Arxiu del mes: gener 2015

La percepció de la bellesa

divendres, 30/01/2015

El concepte de bellesa és curiós. És d’aquells que tots experimentem, però que ens costa molt de definir. Detectem les coses que trobem atractives, que ens agraden, que ens generen una agradable sensació abstracta de plaer al veure una imatge, escoltar una melodia, mirar una persona,… Però costa molt entendre el motiu. Perquè hi ha coses, músiques, persones boniques i altres lletges? A més, tot i que sovint coincidim amb altres, hi ha vegades que la percepció de la bellesa la experimentem en solitari, contra la opinió de la resta.

El sentiment de la bellesa deu tenir alguna part innata però també un fort component adquirit. Un vídeo de com ha canviat l’estàndard de bellesa femenina al llarg dels segles indica que cossos femenins que els nostres avantpassats trobaven irresistibles, ara passarien desapercebuts, i al revés. Llàstima no disposar del mateix vídeo sobre l’estàndard de bellesa masculina. Sospito que no hi ha gaire registres fiables del que pensaven les dones sobre els homes en l’antiguitat. De totes maneres, potser estaríem confonent bellesa i atractiu, que s’assemblen, però no són el mateix. Hi ha noies molt maques que no et diuen res i altres que no encaixen tant en els cànons de bellesa però que et fan perdre el món de vista.

Però si la percepció de la bellesa és tan vívida, ha de reflectir-se en alguna part del cervell. Això ho van avaluar fa uns anys, plantant imatges o músiques a un grup de voluntaris que les havien de catalogar com “boniques” o “lletges”. Després els van sotmetre a una ressonància magnètica per veure que passava al cervell i van comprovar que hi havia un zona de l’escorça orbitofrontal que s’activava precisament amb aquells estímuls que consideraven “bells”. L’interessant és que era irrellevant si l’estímul era visual o auditiu. És suggeridor el fet que es tracta d’una zona relacionada també amb el plaer i els estímuls agradables en general. No és cap secret que admirar la bellesa és una font de plaer.

La qüestió és que per detectar la bellesa el fet d’entendre el que veiem és una gran ajuda. Hi ha obres d’art que considerem boniques, però si les entenem en profunditat, acostumem a considerar-les encara més boniques. I això no es limita a l’art. Sembla ser una norma general i que es manifesta en indrets insospitats. El mateix grup de recerca va fer un estudi amb matemàtics per esbrinar quines fórmules trobaven boniques i quines lletges. Els matemàtics acostumen a parlar (de vegades molt apassionadament) de la bellesa que descobreixen en les matemàtiques. Segurament tenen més raó del que la majoria pensem.

Perquè quan els van analitzar l’escorça orbitofrontal, de nou va emergir la relació entre el que consideraven bell, en aquest cas les fórmules matemàtiques, i l’activació d’aquella zona del cervell. De totes maneres, quan van fer l’estudi en voluntaris que no eren matemàtics i que no entenien les fórmules, també n’hi havia de boniques i de lletges. Per tant, la comprensió pot augmentar el plaer que ens proporciona admirar la bellesa de les coses, però fins i tot sense entendre res de res, podem trobar coses boniques perquè sí.

Per exemple, la fórmula matemàtica que en general es considera més bonica és aquesta:

La simplicitat deu ser part de la seva bellesa, però augmenta quan te n’adones que conté els cinc números bàsics de la matemàtica, i res més. El 1, el 0, pi, “e” i l’imaginari “i”. Els cinc pilars d’una ciència enllaçats i equilibrats només amb tres operacions matemàtiques simples.

Mentre que una de lletja amb ganes és la de la inversa de pi:

Que sí. Que és lletja. Potser si l’entens guanyi una mica d’atractiu, però poquet.

Hi ha qui pot considerar estrany descobrir bellesa en les matemàtiques, però quan les entens una mica, la seva bellesa és innegable i molt més profunda del que podríem arribar a sospitar. No és un fet exclusiu de les mates. En general la ciència ens permet descobrir fets de gran bellesa i sobretot fa que moltes coses que d’entrada ja són prou boniques, adquireixin un altre nivell de bellesa a mida que les anem comprenent.

“Desbullir” un ou dur

dijous, 29/01/2015

Els temps canvien, i coses que semblaven immutables resulta que no ho són tant. La última fita aconseguida trencarà molts esquemes. Un equip de científics australians ha trobat la manera de “desbullir” un ou dur! Semblava que no hi ha res més irreversible que bullir un ou fins que la seva estructura es modifica i, amb textures diferents, la clara i el rovell esdevenen durs. Però ja no. Al menys la clara la podem tornar a convertir en transparent i líquida.

I, contra el que pugui semblar, no és cap ximpleria. De fet és molt important!

