Arxiu del mes: febrer 2015

De quin color és el vestit?

divendres, 27/02/2015

Primer punt a tenir en compte: els colors tal com els percebem no existeixen. Són una creació de la nostra ment. Assumim que la resta del món ho veu tot com nosaltres, però no és així. Això ha esclatat al twitter on tothom discutia de quin color era aquest vestit. Era evident que hi ha dues opcions molt majoritàries. Uns ho veuen blanc i daurat mentre que els altres blau i negre. Unes opcions defensades amb entusiasme pels partidaris d’una o altra i repartides gairebé al 50%.

L’error és, insisteixo, en pensar que el color és una cosa objectiva. En realitat només existeix una radiació electromagnètica de determinada longitud d’ona. El color, tal com l’entenem és una construcció del nostre cervell. I el cervell, com sempre, fa la feina de manera més subtil del que pensem. Malgrat el que podem pensar, el color que veiem està condicionat pels colors que l’envolten. I no és un efecte subtil sinó que pot ser escandalosament marcat.

Mireu aquesta figura.

Segurament veureu una espiral verda i una de blava sobre un fons rosa. Però en realitat, la verda i la blava són el mateix color! Si no em creieu, intenteu editar-la i desplaçar la meitat de la figura per poder seguir les línies verdes/blaves en el canvi de color del costat. Segons si al costat hi ha taronja o rosa es veu blau o verd.

De manera que, per començar, cada color l’interpretem diferent segons els colors que l’envoltin. Però a més, el cervell corregeix els colors en funció de la quantitat de llum que els arriba. Una cosa blanca la seguim veient blanca quan la llum es va apagant. Objectivament esdevindria grisa, però el cervell interpreta que hi ha poca il·luminació, i fa que ho veiem blanc.

En el vestit del principi hi ha un altre factor que complica la vida al processat mental. Els colors principals són oposats. Amb això vull dir que si agafem la imatge i amb el photoshop invertim els colors, veiem que tornen a sortir els mateixos però amb les franges canviades. Amb altres combinacions de colors segurament el cervell tindria menys problemes per decidir la interpretació

Si analitzem l’histograma de cada franja de la imatge inicial s’observa que el color d’unes de les franges està en la fracció del blanc, però amb un petit percentatge de blau. És interessant notar que aïllats del context els colors es veuen molt diferents!

El cervell ha de decidir quina correcció fa i segons unes persones o altres tria per interpretar que està mirant unes franges blanques poc il·luminades o unes de blaves molt il·luminades. El mateix passa amb el daurat/negre. En aquest cas el cervell ha de triar si el veu com un gris o bé com un daurat i després de fer la tria, potencia un i minimitza l’altre.

Tot plegat és curiós, ha sigut divertit i ha permès discutir amb els companys sobre colors mentre especulàvem quin era el motiu. Però sobretot serveix per recordar-nos que tot el que veiem no deixa de ser una construcció de la nostra ment. Al voltant només tenim radiacions electromagnètiques, canvis en la pressió de l’aire, diferents graus de vibracions moleculars i interaccions electrostàtiques d’intensitats variables. Amb això el nostre cervell construeix imatges, colors, músiques, temperatures, pressions i sensacions de tota mena. Unes construccions que no han de ser exactament iguals per tots.

El món, tal com el percebem, és una cosa molt més personal del que ens pensem.

(Per cert, una cosa és la foto que mostraven, però el vestit original el podeu veure aquí tot i que, per molta explicació neurocientífica, em costa creure que sigui el mateix)

El BOE de la doctrina

divendres, 27/02/2015

Les disposicions 1849 i 1850 del BOE on es publica el nou currículum de l’ensenyament de la religió catòlica és un document que ha aixecat força soroll encara que no entenc perquè hi ha tanta gent sorpresa. Sembla que hi ha qui encara no ha identificat la ideologia dels qui actualment tenen el poder. L’ensenyament de religió sempre resulta complicat, potser per la fosca història de les relacions entre l’Església i el poder en aquest país. La cosa ha anat des del pur adoctrinament fins a bones intencions que després no es posen a la pràctica. I com que cada vegada que canvia el govern, el tema es replanteja, ja gairebé avorreix.

