Arxiu del dijous, 2/10/2014

Remodelar, recordar i oblidar

dijous, 2/10/2014

La memòria és un dels fenòmens més extraordinaris que hi ha. Disposar de la capacitat de reviure experiències que van passar fa temps confereix uns avantatges indiscutibles per la supervivència de qualsevol espècies. I el mecanismes que amaga és un camp fascinant on cada dia aprenem coses noves.

Ahir vàrem celebrar un aniversari amb companys de feina. A més de les cerveses ens van portar uns palets salats dels que soc fan des de fa molts anys. Mentre en menjava em van venir al cap records de fa molts i molts anys, quan era petit, el país encara vivia sota una dictadura, hi havia manifestacions per demanar dret a votar i des del poder deien que allò era il·legal perquè no estava en el Fuero de los españoles. Jo tenia una tieta que vivia a Suïssa i que quan venia de vacances ens portava aquests palets. Era una festa perquè aquí no n’hi havia i eren tan bons! Encara avui, quan els menjo recordo la sensació de plaer que em generaven aquells simples palets de l’estranger. Però han passat quaranta anys. Com es pot recordar tan vívidament alguna cosa?

Per disposar de memòria el primer que cal és la capacitat d’emmagatzemar d’alguna manera la informació sensorial que el nostre cervell ha rebut. Cal guardar-la de manera que es pugui recuperar i cal fer-ho de manera que no es confongui amb altres records similars o amb la mateixa realitat. Sembla clar que els records estan associats a xarxes de connexions específiques entre diferents grups de neurones. Un estímul, el que sigui (com ara el sabor d’uns palets salats), fa que determinades neurones s’enviïn senyals en determinat ordre i quedin marcades de manera que quan les tornem a estimular es repeteix el camí que ha fet el senyal a través de la xarxa neuronal i, d’alguna manera, emergeix el record.

Aquesta explicació “senzilla” anava bé fins que es va veure que al cervell, i precisament a l’hipocamp, una de les zones on s’emmagatzema la memòria, es generaven noves neurones. Durant molts anys s’havia pensat que al cervell ja no se’n feien de noves. Això era un dels dogmes de la neurobiologia. Per això es deia que a mida que envellíem perdíem neurones que mai no recuperàvem. Això sembla cert en algunes zones del cervell, però no en totes. Ara sabem que sí que fabriquem noves neurones cada dia, però això va plantejar un problema: Ficar noves neurones en una xarxa que guarda un record, necessàriament ha de remodelar les connexions existents i això faria que el record s’alterés i fins potser es perdés!

Però en realitat potser és necessari que això passi. Després de tot, sabem distingir perfectament els records llunyans de les experiències que estem vivint. Hi ha experiments que suggereixen que la formació de noves neurones en l’hipocamp participen en el mecanisme implicat en discriminar records antics de experiències que estem vivint en un moment donat. Una diferència que ens sembla evident però que no està tan clar com la fa el cervell. I si aquest procés es fa moltes vegades, finalment el record original s’acaba esvaint definitivament.

En realitat no sabem massa bé com actuen aquestes noves neurones, però sí que s’ha vist que en ratolins als que s’impedeix que en facin de noves comencen a tenir alteracions de la memòria i a confondre records vells i nous.

Sovint tenim tendència a imaginar el cervell com un super-ordinador. Però aquesta imatge és molt inexacta. No només perquè els sistemes de processament són diferents. Aparentment l’hauríem de comparar amb un ordinador que per funcionar va generant nous xips que es van inserint en el programa a mida que el programa funciona. No només aniria modificant-se el programari sinó també que la mateixa arquitectura de la màquina s’aniria refent en funció dels programes que executéssim.

Una plasticitat increïble, però necessària per poder reviure coses tan simples com el plaer que experimentava fa dècades en menjar uns palets salats portats de l’estranger.