Arxiu del dimecres, 17/09/2014

Laniakea; “el cel incommensurable”

dimecres, 17/09/2014

Al pla de Beret hi neixen dos rius. La Garona i la Nogera Pallaresa. La mateixa Vall, el mateix pla, un parell de rierols, semblaria que els seus destins han de ser similars, però la realitat és ben diferent. Un anirà a desembocar a la Mediterrània i l’altre a l’Atlàntic. Per propers que estiguin, han nascut a bandes diferents de la divisòria d’aigües i aquesta petita diferència en el pendent del terreny marca inexorablement el seu destí final.

Doncs a l’Univers passa una cosa semblant.

Quan parlem de l’Univers acostumem a pensar en estrelles, però és un error. Les peces fonamentals de que està fet l’Univers són les galàxies. Tot el que veiem en una nit estrellada, tots els estels que ens deixen bocabadats pertanyen a la Via Làctia i constitueixen (tots plegats) un únic element dels que formen el Cosmos.

Però les galàxies tampoc estan distribuïdes uniformement. Fa temps es va veure que semblaven agrupar-se en el que es va anomenar “cúmuls de galàxies”. La nostra Via Làctia forma part del “Cúmul local” o ”Cúmul de Verge” junta amb unes 1.500 galàxies més. I aquest cúmul junt amb altres 100 cúmuls constitueix el “supercúmul de Verge”. Una quantitat de matèria inimaginablement gran que, a més, semblava desplaçar-se per l’Univers en direcció a un misteriós punt que es va anomenar “el Gran Atractor”.

Però potser les coses no són com semblen. Potser estem cometent el mateix error que cometria algú que pensés que la Garona i la Noguera Pallaresa tenen destins comuns només perquè estan propers.

El tema és que fins ara podíem situar les galàxies, però era difícil mesurar com es movien. Teníem dades aproximades, però a mida que la tècnica ha millorat ja podem tenir dades més precises. El que han fet ara ha sigut mesurar amb molta precisió el moviment de moltes galàxies respecte de la nostra via làctia i li han restat l’efecte de l’expansió de l’Univers. I el resultat ha sigut inesperat.

Igual que rius movent-se per una vall, han vist que moltes galàxies segueixen camins similars que les porten en direccions confluents, mentre que altres galàxies que eren properes i per tant es situaven en el mateix cúmul, porten camins diferents. Amb aquesta nova manera de mirar-ho s’ha pogut redefinir el concepte de supercúmul.

Segons això formem part d’un supercúmul format per cent mil galàxies que estan capturades per la gravetat i tenen tendència a “caure” cap al centre. Allà hi ha el Gran Atractor, que ja no és un objecte misteriós situat en algun racó amagat de l’Univers sinó el centre on cauen totes les galàxies del nostre supercúmul.

Calia posar un nom a aquesta nova estructura i com que els qui ho han descobert treballaven a l’observatori de Hawaii, han triat el nom hawaià de Laniakea, que significa “cel incommensurable” o també “paradís espaiós”. De fet, hi ha diferents traduccions però la idea és la mateixa.

De manera que la manera de definir el nostre racó del Cosmos és: la Terra, Sistema Solar, Via Làctia, Grup Local, Supercúmul Laniakea, Univers Observable.

Laniakea no té gran cosa de particular. Han calculat que hi ha uns sis milions de supercúmuls més. El nostre veí més proper seria el supercúmul de Peixos-Perseu. És curiós pensar que galàxies que consideràvem properes a nosaltres formen part del supercúmul veí i seguiran camins ben diferents de la nostra.

Ja veurem si aquesta manera de veure les estructures de l’Univers es manté molt temps. Però confesso que mirar les galàxies com si fossin partícules d’aigua movent-se per uns incommensurables rius còsmics gravitatoris em sembla extremadament suggerent.