Sembla difícil defensar que no s’inclogui l’estudi del fet religiós en un programa d’ensenyament. Sense estudiar la influencia que han tingut les religions al llarg de la història és impossible entendre el món actual. Ja resulta més discutible si cal incloure l’ensenyament d’una o altra religió, igual que resulta absurd ignorar que estem en un país de tradició cristiana. Tot plegat és complex i els pedagogs haurien de trobar la manera d’equilibrar tots aquests factors. Però qui ha decidit el programa d’estudis no són pedagogs sinó directament la Conferència Episcopal Espanyola i ha fet el programa que era previsible. De totes maneres, cal recordar que al novembre es va publicar, a la disposició 12886, el currículum de l’àrea de religió islàmica. La mateixa idea, però canviant el Déu, el llibre sagrat i alguns temes de protocol.

A molta gent li ha cridat l’atenció el paràgraf que expressa que cal “Reconocer la incapacidad de la persona para alcanzar por sí mismo la felicidad”, però a mi no m’ha sorprès. Limitacions similars formen part dels punts de partida de quasi qualsevol religió.

En canvi, m’han incomodat més les relacionades amb la ciència. Per exemple, s’ha d’avaluar si l’alumne: Reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos y distingue que no proviene del caos o el azar. O el que “Argumenta el origen del mundo y la realidad como fruto del designio amoroso de Dios” El tema del Big Bang, la nucleosíntesis, la formació dels estels, les nebuloses planetàries i tot això ho solucionem amb un origen diví i no cal donar-hi més voltes.

Un que m’ha inquietat molt és el que parla de “Reconocer el valor social de las aportaciones realizadas por investigadores cristianos.” Investigadors cristians? Destacar això em sembla iniciar un camí extraordinàriament perillós. En les aportacions d’un científic, que hi tindrà a veure que sigui cristià? Això les fa més o menys certes, dignes o valuoses? Tornem als temps en que criticaven la teoria de la relativitat perquè segons alguns era una ciència jueva?

I naturalment coses com la que diu que “Distingue y debate de forma justificada y respetuosa el origen del ser humano”. Es referirà a la evolució dels homínids? Comparativa de fòssils? Anàlisi de variacions en el DNA? O tot això simplement s’ignorarà? Ho sospito ja que una de les primeres coses que es tenen en compte és: “El hombre, obra maestra de la creación”. Un concepte interessant, ja que és molt evident que els humans no som cap obra mestra. Més aviat som un nyap que funciona raonablement bé i que tenim la sort de disposar d’un gran encèfal, però que hem d’arrossegar una columna vertebral inadequada, un canal del part massa petit, un apèndix que ens podíem haver estalviat o un sistema immunitari mediocre. Si Déu ens va crear i som la seva obra mestra, deixa molt que desitjar com a dissenyador.

Per descomptat, en l’origen del món l’atzar hi va tenir un paper. Potser no va ser el determinant, però no el pots descartar sense més. I l’origen diví del cosmos és una idea antiga, però hi ha molta confusió sobre quin déu va ser el responsable. Odin? Amon? Baal? Tepew-Q’ukumatz? Lengai? Anu? Zeus? N’hi ha per triar i remenar. Naturalment, en classe de religió catòlica es fa servir el relat bíblic i en alguns indrets fa referència específica a formar l’alumne “desde la cosmovisión cristiana”. La llauna és que després, a classe de ciències, els professors tindran molta feina a desfer la majoria d’aquests conceptes.

En tot cas espero que no pretenguin que tot això no és adoctrinar. A mi, de petit m’ensenyaven aquestes coses i en deien doctrina cristiana.

Descongelar al microones

dijous, 26/02/2015

Tens pressa, agafes algun plat que vas congelar fa dies i el fiques dins el forn microones per descongelar-lo. Passa una estona, sona la campaneta, el treus i probablement no trobes el que t’agradaria. Enlloc d’un aliment descongelat el que obtens és un aliment cuit (i possiblement cremant) per la superfície i congelat per l’interior. I és que el microones té moltes utilitats, però descongelar ho fa molt malament.

D’entrada semblaria que no hi hauria d’haver problemes. Si les microones poden donar energia a l’aigua i escalfar-la, podríem esperar que fes el mateix amb el gel. Però, evidentment, la cosa no funciona així. I és que la manera de donar energia també és important!

El que fan les microones és actuar sobre la molècula d’aigua, el famós H2O, i orientar-la de determinada manera. Això ho pot fer perquè aquesta molècula es comporta com un petit imant que té un costat amb càrrega positiva i un altre amb càrrega negativa. Les microones els orienten de determinada manera, com si fossin les agulles d’una brúixola, però immediatament giren la polaritat i les orienten al revés. Tot plegat fa que les molècules d’aigua vagin girant en les dues direccions molt ràpidament (més de dos mil milions de vegades per segon).