Reconec que d’entrada també he pensat que era una broma, però en realitat això de l’ou dur només és un exemple casolà del que han aconseguit. La idea era resoldre un problema que complica la vida a la industria de la biotecnologia per la producció de medicaments, d’enzims, d’anticossos i de mil coses més.

Una proteïna és com un collar de perles però a escala microscòpica i que enlloc de perles està feta d’aminoàcids. L’interessant és que quan la cèl·lula la fabrica, la proteïna es va plegant en l’espai d’una manera determinada i específica. Si es plega malament, simplement no funciona ja que la seva activitat depèn de l’estructura que té en l’espai.

Quan per algun motiu aquesta estructura es perd, diem que la proteïna s’ha “desnaturalitzat”. Això pot passar per molts motius, i el calor és un d’ells. Per això, quan bullim o quan fregim un ou, les proteïnes de la clara (bàsicament ovoalbúmina, però també lisozim) es desnaturalitzen i comencen a enredar-se entre elles, fent un garbuix que forma grumolls i finalment queda solidificat i opac.

Però això passa molt sovint quan s’intenta fer que cèl·lules o bacteris fabriquin proteïnes en reactors industrials. Que fabriquin les proteïnes és relativament senzill, però normalment tenen molta tendència a desnaturalitzar-se i fer uns agregats anomenats “cossos d’inclusió”. Tota aquesta proteïna fabricada no es pot aprofitar i costa molt separar-la de la que es manté funcional.

Doncs el que s’han empescat és un sistema per tornar les proteïnes mal plegades a l’estat correcte. Ho han fet aplicant microvòrtex en un fluid i afegint-hi una determinada quantitat d’urea. El funcionament l’han comprovat tornant a l’estat líquid tres proteïnes; una mica de clara d’ou bullida, una mica de lisozim purificada i desnaturalitzada i una tercera proteïna anomenada caveolina-A. Després ho han intentat amb una de molt més gran (la proteïna Kinasa A) i també ha funcionat.

La gràcia no és, per descomptat, tornar els ous durs al seu estat original. L’interessant és que els sistemes de producció d’anticossos, de proteïnes de coagulació, d’enzims per fer detergents, i de tot el que es fabrica amb biotecnologia, podrà millorar molt el seu rendiment ja que la recuperació dels agregats serà molt més fàcil.

Però de totes maneres, sempre podran dir que van trobar la manera de desbullir un ou dur. Una proesa que té la seva gràcia i que sempre ens permetrà filosofar sobre la suposada irreversibilitat de moltes coses. Si fins i tot un ou dur es pot desbullir, què no podem tornar al seu estat inicial?

Criptó radioactiu al gel antàrtic; Deus vult

dimecres, 28/01/2015

La notícia era interessant però relativament tècnica. Deien que un grup de científics havien pogut identificar gel de l’Antàrtida de més de 120.000 anys d’antiguitat fent servir la datació radiomètrica amb criptó (Kr). En principi no sembla gaire estrany. Hi ha moltes tècniques radiomètriques per determinar l’antiguitat de diferents coses. La gràcia en aquesta ocasió és que havien millorat la tecnologia i la precisió.

Però no va ser això el que em va fer gràcia.

Per saber com d’antic és el gel el que es fa és determinar la quantitat d’algun element radioactiu present en la mostra. Aquests elements es van desintegrant, cosa que vol dir que es transformen en un altre element diferent. Com que sabem a quin ritme es va transformant, si podem mesurar les proporcions de un i altre podrem calcular quant de temps porten en el gel. En aquest sentit, el criptó és interessant ja que no reacciona químicament i en el gel es troba en les petites bombolles d’aire que queden atrapades al congelar-se.

De criptó n’hi ha de diferents tipus. El més habitual és l’estable Kr83, però l’interessant és el radioactiu Kr81 que es forma per l’efecte dels raigs còsmics al arribar a l’atmosfera i que lentament es va desintegrant. Cada 229.300 anys la quantitat del radioactiu es redueix a la meitat, per tant, si mesurem les proporcions entre un i altre, podem saber quan va quedar atrapada aquella bombolla en el gel. Fins ara  el problema era que costava molt detectar el criptó perquè a l’aire n’hi ha molt poc. El que han aconseguit és millorar la tècnica de detecció i, per tant, millorar la precisió de les datacions del gel.

Les datacions de coses antigues ens permet esbrinar com era la Terra fa milions d’anys, i podríem pensar que aquestes tècniques van acabar amb la discussió de l’edat del nostre planeta. Poden haver-hi desacords en petits detalls, uns milions d’anys amunt o avall, que amb noves mesures més precises es van resolent, però que no canvien la idea general.

