L’aniversary de Lucy

Aquests dies s’han celebrat els quaranta anys del descobriment de Lucy, el que potser és el fòssil d’homínid més famós de tots. En tot cas, el que sí que va quedar clar de seguida és que era un dels més complerts. Normalment, la majoria de fòssils que tenim es limiten a fragments d’ossos que, amb sort, permeten refer un crani. En canvi, de Lucy es van trobar centenars de fragments que corresponien a cinquanta dos ossos amb els que es va reconstruir el 40 % de l’esquelet. Tot un luxe pels paleontòlegs!

La descoberta es va fer a Etiòpia, a una regió anomenada la depressió d’Afar. Per això li van posar el nom de Australopitecus afarensis, que vol dir, el simi del sud (o austral) de la regió d’Afar.

Lucy era una femella, de poc més d’un metre d’alçada i d’uns vint anys d’edat. Una de les coses més importants en aquest esquelet és que va permetre saber que ja caminava amb les dues cames. El bipedisme va ser una de les característiques més importants dels homínids, i Lucy ja el presentava fa 3,2 milions d’anys. De totes maneres, la forma i llargada de braços i mans suggereixen que també passava força temps als arbres.

Per molt primitius que fossin, sembla que ja s’espavilaven a fer servir alguna mena d’eines. S’han trobat marques fetes per instruments tallants en ossos d’animals d’aquell període i en aquella zona. Potser només eren pedres esmolades que trobaven, però això ja és molt indicatiu de la capacitat que tenien.

De vegades sembla Lucy sigui l’únic representant de la seva espècie que coneixem. La seva fama potser ha eclipsat la resta de fòssils d’Australopitecus que s’han trobat. En realitat coneixem les restes d’uns quants individus més. Fins i tot un grup que aparentment van morir plegats tot i que encara n’ignorem el com.

L’anècdota més repetida de Lucy està relacionada amb el seu nom. La van batejar així perquè al vespre de la descoberta, mentre els membres de l’expedició pensaven quin nom posar-li es van adonar que sonava la cançó dels Beatles “Lucy in the Sky with Diamonds”. Ja els semblava que era una femella, i algú va proposar aprofitar el suggeriment involuntari dels Beatles.

Tot i que durant un temps es va pensar que els Australopitecus eren els nostres avantpassats directes, ara ja no està tan clar. El món dels fòssils humans va creixent cada any i l’arbre genealògic esdevé cada vegada més complert i complex. I sembla evident que està ple de branques que es van extingir sense deixar descendència.

De jove m’entusiasmaven els esquemes on es veien els nostres avantpassats representats per cranis fòssils de diferents tipus. Ara, però, ja me’ls miro amb més calma, conscient que en qualsevol moment poden aparèixer de fòssils nous que obligaran a refer-los. No és greu. Simplement estem intentant fer un puzle del que encara no tenim totes les peces. El més divertit és que, per ara, ignorem quantes peces hi ha. De moment ens limitem a fer el millor esquema amb les peces disponibles sense pretendre que sigui el definitiu.

Lucy potser no es la nostra avantpassada directe, però certament hi estem emparentats. Ella va caminar per aquest planeta, va mirar els cels estrellats, va passar fred, va tenir por i va sobreviure prou com per tenir fills. El que és segur és que mai li va passar pel cap que, més de tres milions d’anys després, les seves restes ajudarien uns parents seus molt més evolucionats a prendre consciència del seu lloc en l’evolució.

5 comentaris

  • Daniel

    03/12/2014 15:13

    Carquinyol: Noi! La sort, o l’atzar, juga un paper important en l’evolució!

    Pons: El dubte és si d’aquí tres milions d’anys hi haurà algú per parlar de res.

    Sinera: Extingir-se és el destí normal de tota espècie. Evolucionen a partir d’altres, s’estan pel planeta uns quants milions d’anys, i deixen pas a nouvinguts millor adaptats.

    tramuntaire: Sí! Soc antropocèntric! I què!! :-)

  • tramuntaire

    03/12/2014 13:38

    “uns parents seus molt més evolucionats”? Antropocèntric!

    Sinera, les extincions són la norma en la història evolutiva. Mira, per exemple, la de famílies de mamífers que s’han extingit:
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Classificaci%C3%B3_dels_mam%C3%ADfers

    L’ornitorrinc es deu sentir ben únic, també!

  • Sinera

    03/12/2014 12:13

    El que més estrany trobo és que totes les branques d’homídis s’hagin extingit i només quedem nosaltres… Oi que no és el més normal en la natura?

    I una sorpresa: no sabia que la Lucy havia tingut fills? Mira que avui dia podem filar ben prim…!

  • Pons

    03/12/2014 10:54

    No crec que s’ho pensés pas la Lucy que els seus parents llunyans acabarien parlant d’ella. Qui sap si d’aquí 3 milions d’any més algú parlarà de mi :P

  • Carquinyol

    03/12/2014 9:33

    Realment quan et penses en pensar una mica en tot el que ha passat i totes les variacions que han hagut que aparegués la nostra espècia com dominant ha estat qüestió d’estar al lloc adequat al moment indicat