Aquestes rotacions i les topades que van tenint les unes amb les altres és el que fa escalfar l’aigua. Recordeu que una manera de visualitzar el concepte de calor és recordar que és el grau de vibració de les molècules. Les microones fan vibrar les molècules d’aigua, de manera que l’aigua s’escalfa. Tot seguit aquesta calor es transmet als teixits o materials de que està fet l’aliment i tot s’acaba escalfant.

Però que passa amb el gel? El gel és aigua en estat sòlid, cosa que vol dir que les molècules d’aigua no estan movent-se lliurement sinó que estan unides per una mena d’enllaços (enllaços d’hidrogen) que les mantenen en posicions fixes les unes respecte de les altres. Aquests enllaços eviten que puguin girar quan les microones canvien les polaritats. Es com si fixéssim les agulles de les brúixoles. I si no giren, si no vibren, el gel no s’escalfa i segueix en estat sòlid i a baixa temperatura.

En realitat, això no és absolut, de manera que algunes molècules d’aigua sí que s’alliberen de la xarxa i es poden escalfar, contribuint a que les molècules veïnes adquireixin energia i també s’alliberin. Però el procés és molt poc eficient de manera que al final només s’haurà descongelat una petita capa superficial. El que passa és que aquesta part ja serà aigua líquida que es podrà escalfar ràpidament sense problemes, per tant, acabarem amb una superfície cremant i un nucli encara congelat. Un desastre!

La única manera és anar donant molt poca energia, de manera que la mica d’aigua que passa a estat líquid s’escalfi poquet i vagi cedint calor al gel. Però en la pràctica, el millor és pensar-hi abans i treure el menjar del congelador amb prou temps com perquè es vagi descongelant sense presses i de manera més homogènia. El nucli sempre trigarà més, però al menys, la superfície no quedarà recuita.

Ja se sap que la cuina és d’aquelles coses que no es poden fer de pressa i corrents. Requereix el seu temps i tampoc va malament una mica de coneixements de la física que regula les interaccions entre les radiacions i les molècules.

Animal, però amb un toc vegetal

dimecres, 25/02/2015

Elysia chlorotica és un bitxo fascinant. Es tracta d’un gasteròpode marí que té tota la pinta d’un llimac de bonics colors i que presenta la capacitat de fer fotosíntesi. Un moment! Els animals no fan fotosíntesi. Aquesta és una prerrogativa de les plantes. Algú molt purista podria dir que els animals sí que fem fotosíntesi ja que sintetitzem vitamina D emprant l’energia de la llum solar. Això és correcte, però en el cas de la Elysia chlorotica parlem de la fotosíntesi habitual, la de fabricar sucres a partir del CO2 i l’aigua igual que les plantes.

En realitat, aquest animaló fa fotosíntesi només si es pot alimentar d’algues. Hi ha un procés anomenat cleptoplàstia pel que alguns gasteròpodes poden incorporar els cloroplasts de les algues que es mengen i, durant un temps, fan fotosíntesi aprofitant la maquinaria de l’alga. De pas també agafen un bonic color verd. La gràcia és que només ho podran fer mentre els cloroplasts incorporats aguantin. A la llarga caldrà menjar més algues per anar reposant-los.

Això ja és sorprenent, però el cas de Elysia chlorotica és particular ja que n’hi ha prou d’alimentar-la amb algues durant el seu estat juvenil i ja mai mes en necessitarà de noves. Sempre serà un llimac fotosintètic. Era estrany perquè els cloroplasts son com els mitocondris. Tenen una mica de DNA, però no tot el necessari. Molts gens imprescindibles pel seu funcionament ja estan en el genoma de les algues. Per tant, calia esbrinar com s’ho feia la Elysia per mantenir funcionals els cloroplasts incorporats.

La resposta és que també incorpora els gens de les algues que es menja. I això sí que és una novetat. Pel que sembla, l’animal digereix les algues parcialment, de manera que pot recuperar els cloroplasts. Però el DNA de l’alga no és digerit completament sinó que alguns gens també s’incorporen a cèl·lules de l’animal. Amb aquests gens i els cloroplasts adquirits, el resultat final és un animal que pot viure com les plantes, fent fotosíntesi i sense necessitat de menjar.

