Arxiu del dimarts , 23/09/2014

El blat de les mòmies

dimarts , 23/09/2014

Hi ha qui ho considera una demostració de com resistent pot arribar a ser la vida. Des del segle XIX es parla del blat de les mòmies. Grans de blat que s’han trobat com ofrenes a les tombes de faraons egipcis. Alguns arqueòlegs havien sembrat aquests grans i milers d’anys després de quedar enterrats amb la mòmia, havien germinat i tornat a la vida.

La mala notícia és que sembla que no es veritat. De fet, ningú ha pogut fer germinar un gra de blat de milers d’anys d’antiguitat provinent amb certesa de les tombes egípcies. Ni de les tombes ni d’enlloc. Les llavors són un sistema extraordinari per preservar la capacitat de refer noves generacions de vegetals, però la seva capacitat de resistència té límits, i el suposat blat de les mòmies els supera de molt llarg.

Grans de blat sí que n’han trobat a les tombes, i certament els han intentat fer germinar, però ningú ho ha aconseguit. El motiu es feia evident quan els miraven al microscopi. Estaven massa fets malbé com per tornar a la vida. Això podria ser un cas de mala sort. No podria ser que en alguna tomba les condicions fossin exactament les precises per la preservació?

Per respondre això cal saber quines són les condicions òptimes. Per descomptat que ho han anat investigant ja que preservar les llavors té un gran interès per l’agricultura. I el cas és que les condicions de les tombes egípcies, tot i que són bones gràcies a la sequedat de l’ambient, no són excel·lents. L’ideal seria que la temperatura fos perfectament constant, cosa que no acaba de passar del tot allà sota les sorres del desert. Quan s’extrapolen les condicions físiques de les tombes a la resposta del blat es veu que es podria fer germinar de nou passat un o potser dos segles, però de cap manera tres o quatre mil anys.

Ara com ara, les llavors més antigues que s’han fet germinar són algunes com les de palmeres, que han rebrotat passats dos mil anys. En això també influeix que el blat no és de les llavors més resistents.

En certa manera és entenedor que la llegenda del blat de les mòmies hagi tingut èxit. Si fos cert seria com tenir un lligam viu amb els temps dels faraons. I el mateix èxit de la llegenda ajuda a entendre el motiu. En alguna ocasió havien arribat a pagar l’equivalent a cent dòlars per deu grans de blat de les mòmies. Amb aquests preus, és fàcil imaginar que molts espavilats anirien de nit a sembrar les tombes de grans de blat convenientment envellits per poder guanyar uns calerons a costa dels crèduls occidentals. Ho havien fet oferint fins i tot blat de moro, d’origen americà i que, evidentment , els faraons no havien vist mai. Malgrat tot, sempre hi havia un turista crèdul que el comprava.

En altres ocasions ni tant sols cal cap estafador. Uns grans caiguts accidentalment per la zona de les excavacions podien donar grans alegries si no es prenien mesures per assegurar que realment eren grans de blat antics. Ara ja disposem de millors tècniques per datar el material biològic, però fa un segle era més complicat, de manera que les falses aparences i la capacitat d’autoengany feia la resta.

Com a curiositat, han calculat que fins i tot si es fan servir grans de la millor qualitat i mantinguts en condicions òptimes només germinaria un de cada mil passats dos-cents anys. La vida és resistent i certament sempre lluita per obrir-se camí, però el pas dels segles és un gran exterminador. Fins i tot pel gra de les mòmies.