Arxiu del dimecres, 7/01/2015

Una mica més vells

dimecres, 7/01/2015

Passades les festes ens adonem que l’any 2014 ha quedat enrere i que som una mica més vells. Cada vegada ens costa més pair els grans àpats i metabolitzar tot l’alcohol. Les nits de festa, que de joves les afrontàvem sense problemes, es van fent més dures de resistir. No es poden tenir vint anys tota la vida, però no deixa de ser curiós l’efecte del pas del temps sobre el nostre organisme.

En realitat estem tan acostumats a l’envelliment que ens sembla la cosa més natural del món. Però hi ha animals que no envelleixen. Poden viure molt temps sense mostrar senyals del deteriorament físic que associem a la vellesa. No hi ha taurons vells. Els cocodrils es mantenen actius i no perden forces amb els anys. Al final es moren, per descomptat. Però s’estalvien la decadència física que mostrem els mamífers.

Aquest procés, anomenat senescència, no està tan clar com podria semblar. Però sembla evident que les nostres cèl·lules estan programades per funcionar correctament un determinat temps, i després els sistemes de manteniment ho deixen estar. Durant molts anys, les cèl·lules que anem perdent van sent reemplaçades per altres de noves generades a partir de cèl·lules mare adultes que hi ha a cada teixit, però això també arriba un moment en que s’esgota.

La part més destacada de l’envelliment, la que afecta més la qualitat de vida, és la del teixit muscular. Mica a mica ens costa més pair, els ulls enfoquen pitjor, el cabell es torna blanc o simplement es perd i el fetge triga més a metabolitzar el que bevem. Però el que ens recorda constantment que ens fem grans és la dificultat per moure’ns deguda als canvis en el teixit muscular. Junt amb la massa muscular, perdem la força, de manera que ens costa més aixecar-nos, caminar, agafar coses, pujar escales. Arriba un moment que activitats senzilles esdevenen molt complicades simplement perquè cal un mínim de musculatura, que ja no tenim, per dur-les a terme.

Amb menys cèl·lules musculars, el gruix de les fibres que formen els braços, les cames, el tronc i tot el cos es va aprimant. La pell té menys lloc on unir-se i, sumat a la pèrdua d’elasticitat, queda arrugada i en alguns indrets comença a penjar. Tot perquè el grau de reposició de les cèl·lules musculars va caient en picat.

Això es pot minimitzar una mica mantenint un estil de vida actiu. Una cosa fàcil de dir, però més complicada de fer. L’exercici no evita l’envelliment, però pot fer que els seus efectes més evidents apareguin més lentament. La dieta també pot ajudar, tot i que encara no tenim massa clar els detalls del com. Menjar una mica menys, amb una mica més d’antioxidants i de fibra sembla que ajuda, però els límits de tot això i els mecanismes implicats tot just els estem començant a entendre.

Sigui com sigui, no ens queixarem. Simplement no hem de cometre l’error de pretendre viure eternament com un jove i hem de mirar de treure partit de les característiques de cada edat. A més, seguim vivint molt més que la majoria de mamífers de la nostra mida, molt més que qualsevol generació humana anterior i amb una qualitat de vida extraordinària. Potser no ens mantenim a ple rendiment durant tota la vida com els taurons o els celacants, però,… qui voldria ser un celacant?