La primera vegada que es va veure aquest pas de gens, aquesta “transferència genètica horitzontal” es va postular que potser s’incorporessin al genoma mitocondrial. Era una possibilitat, però el cas és que no es va trobar. Ara ja han identificat la presència de gens de l’alga incorporats a un cromosoma de Elysia chlorotica, de manera que sembla que ja no hi ha dubte. Això demostra que hi ha alguns animals, al menys un, que es poden fer amb la maquinària fotosintètica de les algues i esdevenir una mena d’híbrid animal-planta. Les estratègies per sobreviure semblen ser infinites.

Que el DNA passi entre espècies no és freqüent, però tampoc és una sorpresa i coneixem molts casos de transferència horitzontal (la vertical seria de pares a fills i és la normal). Per exemple, els virus són unes maquines de transportar DNA molt eficients. El que resulta menys habitual és que el gen incorporat funcioni correctament i es reguli com cal. Serà interessant entendre com s’ho fa Elysia chlorotica per aconseguir-ho.

Ah! I no us feu il·lusions. Com la immensa majoria d’animals, els humans tenim un sistema digestiu molt eficient, de manera que tots els cloroplasts i el DNA que ingerim acaben digerits i sense opció a ser incorporats enlloc. Aprofitarem les seves peces originals (nucleòtids i aminoàcids) per fabricar altres coses, però ja no tindran res a veure amb el que hem menjat. Això de “som el que mengem” és un lema molt ben trobat, però de moment només Elysia chlorotica pot afirmar-ho amb propietat.

Terratrèmols, magnituds i intensitats

dimarts , 24/02/2015

Ahir va haver-hi un terratrèmol amb epicentre a Albacete, tot i que al principi pensava que havia sigut a Madrid ja que twitter anava ple del “terremoto en Madrid”. És comprensible ja que a Madrid hi viu molta més gent i els nombre de twits provinents d’allà era de llarg molt superior. El mateix fet que tanta gent el notés ja indica que no es va tractar d’un moviment de no-res.

Però, és clar, de seguida trobes contradiccions i coses que no encaixen. Llegeixo que s’ha tractat d’un sisme de magnitud 5,4 a l’escala de Richter, de magnitud 5,2, de intensitat 5,4,… de manera que és un bon moment per recordar uns quants fets relacionats amb els terratrèmols.

El primer. No es el mateix magnitud i intensitat. Mesuren coses diferents i no s’han de confondre. La intensitat mesura els danys causats pel terratrèmol, mentre que la magnitud mesura l’energia alliberada. Segons el tipus de terreny, amb la mateixa energia pots causar danys molt diferents. També dependrà de a quina distància estiguis, de manera que un terratrèmol té una magnitud però diferents intensitats segons on es mesurin. Per descomptat hi ha escales diferents. La típica de la intensitat és la escala Mercalli, que va del I al XII.

Un sisme de intensitat I només el detecten els sismògrafs. Un de intensitat V el detecten les persones que estan al carrer i fins i tot poden estimar la seva direcció. En un de intensitat XII la destrucció és total. Tant que les línies de nivell dels mapes s’han de refer.

Però el que s’acostuma a fer servir són les escales de magnitud. I aquí tenim un detall a tenir en compte. La escala de Richter no és la única que es fa servir! De fet, la tendència és a fer servir la “escala sismològica de magnitud de moment”. Les dades que s’obtenen s’assemblen molt i en molts sentits les xifres coincideixen, especialment per magnituds baixes, de manera que és fàcil confondre-les, però estrictament la Richter ja va quedant obsoleta. De totes maneres a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya he vist que segueixen amb la Richter, mentre que a l’Instituto Geográfico Nacional veig que fan servir “Magnitud a partir de la amplitud de la fase Lg” des del 2008, quan van substituir la de Richter, tot i que, com deia, en bona part coincideixen.

Al parlar de magnituds, cal recordar que són escales logarítmiques. Cada nivell genera deu vegades més energia que l’anterior. De manera que un terratrèmol de magnitud 6 allibera deu vegades més energia que un de magnitud 5, cent vegades més energia que un de magnitud 4 i mil vegades més que un de magnitud 3. I són sistemes que no tenen límit teòric. No pots dir que és una escala que va fins a deu. En canvi, a la pràctica tot té un límit i a partir de determinades magnituds ja parlaríem de la destrucció del planeta Terra. El més gran que s’ha mesurat fins ara va ser a Xile l’any 1960, amb una magnitud de 9,5. I l’impacte del meteorit de Chicxulub que va causar l’extinció dels dinosaures es calcula que va ser de magnitud 13.

