Arxiu del dijous, 4/09/2014

El tità dels escarabats

dijous, 4/09/2014

Els escarabats no agraden a tothom. De fet, desagraden a la majoria, tot i que no s’entén gaire, perquè n’hi ha que són molt bonics. Considerant que és el tipus d’animals més abundants del planeta i que en tenim més de 350.000 espècies diferents, segur que alguns els trobaríeu bonics. N’hi ha per triar i remenar. I no, les paneroles no són escarabats. No s’ha de confondre els membres de l’ordre Coleoptera amb els de l’ordre Blattodea!

D’escarabats n’hi ha tants que quan al genetista britànic JBS Haldane li van preguntar que en pensava de Déu després d’estudiar tant la natura va respondre que “Sembla que té una afició desmesurada pels escarabats”.,

D’aquests animalons segur que encara n’hi ha molts esperant a ser descoberts, però molts altres els coneixem només per sobre. I alguns resulten particularment curiosos. Per exemple, del més gran dels escarabats, el Titanus giganteus, en sabem ben poca cosa. El més destacat és que és gran. Molt gran. L’exemplar més gran trobat feia més de setze centímetres i això depassa de llarg la imatge que tenim dels escarabats. Com esmenten sovint, són més grans que un chihuahua petit!

Als museus d’Història Natural en podem trobar alguns exemplars, però pràcticament tots són mascles. Les femelles són molt menys actives i costen molt més de capturar més que res perquè als mascles els atrau la llum durant la nit, però a les femelles no. Els col·leccionistes planten trampes amb llum i només capturen mascles. I pel que fa a les larves, doncs mai se n’ha vist cap, de manera que ignorem quina pinta tenen.

La vida dels mascles no és gaire envejable. Amb la seva mida poden acollonir la resta d’insectes però en realitat fan poca cosa tret de buscar una femella per aparellar-se. Pesen massa per sortir volant des de terra, de manera que s’han d’enfilar als arbres i saltar des de les altures.

Fins on sabem, no s’alimenten durant les poques setmanes de vida adulta. Sobreviuen amb les reserves acumulades durant l’etapa de larva. Cal dir que d’això no n’estem segurs del tot. Els mantinguts en captivitat no han menjat res, però qui sap que fan quan estan lliures. De totes maneres, hi ha altres tipus d’escarabats emparentats amb aquest gegant que tampoc s’alimenten quan son adults, de manera que sembla probable que aquests gegants facin el mateix.

No és una bona idea empipar-los massa. Tenen unes potes amb punxes, però sobretot unes mandíbules que poden partir un llapis i que no voldríem esbrinar que li poden fer a un dit. Tot i així, com molts animals, prefereixen fugir i només ataquen quan no queda més remei.

Tot això en referència als mascles, perquè del comportament i vida de les femelles, simplement no en sabem quasi res.

En tot cas, la propera vegada que topeu amb un petit escarabat i us faci angunia, doneu gràcies que no es tracti d’un d’aquests magnífics exemplars de Titanus giganteus! Poca broma perquè fa uns anys va passar que tornant del Brasil una dona va en va descobrir un que s’havia amagat a les maletes! M’imagino l’ensurt que es deuria endur.