Doncs tot i així, encara queda qui defensa que la Terra és jove i que no té més de sis mil anys, tal com diu la Bíblia. Bé, tothom pot creure en el que li plagui, però costa fer quadrar la idea d’un planeta de només sis mil anys amb les dades de, per exemple, el criptó, que indiquen un gel de fins a un milió i mig d’anys.

Doncs cap problema. El que més em fascina d’algunes persones és la capacitat per ignorar olímpicament qualsevol dada que no encaixi en els seus prejudicis o de buscar interpretacions recargolades per fer-les encaixar. En aquest cas, la explicació que he llegit és que… Déu va crear les coses amb aparença d’antigues! Igual que quan va crear els arbres, aquests ja semblaven exemplars madurs, doncs va crear el gel de l’Antàrtida contenint una barreja de criptó estable i criptó radioactiu que donés l’aparença d’un gel antic.

Genial! Ara ja no cal discutir cap dada. La interpretació de qualsevol mesura que indiqui que la Terra és antiga, (els isòtops radioactius, els estrats geològics, els fòssils, les marques d’orientació dels minerals magnètics, els anells dels arbres, el moviment de les plaques tectòniques, la evolució estel·lar o el que sigui) simplement és que Déu ho va crear expressament així, perquè semblés antic. Potser per despistar als científics del futur? Per posar a proba la seva fe?

Una cosa semblant l’havia llegit en referència al gran monstre volador d’espagueti, però confesso que llegir-ho en un indret on sembla que ho diuen seriosament m’ha deixat bocabadat, esmaperdut, garratibat i corprès. A l’època medieval van muntar les croades i qualsevol bestiesa que fessin la justificaven dient que era “voluntat de Déu”: “Deus vult”. Però mai m’havia imaginat que això també es podria fer servir per explicar les proporcions entre el criptó 81 i el criptó 83 a les mostres de gel antàrtic.

Realment, la capacitat que tenim els humans per enganyar-nos és realment infinita.

Com parlar amb un calamar

dimarts , 27/01/2015

Un dels misteris que desperten més interès és la manera com es comuniquen animals com els dofins o les balenes. Els sorolls, cants, crits i altres sons que emeten suggereixen intensament un llenguatge més o menys sofisticat que encara se’ns escapa. Però si això és difícil, altres animals encara posen el llistó més amunt. Sembla que els calamars, i segurament altres cefalòpodes, fan servir un sistema de comunicació basat en senyals visuals que tot just comencem a descobrir.

La capacitat de canviar el color de la pell dels pops i els calamars és coneguda des de fa temps. Els canvis que poden fer són espectaculars tant per la intensitat com per la rapidesa amb que ho fan. D’entrada se li atribuïa una funció de camuflatge ja que poden simular molt bé el fons en el que estan posats. Però segurament també tinguin altres funcions. Després de tot, aquests animals tenen l’ull millor dissenyat de tot el regne animal. Si pots canviar de color amb facilitat i tens una capacitat extraordinària per veure-ho, aplicar-ho a la comunicació sembla del tot evident.

La qüestió era saber si això passa en realitat, i per esbrinar-ho, han dissenyat unes càmeres que es van enganxar al cos d’un calamar gegant de Humboldt (Dosidicus gigas). Un gran calamar que viu a les aigües del nord del pacífic. La càmera gravava el que feia l’animal durant unes hores i després es desenganxava i sortia a la superfície on podia ser recuperada gràcies al senyal que enviava. A més de les imatges, també van poder obtenir dades de la fondària a la que es desplaçaven i coses així. Però el més espectacular van ser els canvis de color de l’animal.

Aparentment s’han detectat dos patrons de canvis de coloració de la pell. Un que es caracteritzava per emetre flaixos de color, passant del blanc al vermell en fraccions de segon i que només ho feien quan estaven en presència d’altres calamars. Les imatges del vídeo (minut 1:15) són espectaculars per la manera i el ritme al que els diferents calamars es van enviant senyals. Una mena de comunicació? Pot ser. Que només ho facin quan hi ha congèneres al davant ho suggereix molt, però de moment encara és tot especulatiu.

L’altre patró sembla més senzill d’interpretar. El color de la pell fa una mena d’onades que semblen els reflexes de l’aigua en un objecte. Potser un mecanisme de camuflatge per quan van de cacera. Sabem que els cefalòpodes són molt bons en això.

Però el més interessant és el de la comunicació. Un “llenguatge” basat en canvis de coloració de la pell i que permet un grau de sofisticació insospitadament elevat en funció dels patrons que mostrin a la superfície de la pell, la intensitat dels colors o el ritme al que canvien els senyals. I no se si ho han mirat a diferents longituds d’ona o amb polarització de la llum. Potser amb llum visible només veiem una part del patró i ells s’envien senyals en “colors” que escapen a la nostra visió. Tot plegat una mostra de com d’extraordinari pot arribar a ser el comportament animal i quan ens queda encara per descobrir.