Orines de colors

dilluns, 23/02/2015

Una pista de quan alguna cosa no acaba de rutllar del tot al cos és el color de la orina. En realitat fins i tot pot ser massa sensible ja que el color pot canviar per un bon grapat de motius, molts dels quals no tenen més importància. El més típic de tots és l’estat de hidratació. A mida que el cos va perdent aigua, la orina es va concentrant i el seu color s’enfosqueix. Passa d’un groguet clar a un de més fosc i cada vegada més fosc. Una orina del color de la mel indica que necessites aigua amb certa urgència. I si té color torrat, la urgència ja és molt urgent!

El motiu és evident. Com menys aigua té l’organisme, menys n’elimina per poder estalviar. Aleshores tots els components que s’eliminen amb l’orina queden més concentrats i li donen més color. Quan el color és massa fosc és perquè la deshidratació és molt severa. En realitat és una situació en la que no acostumes a necessitar mirar la orina per saber-ho. La set i molts altres senyals ja indiquen que estàs en situació de risc. Per tant, toca beure aigua de seguida.

Però a més de la gama de colors grogs i amarronats, es poden trobar altres colors a la orina. Alguns de ven curiosos. Un d’inquietant és la orina vermella. Naturalment pot ser causada per la presència de sang, però també per determinats aliments que tenen pigments vermells. La remolatxa o les mores poden donar un to rosat o vermellós a la orina. Res de greu en aquest cas. Ara bé, si el vermell fos per la sang, hauríem de sospitar una infecció a la bufeta o alguna altra situació que requereix anar al metge.

El vermell és evident, però i si la orina és blava o verda? De nou, el color dels aliments acostuma a ser la causa. En aquest cas, colorants artificials més que res. També alguns medicaments i tampoc cal descartar algunes patologies.

El color marronós fosc és més inquietant. Un motiu típic és algun problema hepàtic, però de nou, el ventall es gran. Si ens hi fixem, per la majoria de colors trobem que hi ha motius completament irrellevants (algun aliment, algun pigment) junt amb altres de potencialment greus (infeccions o fallides d’algun òrgan) de manera que si la orina canvia de color i no anem morts de set i mig deshidratats, el millor és anar al metge. Pel camí podem anar pensant quines coses poc habituals hem menjat i ell ja decidirà si cal amoïnar-se o no.

Però un tema m’ha sobtat. A la pàgina de la Clínica Cleveland, han fet una infografia amb els colors de la orina. I allà esmenten que passa amb la orina de color porpra només per dir que “no hi ha orina de color porpra”. Però en un altre indret diuen que a la Clínica Mayo si que esmenten una orina porpra en casos de porfíria, una malaltia poc freqüent que afecta la síntesi del grup hemo de la hemoglobina. A diferents indrets s’esmenten canvis en el color de la orina com un dels símptomes de la porfíria, però els colors als que fan referència varien. Com que de porfíria també n’hi ha de diferents tipus i graus, ja és previsible que la orina no sigui homogènia, però al final em quedo amb el dubte. Hi ha, o no hi ha orina porpra?

A més hi ha un problema afegit. Quin és exactament el color porpra? Que amb les definicions dels colors vaig molt perdut. Allà on les dones en veuen vint de diferents jo només en veig dos. Potser la orina es classificarà de porpra o no en funció del tècnic que se la miri.

En tot cas, fa uns anys una noia que treballava al laboratori d’un hospital em va comentar que sí que havia vist orina porpra i que era de les més boniques que hi havia. Per tant, i a falta de millors referències, dono per bona la versió de la Clínica Mayo. Alguna vegada és pot trobar orina porpra. Però si et passa, segurament no és una simple deshidratació, de manera que no dubtis i ves al metge!

El xarampió de Disneyland.

divendres, 20/02/2015

És més fàcil enganyar a la gent, que convèncer-los que han estat enganyats

Mark Twain

És depriment, i cansat, i decebedor, i frustrant. Però no passa res i seguirem insistint en la ximpleria, la absurditat i l’engany del moviment anti-vacunes. Fa poc comentava com costa discutir amb els qui s’oposen a les vacunes ja que es mantenen repetint arguments erronis fins i tot quan es fa evident que són erronis. Aleshores simplement agafen un altre argument (també erroni) i torna a començar.

