Arxiu del dijous, 8/01/2015

Fanatisme infecciós

dijous, 8/01/2015

La imatge ens va deixar glaçats. Durant l’atemptat terrorista d’ahir, dos dels atacants a punt de marxar van ferir un gendarme. Mentre l’home gesticulava al terra, s’hi van acostar, li van disparar un tret per rematar-lo i , sense més van tornar cap al cotxe per fugir. Realment cal un esforç important per mantenir la sang freda i controlar la ràbia que generen aquestes accions. En realitat no són tant diferents de les imatges de botxins decapitant presoners i de moltes altres accions absolutament inhumanes que es fan al mon i de les que no ens arriben imatges.

Una pregunta que és normal fer-se és, com poden actuar amb aquesta tranquil·litat? Mentre ho pensava vaig recordar un estudi fet fa temps i que havia comentat al blog en un to molt més informal. La idea era veure quines eren les bases mentals de l’empatia. Aquell mecanisme pel qual assumim que les altres persones tenen una ment com nosaltres, de manera que podem posar-nos en el seu lloc per mirar d’entendre’ns.

És tremendament important ja que la empatia és la base de tota societat. És el mecanisme mental que fa que entre nosaltres ens identifiquem com éssers humans. No sentim empatia per una taula o per un escarabat. Podem sentir simpatia per moltes coses, però sense empatia les altres persones perden la característica de humans i ens resulta molt més senzill actuar com si fossin, literalment, “coses”.

L’estudi es titula “De la deshumanització i cosificació, a la rehumanització: Estudi de neuroimatge sobre els components bàsics de l’empatia” i resulta molt aclaridor sobre com actuem les persones. El plantejament era sobre discriminacions socials de diferents tipus per entendre el que ens passa pel cap quan discriminem algú. En el fons tots ho fem d’una manera o altre, en un grau o altre, i per això és útil saber quin és el problema per mirar de corregir-ho. I el que van detectar era, com sempre, el grau d’activació de diferents zones del cervell en interactuar amb diferents persones o objectes.

Resulta fàcil distingir àrees que es posen en funcionament només quan interaccionem amb persones. El cervell ha de fer coses, que encara no entenem massa, per extrapolar la manera com una persona pensa o sent, per tal d’anticipar les seves reaccions i per poder interactuar amb ella de manera eficient. Per això si algú està content, nosaltres tenim facilitat per sentir-nos alegres i si algú plora, ens posem tristos. L’interessant és que això no és un fenomen general i que hi ha grups amb els que activem molt menys les zones del cervell relacionades amb “interactuar amb humans”.

L’exemple divertit que es feia servir era el de les imatges de noies en biquini. No despertaven empatia en els homes sinó que només s’activaven les àrees del cervell corresponents a interactuar amb “coses”. Bàsicament ens diu el que ja sabem. El masclisme es basa en considerar les dones com objectes supeditats a la voluntat dels mascles. Però el fenomen és més freqüent del que podem pensar. S’ha vist que quan veiem rodamons o sense-sostre succeeix el mateix. No s’activa la empatia, inconscientment els deshumanitzem i la nostra relació amb ells és redueix al mínim. Podem fer l’esforç de posar-nos en el seu lloc, i això ens fa millors com a societat i com a persones, ens fa civilitzats. Però la clau és que ha de ser un esforç conscient ja que no es dóna l’automatisme mental. I probablement en molts altres problemes racials, socials o culturals està passant el mateix. Als “altres” no els veiem com éssers humans similars a nosaltres.

Aquest fet no és una característica biològica sinó el producte d’un determinat ambient. I, per descomptat, hi ha diferents nivells. No hi ha res més mal·leable que el cervell i determinats estímuls poden promoure o bloquejar l’empatia enfront determinats grups amb relativa facilitat. Això ajuda a entendre moltes bestieses fetes pel sentiment de pertinença a un equip de futbol, un país, una raça, un gènere, una cultura o una classe social. Si aquests estímuls relativament senzills tenen tant d’efecte, què no ha de poder fer la religió, un dels estímuls més potents a que es pot sotmetre una ment?

Segons com, el fanatisme religiós no és gaire diferent d’una malaltia mental, altament contagiosa, que entre molts aspectes actua bloquejant la capacitat de sentir empatia per la resta dels humans que no comparteixen les seves creences. De fet, tots els fanatismes ho són, però el religiós és dels que excel·leixen en la seva capacitat infecciosa.

Aquells terroristes no són creients ni persones religioses sinó malalts que han perdut la capacitat de veure als altres com persones. Un fet que no els eximeix de cap responsabilitat, per descomptat. Però recordar-ho m’ajuda a evitar infectar-me del seu odi fanàtic contra els “altres”, fins i tot quan els “altres” són terroristes.