Una mica més vells

Passades les festes ens adonem que l’any 2014 ha quedat enrere i que som una mica més vells. Cada vegada ens costa més pair els grans àpats i metabolitzar tot l’alcohol. Les nits de festa, que de joves les afrontàvem sense problemes, es van fent més dures de resistir. No es poden tenir vint anys tota la vida, però no deixa de ser curiós l’efecte del pas del temps sobre el nostre organisme.

En realitat estem tan acostumats a l’envelliment que ens sembla la cosa més natural del món. Però hi ha animals que no envelleixen. Poden viure molt temps sense mostrar senyals del deteriorament físic que associem a la vellesa. No hi ha taurons vells. Els cocodrils es mantenen actius i no perden forces amb els anys. Al final es moren, per descomptat. Però s’estalvien la decadència física que mostrem els mamífers.

Aquest procés, anomenat senescència, no està tan clar com podria semblar. Però sembla evident que les nostres cèl·lules estan programades per funcionar correctament un determinat temps, i després els sistemes de manteniment ho deixen estar. Durant molts anys, les cèl·lules que anem perdent van sent reemplaçades per altres de noves generades a partir de cèl·lules mare adultes que hi ha a cada teixit, però això també arriba un moment en que s’esgota.

La part més destacada de l’envelliment, la que afecta més la qualitat de vida, és la del teixit muscular. Mica a mica ens costa més pair, els ulls enfoquen pitjor, el cabell es torna blanc o simplement es perd i el fetge triga més a metabolitzar el que bevem. Però el que ens recorda constantment que ens fem grans és la dificultat per moure’ns deguda als canvis en el teixit muscular. Junt amb la massa muscular, perdem la força, de manera que ens costa més aixecar-nos, caminar, agafar coses, pujar escales. Arriba un moment que activitats senzilles esdevenen molt complicades simplement perquè cal un mínim de musculatura, que ja no tenim, per dur-les a terme.

Amb menys cèl·lules musculars, el gruix de les fibres que formen els braços, les cames, el tronc i tot el cos es va aprimant. La pell té menys lloc on unir-se i, sumat a la pèrdua d’elasticitat, queda arrugada i en alguns indrets comença a penjar. Tot perquè el grau de reposició de les cèl·lules musculars va caient en picat.

Això es pot minimitzar una mica mantenint un estil de vida actiu. Una cosa fàcil de dir, però més complicada de fer. L’exercici no evita l’envelliment, però pot fer que els seus efectes més evidents apareguin més lentament. La dieta també pot ajudar, tot i que encara no tenim massa clar els detalls del com. Menjar una mica menys, amb una mica més d’antioxidants i de fibra sembla que ajuda, però els límits de tot això i els mecanismes implicats tot just els estem començant a entendre.

Sigui com sigui, no ens queixarem. Simplement no hem de cometre l’error de pretendre viure eternament com un jove i hem de mirar de treure partit de les característiques de cada edat. A més, seguim vivint molt més que la majoria de mamífers de la nostra mida, molt més que qualsevol generació humana anterior i amb una qualitat de vida extraordinària. Potser no ens mantenim a ple rendiment durant tota la vida com els taurons o els celacants, però,… qui voldria ser un celacant?

4 comentaris

  • Daniel

    07/01/2015 17:51

    Pons. Res tu. Ens agafarem esportivament l’envelliment. Com deia Groucho Marx, l’alternativa a envellir encara fa menys gràcia.

    Vicent. Noi! Quin llistat! Molts d’aquests problemes es podran resoldre o minimitzar en uns quants anys si les perspectives de la recerca es compleixen, però de moment, encara no. D’altra banda, fa només cinquanta anys seria molt pitjor.

    Esther. I en la rata talp també. Al final ens farem híbrids amb una pila d’animals de tota mena.

  • Esther

    07/01/2015 15:56

    potser el secret de la longevitat està en els gens de la balena franca :)
    http://elpais.com/elpais/2015/01/06/ciencia/1420543916_503542.html

  • Vicent Bosch i Paús

    07/01/2015 11:30

    Jo fins als 63, caminant era difícil baixar dels 5 km per hora, ara no m’és fàcil arribar a ells.
    Tinc actualment 66 anys i per circumstàncies dorm en un matalàs a ran del terra, i per gitar-me o alçar-me, he de pensar com fer-ho millor; com per ficar-me els mitjons i els calçotets.
    Ja m’ha aparegut les arrugues del coll.
    A l’ajupit-me no em dobla, flexiona les cames.
    Malgrat no tenir pròstata, les miccions són més freqüents; al cagar, la merda s’apega més al ses que abans.
    De moment la vista la tinc prou bona, en bona llum no necessita ulleres, en penombra ja és una altra cosa.
    Els orgasmes ja no són com un castell de foc, ara puja, però no explota.
    Al caminar, si tinc dues opcions no agafe la més ràpida o curta, la menys difícil. I si ho veig malament no m’aventure i cap arrere.
    Dormir, fa anys que em fa l’efecte que estic despert tota la nit, encara que ha tronat i no m’he assabentat. Abans dormia panxa cap a munt, des de l’operació, casualitat o no, no puc aguantar molt de temps la posició més comuna per a mi. Ara dorm amb un CEPAP.
    Des de farà més de deu anys, 1 píndola per la pressió arterial…

  • Pons

    07/01/2015 10:19

    Bentornat Dani!

    Jo no voldria ser un celacant! Si ho fos no llegiria aquest bloc :P

    L’altre opció que conec per no envellir es fer un pacte amb el diable, però no se jo…