Arxiu del divendres, 26/09/2014

El pentinat de la astronauta

divendres, 26/09/2014

Heu vist alguna vegada un astronauta? Algun dels que estan a la estació espacial internacional, dels que van anar a la vella estació MIR o algun de les missions Apol·lo. Qualsevol serveix. La pregunta clau és: Us heu preguntat mai si quan van a l’espai mantenen el mateix estil de pentinat? I com s’ho deuen fer per rentar-se els cabells?

Probablement penseu que això és una ximpleria, però sembla que quan enlloc d’un astronauta mascle parlem d’una dona astronauta, aquests temes esdevenen molt importants. Al menys és el que li passava a Elena Serova, la primera dona astronauta que Rússia envia a l’espai des de fa disset anys. A la roda de premsa prèvia al llançament, les preguntes que li feien eren principalment sobre el seu cabell o com s’ho faria per mantenir el contacte amb la seva filla. Al final se’n va afartar una mica i va demanar als periodistes si també els amoïnava el pentinat dels seus companys de tripulació.

El tema és recurrent i fatigós. Semblaria que a ple segle XXI el fet de tenir els genitals externs o interns només seria una anècdota a l’hora d’afrontar qualsevol activitat. Però es veu que el grau de primitivisme de les societats es manté inalterable. De fet, el mateix director de l’agencia espacial russa va reconèixer que enviaven la Elena per un motiu sobretot de propaganda, però que trigarien a enviar més dones. Sembla que els russos opinen que l’aventura espacial és només per “homes durs”.

Podríem pensar que és una característica de la societat russa, però recordo el cas de la Heidemarie Stefanyshyn Piper, una astronauta americana que en una activitat extra-vehicular a la ISS va perdre una bossa de l’equip que duia. Molts astronautes han perdut coses a l’espai, però que la noia perdés la bossa va ser la notícia del dia. Tant se valia tot el seu currículum, la seva carrera, la seva experiència en altres missions… l’important és que havia perdut una bossa.

Sovint ens exclamem que no hi ha gaires noies en carreres de ciències, enginyeries, recerca i similars. Potser si deixéssim de tractar-les com floreros n’hi hauria més. Si t’has de preparar durant uns quants anys, aconseguir una enginyeria, arribar al grau de capità d’aviació, parlar tres idiomes, arriscar-te a passar setmanes a l’espai, fer-te càrrec d’una nau espacial, realitzar experiments en condicions d’ingravidesa, i al final el que interessa a la gent és si t’has canviat el pentinat o com et rentaràs els cabells mentre que miren amb admiració als teus companys, que han fet exactament el mateix però que son mascles… doncs és molt fàcil afartar-te’n i engegar-ho tot a rodar. El detall important és que això no està relacionat amb el sou, les oportunitats, els sostres de vidre o altres motius més o menys abstractes sinó amb l’actitud que agafem tots i cada un de nosaltres, començant pel periodista que tria quines preguntes fer a l’astronauta en funció del gènere.

Aquesta setmana l’Emma Watson ha fet un discurs a les nacions Unides sobre el feminisme i la igualtat entre gèneres. Difícil estar-hi en desacord a no ser que tinguis mentalitat de neandertal. El que resulta increïble és que encara calgui anar a ala ONU a explicar obvietats. I encara més empipador la sensació que anem desfent camí i que poc a poc i insidiosament molts neandertals mentals van ocupant llocs de poder. Però potser tots plegats també hi contribuïm una mica, ni que sigui inconscientment, en mil detalls del dia a dia com ara el simple fet d’estar només pendent del pentinat de la noia que va a l’espai.