L’estany dels sediments marcians

La imatge no sembla massa especial. Una paret amb roques formades per la deposició de sediments que han generat diferents estrats. A molts indrets en trobem. La gràcia és que aquesta imatge no és de la Terra sinó de Mart.

Amb els anys ens hem anat acostumant a disposar de imatges de la superfície marciana. Les sondes que hem enviat i els robots que s’hi passegen ens han proveït d’un ventall extensíssim de fotografies dels terrens erms de Mart. A més cada dos per tres la NASA es despenja dient que han trobat proves de l’existència d’aigua en temps remots. La primera vegada va ser excitant, però a la llarga ja no sorprèn.

El que passa és que, ocasionalment, alguna imatge destaca entre la resta. Això va a gustos, però a mi aquesta dels estrats m’ha encantat. Només hi falta l’aigua per completar el que fa milions d’anys va ser la riba d’un llac de no massa fondària envoltat de terrenys rogencs. El llac es va assecar fa eons, l’aigua va ser substituïda per vents inclements i monstruoses tempestes de sorra, i contra tot pronòstic, un dia va arribar-hi un aparell provinent del planeta veí.

L’indret és interessant perquè si volem buscar rastres de vida, la vora d’un llac és un lloc fantàstic per començar a mirar. A la Terra, per que aparegués la vida va caldre aigua, uns quants elements senzills (carboni, nitrogen, oxigen, hidrogen, sofre, fòsfor i poca cosa més) i, finalment, molt de temps.

A Mart hi havia l’aigua i els elements, la qüestió és si la vida va disposar de prou temps per emergir abans que l’aigua es perdés, o simplement no va tenir cap oportunitat. Remenant per entre els estrats del llac potser podríem treure’n l’entrellat.

De moment els que s’ho passen millor són els geòlegs. Estan reconstruint la història del llac, per quins indrets entrava l’aigua provinent dels rius que l’abastien, com s’anaven acumulant els sediments que han deixat de record una mena de muntanya al mig del llac o quins cicles de aigua i sequera poden deduir a partir dels estrats, de la disposició de les pedres i de la inclinació del terreny.

Va haver-hi un temps en que Mart era un territori per imaginar. Ara és un indret més, cartografiat, fotografiat i visitat. Ens falta anar-hi en persona, però tot arribarà.

(Per cert, les imatges són del Curiosity, però l’Opportunity segueix funcionant (amb algun problema informàtic) després de deu anys al planeta!)

3 comentaris

  • Daniel

    16/12/2014 10:14

    Carquinyol. De totes maneres, per funcionament de llarga durada ningú supera les sondes Voyager, que des de l’any 1977 estan de camí i encara envien senyals després de trenta set anys funcionant!
    Que va passar a mart? Un canvi climàtic. Potser algú no va fer cas dels avisos dels climatòlegs marcians o van pensar que eren uns exagerats! :-)

    Pons. Sí tu! Perquè els biòlegs tenen moltes menys dades aquesta vegada. El robot està pensat per estudiar geologia, meteorologia i coses així, però no per buscar vida :-(

  • Pons

    16/12/2014 9:56

    Envejo als geòlegs que s’ho passen bé amb quatre rocs….

  • Carquinyol

    16/12/2014 9:49

    10 anys funcionant en territori hostil i aqui canviant l’ordinador cada pocs anys perquè ja s’ha quedat obsolet… com es nota les coses construïdes per durar !!

    Millor que anem aprenent de Mart per evitar que un dia passi això a la Terra, allà va ser per causes natural però aquí tenim tota la pinta de ser nosaltres els culpables.

    Per cert, què va passar exactament allà?