La percepció de la bellesa

El concepte de bellesa és curiós. És d’aquells que tots experimentem, però que ens costa molt de definir. Detectem les coses que trobem atractives, que ens agraden, que ens generen una agradable sensació abstracta de plaer al veure una imatge, escoltar una melodia, mirar una persona,… Però costa molt entendre el motiu. Perquè hi ha coses, músiques, persones boniques i altres lletges? A més, tot i que sovint coincidim amb altres, hi ha vegades que la percepció de la bellesa la experimentem en solitari, contra la opinió de la resta.

El sentiment de la bellesa deu tenir alguna part innata però també un fort component adquirit. Un vídeo de com ha canviat l’estàndard de bellesa femenina al llarg dels segles indica que cossos femenins que els nostres avantpassats trobaven irresistibles, ara passarien desapercebuts, i al revés. Llàstima no disposar del mateix vídeo sobre l’estàndard de bellesa masculina. Sospito que no hi ha gaire registres fiables del que pensaven les dones sobre els homes en l’antiguitat. De totes maneres, potser estaríem confonent bellesa i atractiu, que s’assemblen, però no són el mateix. Hi ha noies molt maques que no et diuen res i altres que no encaixen tant en els cànons de bellesa però que et fan perdre el món de vista.

Però si la percepció de la bellesa és tan vívida, ha de reflectir-se en alguna part del cervell. Això ho van avaluar fa uns anys, plantant imatges o músiques a un grup de voluntaris que les havien de catalogar com “boniques” o “lletges”. Després els van sotmetre a una ressonància magnètica per veure que passava al cervell i van comprovar que hi havia un zona de l’escorça orbitofrontal que s’activava precisament amb aquells estímuls que consideraven “bells”. L’interessant és que era irrellevant si l’estímul era visual o auditiu. És suggeridor el fet que es tracta d’una zona relacionada també amb el plaer i els estímuls agradables en general. No és cap secret que admirar la bellesa és una font de plaer.

La qüestió és que per detectar la bellesa el fet d’entendre el que veiem és una gran ajuda. Hi ha obres d’art que considerem boniques, però si les entenem en profunditat, acostumem a considerar-les encara més boniques. I això no es limita a l’art. Sembla ser una norma general i que es manifesta en indrets insospitats. El mateix grup de recerca va fer un estudi amb matemàtics per esbrinar quines fórmules trobaven boniques i quines lletges. Els matemàtics acostumen a parlar (de vegades molt apassionadament) de la bellesa que descobreixen en les matemàtiques. Segurament tenen més raó del que la majoria pensem.

Perquè quan els van analitzar l’escorça orbitofrontal, de nou va emergir la relació entre el que consideraven bell, en aquest cas les fórmules matemàtiques, i l’activació d’aquella zona del cervell. De totes maneres, quan van fer l’estudi en voluntaris que no eren matemàtics i que no entenien les fórmules, també n’hi havia de boniques i de lletges. Per tant, la comprensió pot augmentar el plaer que ens proporciona admirar la bellesa de les coses, però fins i tot sense entendre res de res, podem trobar coses boniques perquè sí.

Per exemple, la fórmula matemàtica que en general es considera més bonica és aquesta:

La simplicitat deu ser part de la seva bellesa, però augmenta quan te n’adones que conté els cinc números bàsics de la matemàtica, i res més. El 1, el 0, pi, “e” i l’imaginari “i”. Els cinc pilars d’una ciència enllaçats i equilibrats només amb tres operacions matemàtiques simples.

Mentre que una de lletja amb ganes és la de la inversa de pi:

Que sí. Que és lletja. Potser si l’entens guanyi una mica d’atractiu, però poquet.

Hi ha qui pot considerar estrany descobrir bellesa en les matemàtiques, però quan les entens una mica, la seva bellesa és innegable i molt més profunda del que podríem arribar a sospitar. No és un fet exclusiu de les mates. En general la ciència ens permet descobrir fets de gran bellesa i sobretot fa que moltes coses que d’entrada ja són prou boniques, adquireixin un altre nivell de bellesa a mida que les anem comprenent.

10 comentaris

  • Màrius

    02/02/2015 11:56

    A veure, jo sí que hi sé veure bellesa a algunes fórmules matemàtiques, també a algunes lleis de la física i fins i tot a algunes fórmules químiques.
    De tota manera, crec que segueixo perferint la bellesa dels Homo sapiens de doble cromosoma x. ;-)

  • Ada

    31/01/2015 14:36

    Article interessantíssim!!
    Saps per què no hi ha un vídeo equivalent del cos masculí…? Perquè ningú pregunta mai a les dones! a la història no li ha interessat molt el que opinem…
    A les matemàtiques, per a mi la bellesa es troba quan entens alguna fòrmula d’aquestes i dius “Eureka, l’he entès!” jajajja… Però cert, de vegades allò que ens sembla bonic no es pot explicar per què… No sempre cal explicar-ho tampoc.

  • Mirabilis

    30/01/2015 13:35

    Patètic el video de l’estàndard femení…. Amb els homes, com dius, no es fan d’aquests, no. Respecte la bellesa matemàtica, doncs si, s’ha de recóneixer que hi vaig trobar una miiiiiiica, en les mates de la carrera…(però molt poc, eh!) ;)

  • Daniel

    30/01/2015 12:49

    És el costum. Però realment trobes igual de boniques les dues equacions?

  • Pons

    30/01/2015 12:32

    Quan parlaves de la bellesa i l’atractiu encara t’anava seguint, però quan has començat amb les matemàtiques la meva zona de plaer del cervell ja s’ha desconnectat…

  • Daniel Closa

    30/01/2015 10:54

    Joan. Coincideixo. La bellesa apareix independentment del que la generi. Un fet que indica que coses tan aparentment allunyades com l’art i les matemàtiques, potser tenen més en comú del que pot semblar. I en els dos casos, el coneixement, augmenta la percepció de la bellesa.

    Joan Codina: Vas participar en un d’aquests experiments’ Quina canya! I vas i tries Mandelbort. Ja la saps llarga tu! :-)

    PS: Imaginari! per descomptat. Ja ho he corregit (no es poden escriure posts a certes hores de la nit.)

  • Joan Codina

    30/01/2015 10:22

    La d’Euler a mi me la van presentar com la més maca de la història de les matemàtiques. Això ja em va condicionar de petit. Pel que fa a la segona… Poc broma… Prova de calcular eel primmer terme i el segon. De seguida t’adones que va cap a pi de forma increïble, a un bon grapat de decimals per terme!!

    A mi em van fer un experiment del cap d’aquests i em van demanar que tries jo unes imatges de control, que m’agradessin. Reconec haver sentit el plaer amb el conjunt de Mandelbrot, precisament perquè el veia més enllà d’un sol gràfic.

    PS: i és imaginari (irracionals ho són també el pi i l’e)

  • Joan

    30/01/2015 9:51

    Jo diria que la bellesa de les matemàtiques forma part de la mateixa bellesa de l’art, és a dir, que dels diferents tipus de bellesa, n’hi ha una que està lligada al coneixement. Un poema, en certa manera, és molt semblant a una fórmula matemàtica: és una petita porció de coneixement molt comprimit.

  • Daniel

    30/01/2015 9:30

    També. Però una cosa no treu l’altre. Hi ha persones molt maques i redéu que complicades poden ser! :-)

  • Carquinyol

    30/01/2015 9:19

    Més que maques o lletges ara mateix les formules que has posat per mi són complicades! Hauia de fer una forta repassada de ‘mates’ !!