Perquè si poder comunicar-nos amb els dofins ha de ser una experiència estranya, fer-ho amb un calamar ja ni m’ho imagino!

Llimones, olors i càncer

dilluns, 26/01/2015

La primera vegada feia gràcia, després ja en va fer menys, i al final esdevé una mica cansat anar aclarint els disbarats que deixen anar els presentadors de diferents programes televisius. És evident que per segons quines feines no cal saber gaire de ciència. En realitat no cal saber-ne gens. Zero. Per això mateix, hi ha temes en els que seria millor no dir res.

Aquesta vegada la Mariló Montero va deixar anar que olorar una llimona pot ajudar a curar el càncer. I ja tenim el merder muntat! (Tot i que cal dir que, estrictament, la culpa no seria tant d’ella com de l’equip que prepara el guió del programa.)

Com acostuma a passar quasi sempre, en tots aquests disbarats hi ha alguna dada certa i molta exageració, mala interpretació i deformació. Per descomptat, olorar la pell de les llimones no li fa res de res al càncer. Tant de bo fos tan senzill! S’ha d’estar molt desconnectat de la realitat per creure-ho. Això només és un dels mites anti-cancer que corren per la xarxa i que no val la pena perdre massa temps desmentint. Aviat serà substituït per altres igualment absurds.

Però l’interessant és veure quina és la part certa de la notícia. Tot comença amb un estudi fet a la Universitat de Ruhr-Bochum, a Alemanya, centrat en l’estudi dels terpens. Molts vegetals tenen compostos que han mostrat utilitat per atacar les cèl·lules canceroses. De fet, la immensa majoria dels medicaments que tenim s’han originat a partir d’estudiar els efectes de compostos vegetals. No només contra el càncer sinó contra quasi tot.

Els terpens són un grup d’aquests productes vegetals. N’hi ha moltíssims i s’han agrupat en diferents famílies i que els podem trobar en molts productes i essències vegetals. L’eucaliptol, el mentol, la càmfora, però també la clorofil·la, el carotè o la ubiquinona, pertanyen a la gran família dels terpens. En el cas del treball estudiaven les propietats del (-)-citronel·lal, que és típic dels cítrics i que els confereix la característica olor a llimona. En realitat la olor és una barreja amb altres productes similars com el geraniol o el citronel·lol.

Se sap que aquest (-)-citronel·lal actua sobre cèl·lules canceroses. No és cap novetat. Jo he trobat articles de 1954 on ja els estudiaven. El detall important és que son productes que frenen el creixement de les cèl·lules tumorals en el tub d’assaig. Però allà és molt fàcil matar-les. Qualsevol pot fer-ho sense problemes. El difícil és fer-ho dins l’organisme i sense matar les cèl·lules sanes.

El que han descobert en aquest treball és la manera d’actuar del (-)-citronel·lal sobre cèl·lules de càncer de fetge. Tot i que és interessant saber quines molècules de les plantes maten les cèl·lules canceroses, el més important és entendre com ho fan. Si ho esbrinem podem buscar altres molècules que actuïn de la mateixa manera i amb més eficiència, més selectivitat o més facilitat. Doncs resulta que per matar les cèl·lules tumorals, el (-)-citronel·lal s’ha d’unir a una proteïna anomenada OR1A2. Quan s’hi enganxa, aquesta OR1A2 s’activa i modula unes vies metabòliques (anomenada p38MAPK) que interfereixen en el funcionament de la cèl·lula i disminueixen el seu ritme de creixement.

Que té a veure tot això amb olorar les llimones? Doncs que OR1A2 és coneguda sobretot per ser un receptor olfactiu. Una de les proteïnes que tenen les neurones del nas per detectar els aromes. Quan olorem una llimona, els terpens que allibera a l’aire són captats pel nostre nas i s’uneixen a diferents proteïnes, entre elles OR1A2. Aleshores la neurona s’activa i envia senyals al cervell que els interpreta i mentalment es genera l’aroma de la llimona (o del que sigui que olorem).

Però aquests receptors no són exclusius del nas. Són proteïnes que es troben a molts altres llocs i que poden tenir diferents funcions segons la cèl·lula on estiguin. A les cèl·lules del nas serveixen per detectar aromes, a les del fetge deuen servir per una altra cosa i als testicles per una altra. La seva funció a les neurones del nas no te res a veure amb la que tinguin en les cèl·lules tumorals del fetge o la pròstata. Però algú va sentir parlar de càncer, de olors  i de llimones i va fer un popurri cridaner per construir un titular llampant.

