Pluges d’altres mons

Normalment preferim evitar caminar sota la pluja. Et mulles, fa fred i molesta. Però en ocasions, si la pluja és lleugera i amable, resulta tonificant deixar-se de romanços i gaudir de la sensació de l’aigua fresca caient-te a sobre. Respirar l’aire humit i notar com l’ambient s’allibera de la càrrega estàtica que acostuma a precedir el ruixat és una de les coses bones de viure en un planeta on l’aigua cobreix la major part de la seva superfície. La Terra es podria definir de moltes maneres, però una de encertada és que és un planeta on plou aigua.

No és irrellevant perquè a altres planetes o satèl·lits que coneixem ja sabem o intuïm que també hi plou, però el que cau del cel no és aigua. Cada indret del Cosmos té les seves peculiaritats i si estiguéssim allà, notaríem coses diferents si passegéssim sota la pluja.

Venus és, probablement, un dels planetes rocallosos menys agradables on podríem anar. Sempre cobert de núvols i amb una pluja persistent d’àcid sulfúric. Sembla que el sofre el va generar l’activitat volcànica i els núvols que hi ha son de diòxid de sofre. Possiblement no sigui l’únic element que hi trobaríem, però a Venus, el concepte de “pluja àcida” arriba al seu esplendor.

Si anéssim a Tità, el satèl·lit de Saturn, també veuríem ploure, però allà el que cau del cel és metà. El mateix metà que trobaríem als mars i als núvols que cobreixen la superfície. Enlloc d’aigua als núvols hi ha metà, però el cicle d’evaporació, condensació i caiguda en forma de pluja recorda força al de la Terra. El metà seria el responsable de les tonalitats ataronjades que veuríem arreu.

A Neptú i a Urà, i també a Júpiter i Saturn, es creu que veuríem un tipus de pluja molt particular si trobéssim la manera d’estar dempeus en algun indret dels gegants de gas. Allà les pressions són molt elevades (però molt!) de manera que el metà que hi ha primer es torna líquid i, a mida que va caient i la pressió i temperatura segueixen augmentant, arriba a solidificar en unes reaccions químiques complexes que farien fora els hidrògens per deixar només el carboni. A partir d’aquell moment el que plouria serien, literalment, diamants. Després de tot, el diamant no és més que una forma química particular del carboni.

En planetes més llunyans, de fora del sistema solar, tenim motius per pensar que també trobaríem tipus de pluja diferents. HD 189733b són les sigles corresponents a un exoplaneta que orbita una estrella de la constel·lació de Vulpecula. S’ha pogut detectar la presència d’aigua i de partícules de silicats a la seva atmosfera. Per això pensem que allà el cel ha de ser de color blau i que el que pot ploure és vidre, que no deixa d’estar fet de silicats.

Al planeta OGLE-TR56b, un altre gegant de gas en una estrella de la constel·lació de Sagitari, la temperatura és la ideal per formar núvols d’àtoms de ferro. Per tant, podem especular en com seria una pluja de ferro fos caient-nos a sobre. Potser pitjor fins i tot que la de Venus!

De la meteorologia d’altres planetes segur que anirem descobrint cada vegada més coses. I quan t’adones del que aprenem, descobreixes que la realitat supera de llarg tot el que imaginàvem amb la ciència ficció.

4 comentaris

  • Jeantine

    08/12/2015 22:01

    El bonics colors i espectaculars vistes reflectides en planetes diferents! Això si que és vida en color . Si en comptes de caure aigua, caigués pluja de diamants seria fabulós. Bonic veure aquestes imatges tant inèdites del nostre COSMOS

  • Màrius Domingo

    16/01/2015 19:32

    Ostres, un tomet per Urà en dia de pluja i ja ens podem jubilar, no?
    Ara de debò, molt curiosa, aquesta varietat, podem concloure que tenim la millor pluja de l’univers.

  • Pons

    16/01/2015 11:36

    Diuen que aquesta tarda plourà, espero realment que sigui aigua

  • Carquinyol

    16/01/2015 9:30

    ‘No siempre llueve a gusto de todos’ !!! ;) Està bé que veure que el que nosaltres considerem ‘normal’ no té perquè ser-ho.

    Per cert, jo cada vegada que llegeixo coses com HD 189733b em venen ganes d’anar a l’Stargate…