L’Ebola i l’ètica dels tractaments experimentals

Ebola_virus_emEls pitjors pronòstics s’han complert i l’epidèmia d’ebola, que a l’abril ja era una amenaça inquietant, està adquirint dimensions mai vistes. De moment la OMS ja ha decretat una Alerta Sanitària Mundial, que és una manera de dir que els països implicats no se’n surten i que la resta de la comunitat internacional hauria d’enviar equips i ajuda immediatament.
El problema, és clar, és que no hi ha cap tractament eficaç contra el virus. Per tant, l’únic que queda és interferir la propagació entre persones. És a dir, identificar i aïllar als malalts. De pas, els poden donar mesures de suport vital com rehidratació o transfusions, per facilitar que el seu cos lluiti contra el virus. És poca cosa, però millora una mica les expectatives de sobreviure.
Això és fàcil de dir, però extremadament difícil de portar a la pràctica, especialment a l’Àfrica, on hi ha molts usos socials que empitjoren la situació. Per exemple, el costum d’acomiadar-se dels difunts en una cerimònia que inclou l’abraçar-los. Una molt mala idea quan la víctima ha mort d’ebola. Això junt amb una desconfiança envers la medicina oficial i els occidentals, complica tot el que es fa.
Aquests dies també s’ha fet famós el tractament experimental ZMapp. És un còctel de tres anticossos dirigits contra el virus. El van obtenir a partir de persones que havien sobreviscut a l’ebola, de manera que el seu sistema immunitari ja fabricava anticossos contra el virus. Van purificar els gens d’aquests anticossos i els van introduir en plantes. (Sí, plantes. Concretament la del tabac.) Aquestes plantes amb el gen dels anticossos contra el virus (sí, són transgèniques) en poden fabricar molta quantitat i després es poden purificar i preparar per administrar.
La idea és bona, però de idees bones que no funcionen n’hi ha a cabassos. Per això, primer cal veure si efectivament ataca al virus i si funciona en animals malalts. Després, i això és molt important, cal administrar-ho a persones sanes per assegurar-nos que no presenta efectes secundaris. No serveix de res curar l’ebola si el tractament mata al pacient perquè causa fallida hepàtica, atacs de cor, inflamació sistèmica o ves a saber que. Aquestes coses passen i hi ha hagut casos dramàtics en que medicaments molt ben pensats i segurs en animals mataven als humans. Només quan ja ha passat tots aquests controls es planteja provar-ho en pacients malalts. I en aquest cas, tampoc era un medicament extraordinari. En macacos “només” curava al 40 % dels animals.
El cas és que aquest ZMapp que han administrat als dos cooperants dels Estats Units i al sacerdot espanyol que van ser repatriats, no s’havia provat mai en persones humanes. Més enllà de la conveniència o no del trasllat, la situació ha posat sobre la taula els dilemes ètics amb que de vegades es troba la medicina. És ètic administrar medicaments experimentals que no han passat tots els controls exigits normalment?
La primera resposta intuïtiva és que, en aquest cas, no sembla malament. Si t’has de morir igualment, millor provar-ho tot. Però les coses són menys clares i no és tan evident que si t’infectes estiguis condemnat sense esperança. La mortalitat d’aquest brot està al voltant del seixanta per cent. És a dir que quatre de cada deu infectats sobreviuen. Els dos cooperants americans sembla que se’n surten, mentre que l’espanyol va morir. Potser el medicament no fa res i els pacients segueixen el curs normal de la malaltia. Uns viuen i altres moren. Potser el tractament va agreujar la situació del sacerdot i per això va morir. Potser el moment d’administració, l’edat, l’estat previ de salut o mil altres factors van distorsionar l’efecte. Potser…
Amb només tres casos no tenim manera de saber-ho, de manera que especular no serveix de gaire. Però ara es plantejaria un altre problema. S’hauria de fabricar molt més per administrar-ho als malalts? De nou, l’instint de “fem alguna cosa, el que sigui” sembla que ho demani, però imaginem que al final resultés que augmentés la mortalitat. És una possibilitat que no s’ha de descartar i que destruiria del tot la confiança que la població pugui tenir en els equips mèdics. Un factor que resulta ser extremadament important en una epidèmia com aquesta. Tot plegat fa que sigui un tema força més complex del que semblaria d’entrada.
De moment el problema no està sobre la taula per que ja no queden dosis del medicament. Era experimental, de manera que n’hi hauria unes poques dosis al laboratori i fins i tot si volguessin, trigarien un temps en fabricar-ne més.
Tot plegat ens recorda que la recerca és important, però moltes vegades el que més cal són metges ben entrenats i amb els equips de protecció escaients sobre el terreny, junt un bon sistema d’informació a la societat. Per desgràcia no es va disposar d’aquestes coses de bon començament.

4 comentaris

  • Daniel

    27/08/2014 16:06

    No només és legal. El que és il·legal és que no signi donant el consentiment. Es part dels estudis que es fan en tots els medicaments que arriben al mercat. Però abans cal provar-los també en voluntaris sans, per veure que no tenen efectes inesperats que siguin tòxics.

  • Sinera

    27/08/2014 14:51

    Hola Daniel…
    Em pregunto si és legal que un malalt signi per actuar de “conillet d’ Índies”… no veig que no ho hagués de ser… Potser sovint facilitaria la trobada de nous remeis… Ni idea.

  • Daniel

    21/08/2014 14:39

    Home! L’aïllament i transport no hauria de ser un problema massa complex i algunes crítiques que s’han fet són exagerades. Per greu que sigui, només es transmet per contacte amb l’afectat (no es transmet per l’aire!). Per això, el que cal protegir és només el personal sanitari i l’equip que està en contacte amb el malalt. Això s’ha de poder fer sense problemes aquí. Si es transmetés per l’aire ja seria un altre tema molt més complicat i segurament no seria bona idea el transport.

  • Oscar Arenas

    21/08/2014 11:45

    Estava esperant la teva opinió sensata sobre l’epidèmia!

    I sobre l’aïllament i el transport del cooperant espanyol… què n’opines? :P