Arxiu del dimarts , 2/09/2014

Quants mosquits calen per fer un eixam?

dimarts , 2/09/2014

Quants mosquits calen per fer un eixam? Pot semblar una pregunta retòrica però amaga més complexitat i interès del que sembla. Un eixam és una entitat amb un comportament particular diferent del que tenen dos o tres mosquits volant uns al costat d’altres. El mateix passa amb els ocells. L’espectacle dels estols d’estornells volant plegats i formant uns núvols negres que es mouen de manera coordinada resulta particularment hipnòtic.

Els dos casos són exemples del que es coneix com “sistemes emergents”. Això fa referència a grups caracteritzats per presentar un comportament col·lectiu que va apareixent a mida que augmenta el nombre de individus que en formen part. Es tracta d’un comportament que no està dirigit per cap consciència superior sinó que emergeix a partir de unes poques regles que aplica cada element per separat.

A la pràctica vol dir que cada mosquit del eixam, cada peix de la mola o cada ocell de l’estol només segueix unes poques instruccions que depenen del comportament dels individus que té just al costat. Si l’ocell del costat gira, jo també ho faig. Si se m’acosta, jo m’allunyo. Intento mantenir una distància igual entre els sis ocells que m’envolten. I poca cosa més. Son regles per evitar xocs i optimitzar el vol, però quan les apliquen un gran nombre d’individus es genera el comportament unitari de l’estol o de l’eixam i dóna la impressió que sigui una entitat amb capacitat de decisió.

La gràcia és que hi ha molts sistemes emergents aparentment diferents, però amb funcionaments bàsics similars. Les xarxes neuronals del nostre cervell, les dinàmiques de les ciutats, els fluxos de tràfic o la manera d’aplaudir o ballar en actes multitudinaris. Penseu en quan fan la onada en un estadi de futbol. Ningú dirigeix la onada. Simplement es genera (emergeix) quan tothom aplica una simple regla: Si el del costat s’aixeca, jo també ho faig i tot seguit torno a seure.

Però tornem a la pregunta: Quants mosquits calen per que emergeixi l’eixam? Doncs el que han fet ha sigut agafar un tipus de mosquits (Chironomus riparius) habituals als laboratoris i que no piquen i els han anat posant en una capsa que permetia gravar i seguir el vol de cada un per separat. Ho feien augmentant el nombre d’individus i analitzant com modificaven els paràmetres de vol. Un mosquit individual va a la seva bola, i dos també, però a mida que el nombre augmentava, apareixien modificacions i a partir de deu mosquits els canvis ja eren estables. El fet d’afegir-ne més no feia que la cosa es modifiqués.

De manera que la resposta obtinguda és que calen deu mosquits per fer un eixam.

Això resulta una xifra sorprenentment petita i caldrà repetir i refinar l’experiment. Potser en capses més grans surtin números diferents. Aquesta vegada han arribat a posar fins a 60 mosquits, però potser amb xifres molt més grans apareguin comportament nous. I les xifres dels mosquits segurament seran diferents de les dels ocells, les neurones del cervell o els espectadors d’un concert.

Sigui com sigui, sembla que resulta sorprenentment fàcil que aparegui una complexitat inesperada a partir de pocs individus i poques regles de comportament. Hi ha qui se sorprèn de la complexitat de la vida, la natura o l’univers, però el misteri s’esvaeix quan te n’adones que la complexitat es pot generar a partir d’elements i normes molt senzilles.