De manera que en un estudi sobre cèl·lules tumorals fet en una placa de cultiu van descobrir que un terpè reduïa el creixement cel·lular tot regulant p38MAPK gràcies a la interacció amb una proteïna que, casualment, també es troba en neurones del nas, on serveix per detectar aromes. D’aquí van passar a dir que “olorar una llimona cura el càncer”. Ole tu!

Estem condemnats a la extinció?

divendres, 23/01/2015

Hi ha preguntes que semblen ridícules fins que hi penses una mica. Aleshores te n’adones que amaguen més del que sembla. Una d’aquestes la va fer el gran físic Enrico Fermi als anys 50 i, en una versió casolana vindria a ser: “On coi son els extraterrestres?”. La clau és que a la nostra galàxia (per no parlar de galàxies properes) hi ha centenars de milers de milions d’estrelles. Cada una amb un grapat de planetes al voltant. Per tant, seria d’esperar que la vida intel·ligent abundés per l’Univers. Per poc probable que sigui la seva aparició, amb un nombre tan immens de possibles llocs on sorgir podríem esperar la presència de moltes civilitzacions extraterrestres.

Aleshores, com és que no les hem vist? No parlem de que ens visitin amb boniques naus plenes de ET. El problema és que, fins ara, no hem detectat cap senyal en tot l’espectre electromagnètic. Cap fenomen que indiqui que l’ha generat una intel·ligència de cap mena. Aparentment la galàxia no bull plena de civilitzacions. Això és el que anomenem la “Paradoxa de Fermi” i que ell mateix va mirar de resoldre amb la hipòtesi del “gran filtre”.

El raonament seria: Amb tantes possibilitats com hi ha perquè aparegui vida intel·ligent, seria d’esperar que detectéssim moltes civilitzacions extraterrestres. Com que no les veiem, podem suposar que hi ha algun factor que les va eliminant. Un filtre que molt poques, si és que cap, civilitzacions aconsegueixen superar. Segons això, el destí més probable de qualsevol civilització és la extinció.

El debat del gran filtre ressorgeix ocasionalment i s’han proposat diferents maneres de resoldre’l. Hi ha qui diu que la aparició de la intel·ligència és menys probable encara del que podem pensar. Potser estem sols a l’Univers perquè la combinació de fets que van portar a la civilització és extremadament improbable. Però en realitat no hi ha motius per pensar que siguem tan especials. Quan apareix la vida , l’evolució es posa en marxa i el planeta s’omple d’una diversitat fabulosa. Que alguna arribi a ser intel·ligent sembla només qüestió de temps.

Hi ha qui opina que s’oculten a la nostra vista. Però això és considerar-se molt important. Després de tot, vivim en un petit planeta d’un racó perdut entre milions d’estrelles. Qui tindria interès en amagar-se de nosaltres?

Altres pensen que les civilitzacions tenen massa dificultats per colonitzar l’espai. Entre el problema de les distàncies i el dels recursos limitats, no ha de ser gens fàcil. Bé, potser no s’allunyaran del seu planeta, però senyals hauríem de veure. Ni que siguin emissions de radio d’algun tipus.

Hi ha més opcions, però la que em sembla més assenyada és la més senzilla. Encara no disposem de tecnologia per detectar-los. Es diu que l’espectre radioelèctric és ideal, barat, universal i tot això per enviar senyals. Però a mi em sembla una mica cutre. Simplement és el millor que coneixem. I només des de fa uns pocs anys. La vida va aparèixer fa tres mil milions d’anys. Els humans fa cinc milions d’anys, i les civilitzacions fa uns sis mil anys. La radio la coneixem només des de fa poc més d’un segle. Pensar que ja no descobrirem altres sistemes millors és ser molt cregut.

Per descomptat que per buscar extraterrestres has de fer servir el mètode de comunicació més modern que tinguis. Un mesopotami no pensaria en fer servir telescopis, i Galileo no imaginaria radiotelescopis. D’aquí a tres-cents anys potser diran que buscar per l’espectre electromagnètic era tan absurd com fer-ho intentant detectar senyals de fum.

Imaginem per un moment que existissin els taquions. Partícules que viatgen més de pressa que la llum. Quina civilització seria tan ximple per perdre el temps amb senyals de radio, lentíssimes, si pot fer-ho instantàniament amb taquions? Seria com si ara ens plantegéssim enviar missatges en diligències estirades per cavalls. O potser prefereixen comunicar-se fent servir neutrins, ja que l’univers és gairebé transparent per ells. Que nosaltres amb prou feina els detectem és problema nostre. O algun altre sistema que ara mateix ni podem imaginar.

