Arxiu del dimarts , 17/06/2014

Diferència de nivell

dimarts , 17/06/2014

paul.jpg Una cosa una mica ridícula de la ciència ficció és la increïble poca imaginació que tenen les pel·lícules en el tractament que es fa sobre els aliens. De fet, el que trobem són copies repetitives del mateix tipus de disseny per les seves naus i que va canviant segons la moda. Durant els anys seixanta i setanta els extraterrestres arribaven en senzills platets voladors, però ara la simplicitat ja no s’estila i últimament prefereixen naus més complexes. Una complexitat proporcional a les capacitats dels enginyers d’efectes especials dels estudis cinematogràfics. D’altra banda, podem anar a temps més remots i els Déus (l’equivalent als visitants de l’espai) arribaven en carros. De fet, cada vegada els imaginem arribant amb la mena de nau més moderna que disposem nosaltres. Preferentment amb llumetes de colors i sorolls electrònics.

És curiós que les onades de platets voladors de finals del segle passat deriven, segons diuen, d’un malentès amb els periodistes. Un pilot americà va dir que havia albirat un grup d’objectes estranys desplaçant-se a gran velocitat i que es movien com ho faria un plat rebotant sobre l’aigua. No va dir que “eren com platets” sinó que “es movien com platets”. Però la imatge resultant de la confusió va caure en gràcia i de cop els cels es van omplir de platets voladors immortalitzats en grapats de fotografies convenientment borroses. A la xarxa encara en trobem a grapats.

Però el més ximple de tot és el que venen a fer segons la majoria de ficcions. Repasseu les sèries d’extraterrestres. Al final acaba amb una guerrilla d’heroics humans lluitant en escamots contra uns alienígenes de mida aproximadament humana, amb estructura anatòmica aproximadament humana i vulnerables a les armes humanes. Per cert, ells també empunyen unes armes que recorden molt les que els humans imaginem com modernes a rabiar. Fusells làser i similars.

I per destruir les naus extraterrestres, cal fer-ho com si fossin naus humanes. Un explosiu ben col·locat, una descàrrega elèctrica brutal o un virus informàtic. Tot col·locat per un heroi ben guapetò mentre la xicota espera notícies passant molts nervis i abraçant els nens (sempre surten nens).

Pensem un moment. Una civilització que pugui fer un viatge per les estrelles ha de disposar d’una tecnologia que ens superarà en uns quants segles com a mínim. Si algun dia arriben, no hi haurà absolutament res que pugem fer. Ni herois ni hòsties. Si Colom hagués descobert Amèrica cinc segles més tard i hagués arribat amb portaavions, helicòpters de combat i escamots d’elit dels grups d’operacions especials equipats amb armament químic, bacteriològic i radiològic… els antics asteques haurien tingut res a pelar? Podrien lluitar amb llances i fletxes? Aconseguirien enfonsar un cuirassat intentant prendre-hi foc amb unes torxes? Els passaria pel cap que hi ha satèl·lits en òrbita observant els seus moviments? Tindrien èxit les pregaries al Déu Quetzalcóatl?

Doncs la diferència de nivell tecnològic que podem esperar si ens comparem amb una civilització alienígena que pugui arribar fins aquí encara ha de ser molt més gran. Per tant, el més probable és que ni ens n’adonéssim que arribaven, que ja ens haurien extingit. I, em sap greu, però a diferència dels marcians de “la Guerra dels mons”, els de veritat segur que farien unes quantes anàlisis microbiològiques (i químiques, i de radiacions i de ves a saber que) abans de venir. Quin idiota passa per alt això?

De veritat que m’agrada la ciència ficció. I en els pocs casos que és seriosa, encara més. Amb la resta i totes les series americanes, simplement no oblido que només son westerns camuflats. Substitueixes uns indis per uns aliens, unes carretes per unes naus espacials i un rifle Winchester per un fusell làser i et surt la majoria de les pel·lícules i sèries que hi ha. Per sort, també n’hi ha algunes que no es prenen seriosament, i són molt divertides!