La diarrea del viatger

Marxem a un Congrés de temes de biomedicina, de manera que els propers dies tindrem els matins ocupats amb conferències, sessions de pòsters, xerrades amb altres investigadors i mirant d’aprendre quines són les línies de recerca que s’estan imposant. En canvi, els vespres podrem anar a voltar i badar pels basars i les mesquites de Constantinoble, menjarem kebabs i escoltarem el cant dels muetzins. No amago que, per un amant dels viatges com jo, aquesta és una de les facetes de la meva feina que més m’agraden.

De manera que cal preparar la bossa, deixar un parell de posts preparats perquè es publiquin solets, repassar els treballs que presentarem, la documentació necessària, la càmera de fotos i una petita farmaciola que entre altres coses inclogui un antidiarreic. Això és imprescindible en qualsevol viatge ja que hi ha una entitat clínica ben coneguda i caracteritzada anomenada la “diarrea del viatger”. Normalment es limita a una molèstia més o menys controlable, però en ocasions, sobretot si viatges a països tropicals, pot esdevenir seriosa.

El motiu és la ingesta de microorganismes diferents als que la nostra flora intestinal està acostumada. Diuen que “jo soc jo i les meves circumstàncies”. I en el concepte de circumstàncies s’hi ha d’incloure l’ecosistema microbià que ens envolta. Cada vegada que mosseguem una llesca de pa, que bevem un glop d’aigua, que ens posem una forquilla a la boca, ingerim grapats de microorganismes que acabaran afegint-se als molts que ja tenim dins el sistema digestiu.

El nostre cos està ben adaptat a això i, de fet, tindríem problemes si no incorporéssim els microbis. La clau és que al que estem ben adaptats, tant nosaltres com els bacteris que portem, és als microbis que hi ha a l’ambient. Al nostre ambient. Però quan anem a un país diferent, el tipus de bacteris que ingerirem seran diferents. No cal que siguin noves espècies de bacteris. Simplement soques diferents dels mateixos ja poden causar una resposta d’alarma en el nostre sistema immunitari. Un sistema que tolera els microbis habituals, però al que no li agraden gens els nouvinguts.

Per això, el primer que fa quan els detecta és mirar de fer-los fora de l’organisme. I per fer-ho, el sistema més fàcil és augmentar el ritme de pas dels aliments pel budell. El menjar passa més de pressa i surt de seguida. No hi ha temps per reabsorbir l’aigua que conté i les deposicions esdevenen líquides i freqüents. Els mals de panxa són simplement les contraccions que fan els budells per empènyer el contingut cap enfora.

La prevenció és òbvia: intentar minimitzar la ingesta dels microorganismes. Però bé que hem de menjar, de manera que no és tan fàcil. Podem prevenir les situacions de risc i no beure aigua que no estigui embotellada ni menjar coses comprades al carrer (tot i que de vegades no m’hi puc resistir). Però quan el quadre es desencadena, toca fer servir la farmacologia.

El més habitual son els medicaments que alenteixen el moviment intestinal. Van molt bé, però cal anar amb compte i no passar-se. Que fàcilment pots passar a l’extrem contrari. D’altra banda, tenen un cert risc en el sentit que tot i que normalment els microbis que causen el problema no són perillosos, de vegades sí que ho són. I aleshores frenar el sistema d’eliminació no és una bona estratègia. La diarrea no deixa de ser un mecanisme de defensa, per molt que toqui els nassos. Per descomptat, si hi ha sang o molta febre, ja no s’ha de fer servir a no ser que el metge ho digui.

L’altre possibilitat són els antibiòtics. Si el problema són bacteris forans que han entrat als budells, amb antibiòtics els podríem matar. El problema és que també mataríem els nostres, i això és una mala idea. De vegades aconseguim matar els nostres mentre que els invasors resisteixen i el resultat final és just el contrari del que es pretenia. A més, la causa no sempre són bacteris. De vegades són virus, i aleshores els antibiòtics no serveixen de res.

En tot cas, el que sempre s’ha de fer és recuperar l’aigua i les sals que es perden, de manera que sempre cal rehidratar-se bevent molta aigua, i millor de la que té un contingut en sals més alt. I prendre-ho amb calma, conformant-se pensant que no estàs sol ja que el problema afecta cada any a més de deu milions de viatgers.

8 comentaris

  • Vicent Bosch i Paús

    22/10/2014 12:42

    Des de meitat de desembre de 2013 fins començaments d’abril de 2014 vaig estar al Brasil, en concret a Russas-CE i a Manaus tres setmanes. Doncs no vaig agafar res de res, ni diarrea ni refredat.
    Ara estic a les Filipines i a les dues setmanes per beure aigua de coco amb coco mòlt, sucre i llet, cagueroles. I també em vaig refredar. Ara farà tres mesos i estic bé del tot.
    Abans de les sis vaig a caminar sobre l’hora i mitja i acabe tot xopat per l’altíssima humitat. A l’Alcora-l’Alcalatén mai no suava tant i de calor, en feia pareguda a l’estiu.

  • Joan Codina

    22/10/2014 11:34

    Aixo explica coses… Jo nomes he pujat fins a Zaragoza… Passeu-ho molt bé aquests dies.

    Tot i que deu anar bé per controlar els excessos de menjar que es donen en conferencies.

  • Sinera

    22/10/2014 11:15

    Et pot semblar quasi impossible Dani. Hi vam anar fa uns 35 anys amb la dona, amb un 600 i amb tenda de campanya. 35 dies! Nord d’Itàlia, Iuogoslàvia fins Grècia i Turquia i fins Estambul. Després Bulgària, Austria, Suissa i cap a casa. 12.000 quilòmetres amb 600 vam fer!!! Genial! En hotel dormiràs millor q

  • Pons

    22/10/2014 9:40

    El nostre sistema immunitari hauria des ser més com l’antivirus de l’ordinador, hauria de permetre afegir regles i excepcions perquè no sigui tan tiquis miquis en segons quines circumstàncies :P

  • daniel

    22/10/2014 9:01

    Carquinyol. Espero tenir sort i que tot plegat no calgui. :-)

    Sinera. Ni massa, ni massa poc. Qualsevol desequilibri emprenya força.
    Per descomptat. Als llocs turístics hi vaig, faig la foto i tot seguit em perdo pels carrerons.
    El gran basar és curiós, però m’agrada molt més el basar de les espècies. Al Caire hi ha el Jan el-Jalili, (o potser khan al-Khalili) que també es força turístic.
    Ep! Que de totes maneres anem per feina eh!

  • Sinera

    22/10/2014 8:54

    Ah, i que ho passis molt bé! Encara recordo el Gran Bazaar (crec que era aquest, o potser era a El Cairo…). El més maco és anar pels carrerons menys turístics…

  • Sinera

    22/10/2014 8:50

    A vegades passa ben bé a inrevés: no hi ha manera! També és molt típic dels viatges i també emprenya prou!

  • Carquinyol

    22/10/2014 8:26

    Ets un noi previsor ! A més, si et passa segur que en el WC se t’ocorreixen 1000 i una idees per a fer nous apunts al blog !