Potser sí que hi ha un gran filtre, però jo ho dubto. El que segur que hi ha son molts petits filtres que no tinc gens clar que la nostra civilització superi. Per mi, la paradoxa de Fermi simplement indica que som infants, una mica massa creguts, començant a descobrir joguines amb les que explorar l’Univers per respondre la gran pregunta; Hi ha algú allà fora? O potser estem sols a l’Univers…?

L’art de tergiversar

dijous, 22/01/2015

Una campanya electoral és un monument al cinisme i les mentides. La feina dels polítics és aplicar el programa que ells creuen que es el millor per la societat i per fer-ho necessiten aconseguir el màxim de poder possible. Això obliga a seduir als votants i per fer-ho cal presentar la teva proposta de la manera més atractiva possible. No deixa de ser una campanya de propaganda, d’anuncis publicitaris. Qui esperi la veritat, que la busqui en un altre lloc. Ah! I pel que es veu, un bon polític, sempre està de campanya.

Però una cosa es que et guarneixin les coses donant una aparença més bonica del que en realitat té, i una altra és que et tractin de ruc. Que manipulin les dades i que tergiversin les coses de manera grollera. Això molesta una mica. Però abunden els exemples en aquest sentit. Aquest any en veurem a grapats. I sí! El partit que ens cau bé també ho farà.

Per mi, aquest anunci que he trobat al twitter inaugura la campanya anual de tergiversacions polítiques barroeres. En principi no hi ha res a dir. Simplement afirmen que ells són la quarta força en intenció de vot i mostren un gràfic en semicercle on destaquen el fragment corresponent al seu percentatge. Una estadística que consideren que els afavoreix i, per tant, la destaquen.

Però barrejar gràfics en dos dimensions i en tres dimensions sempre és trampa. Si en veieu un, sigui on sigui, poseu-vos en alerta. Us volen entabanar. El que està en tres dimensions ha de mantenir les lleis de la perspectiva i tot el que està més a prop es veu més gran. Així sembla que el nombre de vots que preveuen sigui superior al que per la xifra li correspon. A sobre, com que la part vertical de la gràfica també té el mateix color, visualment se suma tot i acaben per tenir una part del pastís exageradament gran. A més està ressaltat el perfil, de manera que encara destaca més.

Un altre motiu de confusió és que, com qui no vol la cosa, al ser en 3D tapen part del fragment corresponent al partit del costat. Així, per comparació encara semblen més beneficiats pels electors. Aquests efectes es fan evidents si es fa el gràfic correctament. Aleshores, les proporcions reals entre partits es veuen una mica diferents.

Una mica diferent del que surt a l’anunci.

Ep! Però un moment. Si ho mirem atentament notarem un parell de coses més. Les dades estan en percentatges i quan anava a EGB em van ensenyar que les dades en tant per cent han de sumar cent entre totes. Per això serveixen els percentatges. En aquest cas he agafat la meva vella calculadora, he sumat percentatges i, sorpresa! No sumen cent sinó setanta-nou. Naturalment, no hi ha només quatre forces polítiques. La resta també conten. I els gràfics els pots fer com prefereixis, però el que tenen forma de semicercle s’acostumen a fer per simbolitzar un parlament. No és cap obligació, però és el que la gent té en ment quan els veu, i els encarregats de propaganda ho saben i ho aprofiten.

El cas és que m’he entretingut a afegir en un bloc addicional la resta de vots que no apareixien a la primera. Aleshores els fragments dels quatre partits queden una mica més petits i les proporcions de la figura s’ajusten més a la realitat de la estadística.

Tramposillos….

Al final, propaganda és propaganda. Però els temes d’estadístiques i gràfiques els haurien de respectar una miqueta. O no, però després els votants no ens podem queixar si segueixen les tergiversacions en els que exerceixen el poder. La estadística és una branca de la matemàtica molt seriosa i important que es va guanyant mala fama per manipulacions descarades com aquestes. No s’ho mereix.

Ah! Insisteixo: tots els partits ho faran. Però això és com l’art de la seducció. Si m’has de mentir, al menys fes-ho amb gràcia, amb classe, amb elegància.

Hepatitis, fàrmacs i negocis

dimecres, 21/01/2015

Fins l’any 1989 li deien “Hepatitis no A, no B”. Ja feia temps que se sabia que moltes hepatitis eren causades per infeccions virals i s’havien identificat dos tipus de virus diferents que la podien causar. El virus A i el virus B. Però quedava un gran nombre de malalts d’hepatitis que tenien tota la pinta de víriques, però que no eren per cap d’aquells dos virus. Això va canviar quan es va descobrir un tercer virus, que no estava relacionat amb els altres excepte en el fet que atacava al fetge i causava una hepatitis. Va ser, és clar, el virus de la hepatitis C.

