Arxiu del dimarts , 7/10/2014

Nobel de medicina i fisiologia: On soc? D’on vinc?

dimarts , 7/10/2014

On vaig? D’on vinc? Aquestes preguntes ens les fem ocasionalment en sentit figurat, però ho fem constantment en sentit literal. Fins i tot sense pensar-hi el nostre cervell va identificant com ens anem movent pel món. Com sortim de casa, com anem a la feina, o com ens desplacem per un edifici i trobem les diferents habitacions. Per fer tot això, que sembla tan simple, cal que el cervell tingui un mapa mental de la zona i identifiqui els indrets per on anem passant.

La pregunta era, naturalment, com ho feia això? I les primeres respostes les va aconseguir en John O’Keefe, a Londres, als anys 70. Se les va enginyar per identificar com s’activaven determinades neurones d’una zona particular del cervell, l’hipocamp, en rates que es podien moure lliurement per un laberint. Es va adonar que determinades neurones s’activaven cada vegada que la rata passava per un indret concret i només per aquell indret. Les va anomenar “cèl·lules de posició” i n’hi havia unes quantes que al final constituïen una mena de panells indicadors del lloc per on passava la rata. Una mena de mapa cerebral de posició.

És interessant, perquè s’ha vist que aquestes neurones també s’activen quan les rates dormien. I ho feien seguin la seqüència que havien fet despertes. Probablement sigui un mecanisme per fixar a la memòria els camins fets durant el dia.

Això va indicar que al cervell es generaven mapes mentals creats a base de combinacions de neurones de posició, però el sistema encara és més complex. L’any 2005, l’Edvard i la May-Britt Moser, un matrimoni de fisiòlegs que treballaven a Trondheim van estudiar altres neurones que enviaven i rebien senyals d’aquestes neurones de posició. En fer-ho en van identificar unes situades en una zona anomenada “escorça entorrinal” que també s’activaven segons per on passés la rata, però que ho feien d’una manera diferent de les de posició.

Aquestes neurones s’activaven quan l’animal s’anava desplaçant i ho feien en grups que establien una mena de xarxa de triangles dins el cervell. Per això es van anomenar “neurones de xarxa”. L’important era que no depenia de res de l’ambient físic que envoltava l’animal sinó simplement del fet de desplaçar-se. D’entrada pot semblar estrany, però en realitat només actuen com un sistema de coordenades cerebrals.

Per orientar-se treballen conjuntament els dos tipus de neurones (com a mínim!). Unes s’encarreguen de identificar els llocs per on passem i les altres ens serveixen de marc de referència. Són les que ens diuen si estem molt o poc cap a la dreta o cap endavant. Incidentalment, un gran avenç en el coneixement humà va ser el desenvolupament de la trigonometria. Qui ens havia de dir que teníem un mapa de coordenades fetes en base a triangles dins el nostre cervell!

No es sorprenent que aquestes neurones siguin de les primeres que es veuen afectades en algunes patologies, com ara l’Alzheimer. La seva degradació permet entendre perquè les persones amb aquesta malaltia comencen aviat a tenir problemes per orientar-se.

Entendre el mecanisme que fa servir el cervell per orientar-nos en l’espai és una porta oberta a la ment, un dels grans misteris que tenim plantejats. Per això no és estrany que els hagin concedit el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia. Per cert, el cas dels Moser és curiós. Ha passat relativament poc temps del seu descobriment i tampoc hi ha gaires matrimonis que guanyin plegats un Premi Nobel.