Arxiu del dijous, 23/10/2014

Un lent esvaïment

dijous, 23/10/2014

Feia anys que no es veien. Coses de la vida, merders familiars i problemes de salut fan que passi el temps i els mesos en converteixen en anys sense adonar-se’n. Però dissabte es va muntar una trobada i vam portar la mare a visitar al seu germà. Una trobada emotiva, un dinar agradable recordant velles històries de família que em van permetre descobrir un grapat d’anècdotes que encara ignorava. Quin era el caràcter de tiets-avis que mai vaig conèixer, com va passar la guerra l’avi del que només he vist algunes fotografies de color sèpia i on era la casa familiar que es va cremar durant les guerres carlines. Una barreja apassionant de històries familiars i històries del país.

Al moment de marxar una abraçada carregada de sentiment entre els dos germans. Els anys ja pesen i ningú sap quantes més trobades hi haurà. Però ha sigut una jornada agradable. Quan deixem la mare a casa ens agraeix el dia que ha passat. Somric, però alhora em temo el que passarà aviat.

I efectivament. L’endemà, quan li pregunten com va anar el dia amb el seu germà, mira i no sap de que li parlen. “Que ahir vaig anar a veure’l? No diguis tonteries. Si fa anys que no el veig!”

La jornada s’ha esvaït dels seus records. La malaltia respecta, encara, els records gravats a la ment des de fa molts anys. Per això vam poder reviure sense dificultat els fets viscuts fa vint, trenta o seixanta anys, però els de fa vint-i-quatre hores ja no s’incorporen a la memòria i els de fa pocs mesos es van afeblint i esborrant. La memòria és una abstracció, però té un suport físic en les neurones i en la manera com s’estableixen les seves connexions. A mida que les neurones moren, els records es perden. Un procés que avui en dia encara no sabem com aturar.

El càncer es va endur el pare i l’Alzheimer s’està enduent la mare. No és estrany ja que són les malalties més representatives del nostre temps i el més probable és que, abans o després, tots nosaltres haguem d’afrontar-ne una o altra. Fa un parell de segles haurien sigut la tuberculosi o la verola. I en altres indrets del planeta haurien sigut la malària o la SIDA. Si tot va bé, seguim investigant i aprenent, les acabarem vencent totes però no canviarà gaire la cosa perquè apareixeran noves malalties que causaran la mort de la majoria de la població. No podem lluitar contra el final, només podem endarrerir-lo al màxim i aconseguir una qualitat de vida tant alta com sigui possible.

Repassant els temps històrics no ens podem queixar. Per molt que els finals mai siguin senzills, ara podem viure molt més temps i molt millor que mai en la història de la humanitat. I al final l’únic que podem fer és mirar facilitar tant com puguem el darrer tram en aquesta vida. En el fons és exactament el mateix que han fet totes les generacions que ens han precedit.