Càncer de mama. Un gran pas.

La lluita de la ciència contra el càncer és un llarg camí fet de moltes petites victòries en les que, ocasionalment apareix algun avenç realment notable que marca un abans i un després. És el que sembla que ha passat amb una de les recents millores en els tractaments contra alguns tipus de càncer de mama més agressius.

De càncers n’hi ha de moltes menes ja que les cèl·lules poden descontrolar-se per molts motius diferents. En el cas del càncer de mama, un dels que tenien pitjor pronòstic era l’anomenat “Her-2 positiu”. El nom vol dir que les cèl·lules canceroses ho són perquè tenen una quantitat anormalment elevada d’una proteïna anomenada Her-2. Aquest nom deriva de les sigles angleses per “Human Epitelial growth factor Receptor 2”, és a dir que es tracta del receptor que tenen les cèl·lules per a una altra proteïna anomenada “Factor de creixement epitelial”.

Aquest receptor Her-2 està localitzat a la superfície de les cèl·lules. Quan s’hi uneix determinada proteïna (el factor de creixement epitelial), envia uns senyals a l’interior de la cèl·lula que fan que aquesta comenci a dividir-se i també deixa de morir-se quan toca. Un mecanisme molt important quan l’embrió està creixent, però que cal desactivar quan ja no cal créixer més.

En realitat el mecanisme és lleugerament més complicat. Quan s’uneix la proteïna en qüestió, el primer que passa és que dos receptors s’ajunten entre ells en un procés anomenat “dimerització“, de manera que s’activen l’un a l’altre. Com si fessin un 69 molecular.

Per tractar aquest tipus de càncers s’han desenvolupat diferents medicaments, però el cas és que responien més aviat poc. A més, era un tipus de tumor que ràpidament feia metàstasi, de manera que era dels que tenien pitjor pronòstic.

Durant els últims anys han aparegut nous tractaments basats en l’ús de anticossos monoclonals. Això són anticossos dirigits específicament contra algun racó del receptor Her-2. Eren medicaments difícils de fer ja que el sistema immunitari dels pacients identificava els anticossos administrats i els atacava, de manera que perdien efectivitat molt de pressa. Per això els han hagut de modificar fins fer-los més indetectables per als nostres limfòcits.

El tractament habitual era donar dos fàrmacs: El docetaxel, un medicament de quimioteràpia derivat del taxol, un dels extractes del teix americà (Taxus brevifolia), combinat amb trastuzumab, un anticòs monoclonal dirigit contra Her-2. Concretament contra el lloc per on Her-2 s’uneix al seu activador. Amb aquests tractaments, la supervivència rondava els 40 mesos de mitjana.

Això funcionava més o menys, però era clarament insuficient. El que han fet en els últims anys, en un estudi anomenat “CLEOPATRA” i en el que participaven més de 200 hospitals de 25 països, va ser afegir un segon anticòs monoclonal, el pertuzumab, que s’uneix al lloc per un interaccionen els dos receptors que s’han d’unir per posar-se en marxa (impedeix que facin el 69 com si diguéssim).

El resultat sembla que és notable. Es passa d’una supervivència de 40 mesos a una de més de 56 mesos. Gairebé un any i mig més. L’important és que l’estudi es feia en pacients que ja tenien el càncer avançat. És a dir, amb metàstasi i quan les opcions ja pinten molt malament. Ara falta veure que passa si s’administra en estadis previs, quan la resposta als tractaments acostuma a ser molt millor. O potser valdrà la pena començar amb el tractament estàndard, que ja curava un cert nombre de casos i afegir el pertuzumab en cas de recaiguda. Sigui com sigui, el ventall terapèutic disponible ha millorat considerablement.

Tot plegat permet entendre com d’important és la combinació de recerca bàsica i clínica. Cal identificar les mutacions que experimenten les cèl·lules tumorals, cal entendre com funcionen les proteïnes alterades, cal dissenyar eines terapèutiques per atacar específicament els llocs clau d’aquestes proteïnes mutades i cal fer estudis clínics a gran escala per verificar si realment són efectius i quins efectes secundaris tenen. Una feinada que demana molts recursos materials i humans i molt de temps, però que ens està permetent anar guanyant la batalla de manera potser lenta, però imparable.

(També permet entendre perquè em posen de mala lluna els il·luminats que afirmen, sense més proves, que el càncer es cura amb bicarbonat o amb unes herbetes que ells tenen al jardí)

2 comentaris

  • Pons

    03/10/2014 9:14

    I jo que pensava que el primer pas a fer quan et diagnostiquen el càncer era cuinar metamfetamines!

  • Carquinyol

    03/10/2014 8:14

    Els de les herbetes del jardí el més segur és que se les fumen, però bé…

    Una bona notícia la que expliques avui, tan de bo n’hi hagi moltes més d’aquest estil. Ara bé, confeso que avui com amolt he entès el 50% de l’explicació… serà que és divendres o serà que jo en certes temes estic Cañete…