Viure al fons

A les grans profunditats dels oceans hi podem trobar formes de vida curioses, però sempre es tracta de microbis i invertebrats. Els peixos no semblen viure més enllà dels 8000 metres de fondària. De fet, la imatge d’un peix a més profunditat es va aconseguir el passat desembre a la fossa de les Marianes, però no en l’indret més profund sinó “només” a 8140 metres sota la superfície. De moment, aquest peix, d’una espècie encara per catalogar, però aparentment de la família dels Lipàrids, ostenta el rècord de profunditat en vertebrats.

La pressió a aquestes fondàries és difícil d’imaginar i els seus efectes han de condicionar molt la vida de qualsevol organisme. En realitat, ja a pocs metres de fondària cal començar a disposar de sistemes per contrarestar els efectes de la pressió. D’aquests mecanismes n’hi ha molts, però els peixos disposen d’un que, en realitat, hem detectat algunes vegades simplement olorant. L’òxid de trimetilamina (TMAO) és un compost que contenen en certa quantitat i que quan el peix mor es converteix en trimetilamina, el producte que fa la típica olor de peix en descomposició.

S’ha vist que com a més profunditat viuen els peixos, més TMAO tenen i aviat es va pensar que podria ser un sistema per adaptar-se a les grans pressions. Ara sabem que el TMAO actua ajudant a mantenir la estructura de les proteïnes. Normalment pensem que el problema de la pressió es que s’esclafaran els òrgans interns. I és cert, però això resulta relativament fàcil d’evitar. En canvi, si les proteïnes s’alteren per l’efecte de la pressió, els enzims deixen de funcionar, el metabolisme s’atura i l’organisme mor.

El mecanisme pel que actua el TMAO es comença a conèixer. Té a veure amb la disposició de les molècules d’aigua, els ponts d’hidrogen que s’estableixen i les transferències d’energia entre molècules. L’important és que en presencia de TMAO, les proteïnes segueixen actives a fondàries on normalment es farien malbé.

Però tot té un preu. El cos funciona mantenint l’equilibri de les sals entre diferents compartiments. I el TMAO modifica aquests equilibris. Per tant no es pot anar afegint TMAO a les cèl·lules indefinidament. A determinades concentracions ja comença a alterar l’equilibri osmòtic de l’organisme. I s’ha vist que aquestes concentracions són les que calen per mantenir les proteïnes estables a 8200 metres de fondària.

Probablement això explica el límit de la fondària on s’han trobat peixos. Per viure més al fons de 8200 metres caldria incorporar més TMAO al seu organisme o les proteïnes s’esclafarien. Però ja no poden posar-ne més perquè si ho fessin, el control de l’equilibri de les sals col·lapsaria. L’estratègia evolutiva de la TMAO ha permès ocupar una bona part dels oceans, però les grans fondàries han quedat fora de l’abast dels vertebrats.

3 comentaris

  • Pons

    09/01/2015 10:36

    Total, més avall dels 8000 metres tampoc sembla un lloc gaire bonic per viure-hi. A mi que ja em molesta viure una mica lluny del centre de la ciutat…

  • Daniel

    09/01/2015 9:34

    He he. També podem dir que hi arriben “gràcies a la química”!

  • Carquinyol

    09/01/2015 9:18

    Molt interessant, sempre m’han agradat les explicacions de perquè les coses passen d’una certa manera i no d’una altra.

    Si fem servir aquella paraula que a uns els agrada tan utilitzar de certa manera podem dir que els peixos no van més profund de 8200 metres per culpa de “la química” ;)