No parlem pas de pocs malalts. Al món hi ha al voltant de cent cinquanta milions de persones infectades amb el virus de la hepatitis C. Molts ho ignoren perquè la malaltia no s’ha desencadenat. En altres sí que ho ha fet i en els cassos més greus pot acabar per requerir un trasplantament de fetge.

Però això és un cas extrem. En molts casos la malaltia esdevé crònica i d’aquests, pot convertir-se en una cirrosi passats uns vint anys en un de cada cinc pacients. De manera que tenim un ventall de gravetat prou ampli. Des de la malaltia que es cura sola, a la infecció que hi és però no es nota, fins a la cirrosi, la fallida hepàtica i la mort. Però des de fa anys també hi ha tractaments antivirals que funcionaven més o menys.

Amb els virus sempre és complicat buscar la manera d’eliminar-los. Són tan simples que costa trobar punts febles. A més, muten sovint, de manera que generen resistència als tractaments amb relativa facilitat. Per això els principals problemes són els efectes secundaris dels medicaments i la pèrdua d’eficàcia amb el temps. El que es feia servir habitualment era una combinació de tres o quatre antivirals diferents. Una llauna perquè calia prendre moltes pastilles i els efectes secundaris eren importants. Però eliminaven els marcadors de virus en un 50 % dels casos.

El panorama era més aviat mediocre, però les coses han canviat en els últims mesos. Han aparegut dos medicaments nous que combinats eliminen el virus en més del 90 % dels malalts. No serveix per totes les soques del virus, però des del punt de vista dels metges ha sigut un terratrèmol similar al que va representar la penicil·lina. De tenir malalts que vas fent, passes a, simplement, curar-los del tot. I un dels dos és especialment important perquè actua fent difícil que el virus es pugui adaptar. No és impossible perquè amb els virus mai hi ha res impossible, però és un canvi en les regles del joc tremendo.

Quin és el problema? Doncs els 25.000 euros que costa cada un dels dos medicaments per tractar a cada pacient. Considerant el nombre de malalts relativament important, el preu resulta inassumible per qualsevol sistema sanitari. De moment es tendeix a aplicar-lo només als malalts més greus i a negociar amb les farmacèutiques rebaixes en el preu, però tot plegat ha generat una controvèrsia important.

Està justificat aquest preu tan elevat? La industria farmacèutica afirma, amb tota la raó, que la recerca per desenvolupar un medicament és extremadament cara. Si volem fàrmacs eficients i segurs, això val diners. Molts diners. I pensar que les coses no funcionen així és anar amb el lliri a la mà. Ara bé. Tants diners? Perquè una part important de la recerca no la paguen les farmacèutiques de la seva butxaca sinó que es fa gràcies a beques i projectes finançats amb recursos públics. Quina part? Aquí comença la discussió entre gestors i els que no hi entenem ens ho mirem desconcertats. La sospita que el preu no està relacionat amb el cost sinó amb el màxim que pensen que pot pagar cada país és important. Després de tot, a Egipte costa només 900 euros!

La temptació de reduir la història a bons i dolents és gran, però és un parany. Deixar el control de la salut de les persones als interessos del mercat deu semblar molt normal als economistes però sembla poc civilitzat. I pretendre que les farmacèutiques es gastin una pasta investigant i desenvolupant medicaments sense obtenir-ne beneficis és il·lusori, i també injust.

Trobar un punt entremig raonable és el més assenyat, però per descomptat també és el més difícil. Veurem com acaba la història amb els medicaments contra la hepatitis C, ja que segurament això marcarà el camí de futurs tractaments.

Si passes fred, passo fred

dimarts , 20/01/2015

Les pel·lícules que passen en ambients freds, com ara “Fargo” o “La Cosa”, tenen una conseqüència interessant. Mentre la mires, t’agafa fred. Semblaria que és un efecte psicològic, que t’imagines la situació i et sents com si tinguessis fred, però això és subestimar la capacitat empàtica dels humans. La realitat és que en literalment et quedes més fred.

En un curiós experiment han estudiat aquesta capacitat per respondre físicament al que veiem que li passa a una altra persona d’una manera ben interessant. A un grup de voluntaris els passaven imatges gravades de gent que fica la mà en aigua calenta o en aigua freda durant tres minuts. Naturalment hi havia vídeos control en que estaven davant de les galledes d’aigua sense ficar la mà enlloc. Mentre observaven la escena, hi havia uns sensors de temperatura connectats a les mans dels voluntaris i es va veure que quan miraven com algú ficava la mà en aigua gelada… la mà dels voluntaris també es refredava!

El cas contrari no passava. Veure com algú posa la mà en aigua calenta no es tradueix en que les nostres mans s’escalfin més. I tampoc hi havia correspondència entre les mans. Si la mà que veien ficar en gel era la dreta això no volia dir que es refredés la teva mà dreta. El grau de identificació amb l’altre no arriba a filar tan prim.

