotge avançava més ràpida que la gran, tot per la pèrdua (o el guany).
    Ara quan vaig a dormir hi vaig per obligació, no gaudix ni frueix del dormir, em sembla que quasi tota la nit estic despert (fet impossible), per no desesperar-me, cada dia em fique el ràdio-despertador per no mirar l’hora que hi és.

  • Daniel

    16/06/2014 12:38

    La fletxa del temps. Els físics sempre amb coses senzilles que es poden explicar amb una mica de termodinàmica, entropia i poc més :-)

  • Joan Codina

    16/06/2014 11:50

    Impressionant!! Vaia patacassu!!

    Ja saps que els físics ens interessen coses més senzilles com ara la fletxa del temps. Anar a veure quin és el ritme de mesura és massa per nosaltres hahaha

  • Daniel

    16/06/2014 9:15

    Carquinyol. Home! Si has de veure la resposta en situació de estrès, no hi ha més remei que estressar-los com més millor.

    Pons. Caiguda lliure del tot. Sense lligar. A baix hi havia una xarxa, naturalment. Que havien de repetir la caiguda! (mira el vídeo. Es divertida la cara que posen)

  • Pons

    16/06/2014 9:12

    M’agradaria pensar que al llançar-los des de la grua anaven lligats, perquè sinó seria complicat preguntar-lis després quin número havien vist. Bé, preguntar-lis seria fàcil, obtenir resposta seria lo complicat.

  • Carquinyol

    16/06/2014 7:57

    “…els enfilaven a una grua de cinquanta metres, i els deixaven caure al buit…”

    A mi que em perdonin però hi ha certs experiments que semblen ideats per ments perverses i torturadores…