Arxiu del dilluns, 1/09/2014

L’ebola, el metge i Déu

dilluns, 1/09/2014

CIRUGIACARDIACAEn Kent Brantly és el metge que es va fer famós perquè va contraure l’ebola quan estava a Libèria, va ser repatriat als Estats units, li van administrar el medicament experimental ZMapp i se’n va sortir. En realitat no sabem si es va curar gràcies al medicament o simplement va tenir la sort de ser dels 40% de persones infectades que es curen tot soletes. Sigui com sigui, es va curar i això sempre és una bona notícia.

El cas és que va fer una nota d’agraïment que ha tingut un cert ressò. Entenc que en Kent Brantly és un home de profundes creences religioses perquè la major part del comunicat són agraïments a Déu i als que han pregat per ell. El primer que diu és que “Avui és un dia miraculós”, i conclou dient que “estic eternament agraït a Déu per haver salvat la meva vida… Si us plau, continuïn pregant per Libèria i el poble de l’Àfrica Occidental…”

Aquesta mena d’afirmacions sempre em generen una notable incomoditat. Potser pel costum que tinc de pensar que si algú mereix reconeixement per l’èxit implica que també es faria responsable en cas de fracàs. Per això trobo absurds raonaments molt habituals del tipus “si guanyem és perquè som bons, si perdem és culpa de l’àrbitre”. “Si la economia del país millora és gràcies al govern, si empitjora és culpa d’Europa”. I un que em feia molta ràbia de jove: “Si suspens és perquè no has estudiat. Si aproves és gràcies a Déu”.

Doncs el raonament del metge és igual de trampós. Si moro és culpa del virus, si em curo és gràcies a Déu. Perquè si ell creu que s’ha curat per intervenció de Déu, potser hauria d’explicar quin el paper d’aquest Déu en totes les víctimes que moren a diari de la mateixa epidèmia. No és poden separar mèrits i responsabilitats com fan alegrament massa sovint.

Brantly, si et vas curar probablement va ser, igual que molts altres, per pura sort. Perquè el teu sistema immunitari va respondre una mica més ràpidament que el virus, perquè el teu estat físic segurament era millor que el de molts habitants de la zona, perquè et van portar a un hospital on van ajudar al teu cos a combatre millor el procés i, potser, perquè vas rebre les atencions de cinc metges, vint-i-una infermeres i un tractament experimental producte de la feina de molts investigadors, de moltes hores de laboratori i de molts anys de desenvolupament científic. La teva fe no t’hauria de dur a menystenir tots aquests esforços. Pots creure que les pregaries van ajudar, però no oblidis que també hi ha molta gent pregant per altres que finalment moren. Hem de culpar a Déu en aquests casos?

I el que necessiten als països afectats no son precisament pregàries. El que els cal son equips de protecció, sistemes de control, personal sanitari i molta ajuda d’aquest tipus. Una capsa de guants o unes bosses de sèrum fisiològic salvaran més vides que les pregàries fetes des de la confortables seguretat de les cases del primer mon. Ets metge i has estat allà. Tu  ho hauries de saber millor que ningú.

Una de les frases que dius és que “Déu em va salvar la vida, una resposta directa a milers i milers de oracions”. Noi, me n’alegro sincerament que et salvessis, i t’asseguro el fet que anessis allà a lluitar contra l’epidèmia em mereix el màxim respecte i admiració, però no hauries de ser tan cregut com per donar per fet que hi ha una intervenció directa de Déu en el que probablement només sigui un cas de sort estadística o un èxit de la medicina i la tecnologia.

Recordes allò de “Al Cèsar el que és del Cèsar”…? Doncs això.