Arxiu del dilluns, 6/10/2014

O seu balançado é mais que um poema

dilluns, 6/10/2014

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça

É ela a menina que vem e que passa

Num doce balanço caminho do mar.

 

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema

O seu balançado é mais que um poema

é a coisa mais linda que eu já vi passar.

 

Mira quina cosa més bonica, més plena de gràcia. És ella la noia que ve i que passa en un dolç balanceig camí del mar. Noia de cos daurat, pel sol de Ipanema. El seu caminar és més que un poema és la cosa més bonica que he vist passar.

No és estrany que la Garota de Ipanema sigui una de les cançons més conegudes. L’escoltes una vegada i quedes enganxat mentre la ment et porta a les platges del Brasil acompanyat d’una noia de pell daurada i que es balanceja seductorament al caminar. Qui s’hi pot resistir?

El que és interessant és l’esment al “balanceig” de la noia al caminar. Per algun motiu, en una noia es considera atractiu un cert grau de balanceig dels malucs al caminar. En realitat és més important del que sembla ja que és un dels moviments que fem servir per determinar si estem mirant algú de sexe masculí o femení.

Això ho han vist analitzant figures fetes només amb punts il·luminats al nivell de les articulacions. És divertit modificar paràmetres i constatar com hi ha un patró de moviment típicament “masculí” i un de “femení”. No pot ser d’altra manera ja que tenim esquelets una mica diferents que obliguen a fer moviments també diferents per caminar. L’amplada més gran del maluc en el cas de les dones és necessari per facilitar el part, però una conseqüència és que el fèmur s’insereix de manera diferent i més separada que en el cas dels homes.

En canvi, els homes balancegen més el tòrax quan caminen. També separen més els colzes , mentre que les dones tendeixen a tenir-los més propers al cos. Tot plegat genera un patró de moviment que podem identificar amb una certa facilitat fins i tot en absència de cap altre informació. I, com és d’esperar, els homes troben atractiu el moviment femení i a les dones els agrada la manera de caminar dels homes.

De totes maneres, a la part biomecànica del caminar s’hi afegeixen patrons de conducta més subtils. S’han fet experiments on posaven homes i dones a caminar en una cinta mentre els gravaven. Quan els deien que era per veure la dinàmica de l’equilibri, ho feien d’una manera, però si els deien que ho ensenyarien a altres persones per determinar si eren sexualment atractius es va veure que immediatament exageraven els trets característics del caminar cada gènere. Les noies balancejaven més els malucs i els homes caminaven movent més el cos i separant més els braços per ocupar més espai. Per tant, conscient o inconscientment tots tenim clar que la simple manera de caminar pot ser una eina de seducció prou important. I probablement resulta més determinant fins i tot que la forma estàtica del cos.

De totes maneres, sospito que pocs balancejos de malucs han resultat tan exitosos a l’hora de captar l’atenció dels homes com el que feia aquella noia brasilera camí de la platja d’Ipanema.