Sostenible?

A la natura hi ha situacions que mostren comportaments impredictibles. Són els que anomenem sistemes caòtics. Impredictibles vol dir, que no tenim manera de saber com evolucionarà el sistema ja que el nombre de variables i la manera com es relacionen presenta massa incerteses. Petits canvis generen grans efectes. De totes maneres, malgrat que no podem predir el comportament en detall, sí que es poden fer previsions si agafem sistemes prou grossos.

Sembla contradictori, però hi ha molts exemples. No podem predir les trajectòries que seguirà un determinat àtom, però si que podem saber amb exactitud com es comportarà un volum prou gran del gas fet per milions de milions de milions d’àtoms. No podem definir la trajectòria d’una gota d’aigua concreta, però sí que podem saber quin serà el camí que agafarà un torrent.

Això ajuda a entendre els problemes que tenen els economistes per fer previsions que mereixin aquest nom. El sistema és caòtic ja que, per exemple, la histèria d’un paio pot tenir grans efectes en el comportament del sistema si el paio en concret ocupa un indret de prou poder. Això fa que només sigui raonable esperar previsions generals a llarg termini. Per desgràcia, la economia global no deixa de ser un sistema massa petit per fer que les micro-alteracions es dilueixin en lleis generals. Potser en una economia galàctica que impliqués milers de milions de planetes seria molt més senzill de calcular les grans tendències tot i que els problemes de cada planeta seguirien sent caòtics.

És molt fàcil criticar als economistes dient que només serveixen per explicar per quin motiu les seves previsions van fracassar. Encara que s’oblidi fàcilment, el seu tema d’estudi és dels més complexos que tenim entre mans. Més o menys com els meteoròlegs. Tot i així, també hi ha conceptes que es fan servir molt en discussions econòmiques que resulten intrigants. El més típic és el de “creixement, o desenvolupament sostenible”. Això es defineix com “un desenvolupament que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures per a tal que puguin atendre les seves pròpies necessitats”.

La idea és atractiva, i a curt termini va molt bé, però resulta simplement impossible a llarg termini. En un sistema limitat com el planeta Terra, amb uns recursos limitats, no hi ha res que pugui créixer ininterrompudament sense arribar a un punt de col·lapse. No és un problema tècnic sinó físic. La tècnica pot millorar el rendiment de les collites, la obtenció d’energia, l’aprofitament de les matèries primeres o l’ús del territori. Però això sempre estarà limitat per quatre lleis físiques fonamentals que no podem saltar. De manera que podem allargar el tema, però no portar-lo indefinidament.

De fet, si alguna cosa sabem és que els efectes de la humanitat sobre el planeta estan molt lluny de ser sostenibles. Consumim cada any molt més del que el sistema port regenerar. Generem molts més contaminants i residus del que el sistema pot absorbir. I per cert que les properes generacions ens maleiran quan necessitin recursos per sobreviure que ja no estaran disponibles perquè els vàrem gastar fabricant noves versions de, per exemple, joguines tecnològiques, que no ens feien tanta falta i que calia renovar cada cinc anys per altres joguines més noves.

Però la cosa té mala solució ja que el sistema econòmic està muntat com està muntat. I la majoria d’economistes no semblen veure el problema, o el despatxen dient que els avenços científics futurs ja ho resoldran. Una eina molt útil en economia “amb els guanys futurs ja pagaré el deute actual”, però que no es pot aplicar a la natura amb tanta simplicitat.

De totes maneres, el que passa ja té més a veure amb la psicologia i amb el que fan molts polítics. “Jo m’ho gasto ara i ja s’espavilaran els que vinguin després per pagar-ho. Com que ja no hi serem, no és problema nostre”. Això, junt amb el “Si tothom ho fa, no serè jo el burro que s’ho perdi” és el que sentenciarà les futures generacions.

 

6 comentaris

  • daniel

    21/10/2014 7:44

    Joan: No som gaire diferents del que fan les cèl·lules a una placa de cultiu. És una mica depriment comprovar-ho.

    Vicent: El que m’amoïna és que ni tan sols a nivell teòric o acadèmic sembli posar-se en qüestió. O al menys, no ho sembla.

  • Vicent Bosch i Paús

    21/10/2014 6:29

    Wall Street té molt de poder i ells fan i desfan, la resta…

  • Joan Codina

    20/10/2014 22:03

    Amb diners compren i suboren a persones… Però la realitat segueix essent la realitat…

    Tots sabem què passa quan una població creix ilimitadament.. Suposo que t’has trobat amb autèntics desastres de poblacions mortes de gana o intoxicades pels productes de rebuig en plaques de Petri… Els microorganismes són autèntics cracks del no pensar ni en el demà ni en les generacions futures.

  • Daniel

    20/10/2014 10:13

    Carquinyol. Suposo que costa molt fer veure als teòrics de l’economia que el sistema es tancat i limitat. Fins fa poc això no era rellevant perquè el nostre impacte en el planeta era petit, però ara ja no es pot ignorar. I sembla que ho ignoren olímpicament!

    Pons: Mòbil nou? Ahhh! Consumista desaforat!!! :-)

  • Pons

    20/10/2014 9:46

    Justament fa dos setmanes em vaig comprar un mòbil nou, i l’anterior no tenia encara 5 anys (!!!). Em faràs sentir culpable? Un dilluns? Que cruel!

  • Carquinyol

    20/10/2014 9:27

    En un sistema tancat com el nostre dedicar-te a fabricar fabricar i fabricar productes que no saps si seran necessaris (ja ni entrant en si es vendran o no, que molts d’aquests tampoc es vendran) és directament un suïcidi a llarg-mitjà termini.

    Però clar, jo ni sóc capitalista, ni economista, ni ric ni moltes coses.