Hepatitis, fàrmacs i negocis

Fins l’any 1989 li deien “Hepatitis no A, no B”. Ja feia temps que se sabia que moltes hepatitis eren causades per infeccions virals i s’havien identificat dos tipus de virus diferents que la podien causar. El virus A i el virus B. Però quedava un gran nombre de malalts d’hepatitis que tenien tota la pinta de víriques, però que no eren per cap d’aquells dos virus. Això va canviar quan es va descobrir un tercer virus, que no estava relacionat amb els altres excepte en el fet que atacava al fetge i causava una hepatitis. Va ser, és clar, el virus de la hepatitis C.

No parlem pas de pocs malalts. Al món hi ha al voltant de cent cinquanta milions de persones infectades amb el virus de la hepatitis C. Molts ho ignoren perquè la malaltia no s’ha desencadenat. En altres sí que ho ha fet i en els cassos més greus pot acabar per requerir un trasplantament de fetge.

Però això és un cas extrem. En molts casos la malaltia esdevé crònica i d’aquests, pot convertir-se en una cirrosi passats uns vint anys en un de cada cinc pacients. De manera que tenim un ventall de gravetat prou ampli. Des de la malaltia que es cura sola, a la infecció que hi és però no es nota, fins a la cirrosi, la fallida hepàtica i la mort. Però des de fa anys també hi ha tractaments antivirals que funcionaven més o menys.

Amb els virus sempre és complicat buscar la manera d’eliminar-los. Són tan simples que costa trobar punts febles. A més, muten sovint, de manera que generen resistència als tractaments amb relativa facilitat. Per això els principals problemes són els efectes secundaris dels medicaments i la pèrdua d’eficàcia amb el temps. El que es feia servir habitualment era una combinació de tres o quatre antivirals diferents. Una llauna perquè calia prendre moltes pastilles i els efectes secundaris eren importants. Però eliminaven els marcadors de virus en un 50 % dels casos.

El panorama era més aviat mediocre, però les coses han canviat en els últims mesos. Han aparegut dos medicaments nous que combinats eliminen el virus en més del 90 % dels malalts. No serveix per totes les soques del virus, però des del punt de vista dels metges ha sigut un terratrèmol similar al que va representar la penicil·lina. De tenir malalts que vas fent, passes a, simplement, curar-los del tot. I un dels dos és especialment important perquè actua fent difícil que el virus es pugui adaptar. No és impossible perquè amb els virus mai hi ha res impossible, però és un canvi en les regles del joc tremendo.

Quin és el problema? Doncs els 25.000 euros que costa cada un dels dos medicaments per tractar a cada pacient. Considerant el nombre de malalts relativament important, el preu resulta inassumible per qualsevol sistema sanitari. De moment es tendeix a aplicar-lo només als malalts més greus i a negociar amb les farmacèutiques rebaixes en el preu, però tot plegat ha generat una controvèrsia important.

Està justificat aquest preu tan elevat? La industria farmacèutica afirma, amb tota la raó, que la recerca per desenvolupar un medicament és extremadament cara. Si volem fàrmacs eficients i segurs, això val diners. Molts diners. I pensar que les coses no funcionen així és anar amb el lliri a la mà. Ara bé. Tants diners? Perquè una part important de la recerca no la paguen les farmacèutiques de la seva butxaca sinó que es fa gràcies a beques i projectes finançats amb recursos públics. Quina part? Aquí comença la discussió entre gestors i els que no hi entenem ens ho mirem desconcertats. La sospita que el preu no està relacionat amb el cost sinó amb el màxim que pensen que pot pagar cada país és important. Després de tot, a Egipte costa només 900 euros!

La temptació de reduir la història a bons i dolents és gran, però és un parany. Deixar el control de la salut de les persones als interessos del mercat deu semblar molt normal als economistes però sembla poc civilitzat. I pretendre que les farmacèutiques es gastin una pasta investigant i desenvolupant medicaments sense obtenir-ne beneficis és il·lusori, i també injust.

Trobar un punt entremig raonable és el més assenyat, però per descomptat també és el més difícil. Veurem com acaba la història amb els medicaments contra la hepatitis C, ja que segurament això marcarà el camí de futurs tractaments.

5 comentaris

  • jordi

    21/01/2015 18:30

    Aquesta diferència de preus tan exagerada és una vergonya! Jo visc a Rwanda, i aquí qualsevol medicament de “primera necessitat”, com ara un paracetanol o ibuprofè, és molt més barat del que podem comprar a Catalunya… i és exactament el mateix! No trobo normal que deixin posar preus abusius, sobretot quan tenen la recerca del fàrmac em qüestió més que amortitzada…

  • Vicent Bosch i Paús

    21/01/2015 12:24

    A l’Índia té un preu similar o més barat i no accepten la patent de la farmacèutica, ja que els components, he llegit, no són nous o descoberts per la tal empresa, que per cert és la de l’estafa del Tamiflú, i accionista de la qual és un guerrer assassí, un tal Donald Runsfeld, us sona!?

  • Ferran Casarramona

    21/01/2015 11:27

    Sempre que es parla del preu dels medicaments veig una gran falta de coneixement per part de la gent en general. I es normal.

    Cal pensar que una farmacéutica ha de recuperar el cost de desenvolupament del medicament exitós, I DE TOTS ELS MEDICAMENTS QUE HAN FRACASSAT!

    La mayoría de principis actius que s’investiguen acaben a les escombraries i al compte de perdures de les farmacéutiques.

    Si limitem massa els beneficis dels medicaments exitosos, vol dir que les farmaceutiques es poden permetre menys fracasos y per tant arriscarán menys en les investigacions.

    Per altre banda, no podem reclamar medicines económiques per el tercer mon, y quan una farmacéutica ven mes barato a un pais pobre, queixarnos perque nosaltres paguem mes.

    Cal recordar que el cost de aquest medicament es alt, pero el cost de no tenir el medicament i fer trasplants de fetge es encara mes alt. Per tant, fins i tot a aquest preus estalviarem diners.

    Establir el preu de les medicines es una cosa complicada i una navalla de doble fil. Compte amb les afirmacions simplistes.

  • Pons

    21/01/2015 10:33

    Lamentablement tot es negoci, inclús la salut de la gent. No dic que les farmacèutiques no facin una gran tasca amb la recerca i per tan no es puguin guanyar la vida però….

    900€ a Egipte? Quina diferència hi ha amb el d’aquí? Només serveix per a egipcis? No el podríem fer servir aquí? No el podem importar? Encara que sigui de contraban….? Això del contraban m’ha vingut al cap a arrel de la peli Dallas Buyers Club.

  • Carquinyol

    21/01/2015 9:12

    Jo crec que la clau és aquesta que comentes : “Deixar el control de la salut de les persones als interessos del mercat deu semblar molt normal als economistes però sembla poc civilitzat.”

    De fet tant pot civilitzat com deixar el control del menjar de les persones, de l’habitatge de les persones, de les fonts d’energia de les persones…

    I mentre no trobem solució a això és el que tu dius, qui inverteix ha de tenir dret a guanys, ara bé, que a un lloc valgui 900 i a un altre 25.000 quan la investigació ha estat la mateixa precisament no els hi dona arguments a favor seu. I aleshores és quan comences a pensar que això més que economia és un xantatge amb hostatges i tornem al punt inicial.