Com que els humans som animals socials, la empatia és molt important i ja és previsible que experimentem les sensacions que veiem que experimenten els qui ens envolten. Per això la tristesa o l’alegria són contagioses. I per això si veiem que algú rep un cop, podem imaginar molt vívidament el que li ha passat. Mireu la cara dels nois quan veuen que algú li fan la circumcisió i comprovareu com interioritzem el que els passa als altres.

Però una cosa és interioritzar-ho, viure-ho subjectivament, imaginar-ho, i una altra és que la mà modifiqui la temperatura. Això ja és una resposta molt més física a un estímul que està experimentant algú altre. En certa manera és pot dir que tampoc és cap novetat. Si algú mira escenes de sexe, segurament notarà una excitació que no serà únicament subjectiva sinó que tindrà efectes ben físics. Però es pot dir que els efectes són conseqüència de l’estat anímic generat. En canvi, en el control de la temperatura el mecanisme que uneix la vida psicològica i els efectes físics és menys evident.

Que funcioni el refredament i no l’escalfor no em sembla estrany. Per refredar la mà n’hi ha prou amb fer que hi circuli menys sang. És el que passa quan tenim fred i el cos intenta reduir les pèrdues de calor. Aquest és un mecanisme molt ràpid i relativament senzill. En canvi, escalfar el cos és més complicat. Requereix un canvi en el metabolisme i força més temps. Potser si l’experiment l’haguessin fet més llarg haurien notat algun efecte.

En tot cas, ja m’he quedat una mica més tranquil. La sensació de passar fred veient aquelles pel·lícules no era imaginació meva. Passava fred de veritat!

Acumulant anys càlids

dilluns, 19/01/2015

Ja tenim la confirmació. El NOAA ha informat que l’any 2014 ha sigut el més càlid al planeta des de que tenim registres, és a dir des de 1880. Com es repeteix cada vegada, la dada d’un any individual no ens diu gaire res. Sempre hi ha anys càlids i freds. L’important és la tendència al llarg del temps. I quan es miren els gràfics de temperatura global, la tendència a augmentar es fa molt evident. N’hi ha prou de veure que tots els anys des de l’inici d’aquest segle han sigut dels més càlids i notar que de tant repetir-ho, això de “l’any més càlid de la història” ja gairebé no impressiona. No parem de batre rècords any rere any. De totes maneres, cal dir que aquest 2014 ha sigut el més càlid però no a massa distància d’altres anys.

Durant un temps va semblar que havíem arribat a un límit amb l’extraordinàriament calorós any 1998. Ara ens sembla normalet, però en aquell moment va ser espectacular. Afortunadament no va marcar tendència i durant un temps es va mantenir com el més càlid de la història. En realitat, podria semblar que el ritme d’augment s’ha alentit durant aquest segle. Això seria una bona notícia, però és delicat pensar que la cosa millora simplement perquè no superes el que va ser un any totalment anormal com el 98.

El motiu d’aquell any excepcional es pensa que va ser la coincidència amb un dels esdeveniments de “el Niño“, més intensos. El Niño és una oscil·lació en les temperatures del Pacífic que fa que, a l’hivern, a les costes de Sud-Amèrica l’aigua emergeixi més calenta del normal. Això té efectes importants en el clima planetària i els anys de “el Niño” ja es compta que seran particularment intensos pel que fa a la meteorologia i el que diuen les dades és que son anys més càlids que d’habitual. També hi ha el fenomen invers, que s’anomena “la Niña”, en que l’aigua és més freda i que coincideixen amb anys més fresquets. Aquests efectes depenen, és clar, de com de intensos siguin els fenòmens de “el Niño” i ” la Niña”.

L’interessant, o potser l’inquietant, és que aquest 2014 no es va donar “el Niño” o, si ho preferiu, es va donar amb una intensitat molt feble. I tot i així ha superat el registre de temperatures del 1998. En realitat, l’últim “el Niño” intens va ser precisament el del 98. Després n’hi ha hagut algun altre, però han sigut febles o moderats. En el que portem de segle, la majoria dels anys han sigut neutres o dominats per ”la Niña”. Només el 2010 va donar-se una situació remarcable de “el Niño” i va ser força menys intensa que la del 98.

És possible que l’alentiment en l’increment de temperatures d’aquests anys estigui relacionat amb la poca freqüència d’anys “el Niño” intensos. Una treva que potser no valorem com cal, perquè abans o després tornarem a tenir un “el Niño” intens i aleshores es previsible que les temperatures s’enfilin de nou fins establir rècords que facin empal·lidir el del 98.