Si només fos un tema dialèctic o acadèmic, no passaria res. Però hi ha en risc la salut de les persones, i això ho fa tot més complicat. Això ha quedat ben clar amb el brot de xarampió que tenen als Estats Units. Allà el xarampió havia deixat de ser endèmic i ja només hi havia casos causats per persones provinents d’altres països que causaven petits brots. Però algú amb xarampió va passar un dia a Disneyland i, no podia ser d’altra manera, va contagiar la malaltia a un cert nombre de persones que, al tornar a casa van escampar-la més.

L’any 1963 hi havia entre tres i quatre milions de casos anuals de xarampió, que causaven la mort a uns cinc-cents nens. Les campanyes de vacunació van fer que l’any 2000 ja fossin nomes menys de cent casos i cap mort. No està malament. Sembla que s’hauria de celebrar. Però es veu que hi ha qui prefereix que les persones estiguin malaltes abans de fer alguna cosa per evitar-ho. Total que, sobretot gràcies al brot de Disneyland, l’any 2014 es va arribar als 644 casos.

El més fatigós és que ara vindran les excuses i les mostres de ignorància. Per exemple, el clàssic de preguntar-se perquè ens amoïnem els que sí que vacunem als nens. Ells estaran protegits! De fet, hi ha persones en aquest brot que estaven vacunades i han emmalaltit!

Però resulta que és normal ja que la vacuna té una efectivitat del 97 %. Això vol dir que de cada cent persones vacunades, tres no quedaran protegides. La biologia no és una ciència exacta i hi ha persones que, per algun motiu que desconeixem, no responen a la vacuna. Per tant, en un indret com Disneyland, on hi ha desenes de milers de persones, fins i tot entre els vacunats hi ha uns quants centenars que segueixen sent susceptibles a la malaltia. També hi ha nanos immunodeprimits per altres malalties i molts que simplement encara no tenen l’edat de vacunar-se i estan desprotegits.

Quan decideixes no vacunar-te, no només et poses tu en risc. Hi ha una part de la població a la que també li afecta. I no només això. Contribueixes a fer més difícil eradicar la malaltia ja que afebleixes la immunitat de grup. Si la moda del moviment anti-vacunes hagués sorgit fa unes quantes dècades, avui en dia encara tindríem brots de verola.

També sentirem parlar de les maldats de les farmacèutiques i de quants diners guanyen. Dec ser una mica limitat, però prefereixo viure en un món on algunes farmacèutiques es van fer d’or però ara vivim sense ni pensar en la verola. I si una farmacèutica guanya milions però eradiquem la poliomielitis, tampoc em semblarà malament. Preferir la malaltia i la mort d’altres persones només per evitar que algú guanyi diners ho trobe més aviat mesquí. D’altra banda, no els interessaria més que les malalties no desapareguin per poder vendre molts medicaments als milions de malalts?

Hi ha qui carrega contra els pares que no vacunen, però la autèntica responsabilitat és de la gent que promou arguments erronis per defensar aquesta ideologia. Puc entendre que un pare al que li diuen que la vacuna causa malalties espantoses tingui por i dubti. I se que costarà molt fer passar aquesta por només amb xifres de fiabilitat, seguretat i tot això. La llavor del dubte arrela fàcilment i costa fer-la desaparèixer. Molts xarlatans ho saben i se n’aprofiten. És indigne, o una mostra colossal d’ignorància, insistir en que les vacunes causen autisme quan ja s’ha demostrat del dret i del revés que no es cert i que s’ho va inventar un paio per guanyar diners amb la seva vacuna alternativa.

Diuen que defensen un sistema de vida més natural. Potser no tenen present que el més natural és estar malalt i morir als trenta anys. Però natural també és fer servir la nostra intel·ligència per aprendre i trobar la manera de lluitar amb eficiència contra les malalties. Natural no ha de voler dir necessàriament primitiu o ignorant.

 

Aquella línia fosca a la panxa

dijous, 19/02/2015

De tots els canvis que tenen lloc en el cos de la dona durant l’embaràs, n’hi ha un de ben curiós que realment ignorem quin sentit té (si és que en té algun). És una línia fosca que va de dalt a baix de la panxa i que apareix cap al tercer trimestre. Normalment va del melic fins el pubis, però amb freqüència pot pujar més amunt, gairebé fins el pit. En realitat la variació de llargada i color és molt gran. Hi ha dones a les que no els apareix i altres en les que és molt marcada.

Curiosament el nom també porta a confondre ja que es diu línia alba (línia blanca). En canvi, en anglès li diuen línia nigra, i al final pots trobar referències a ella anomenant-la tant blanca com negra. El motiu és que el color fosc només apareix durant l’embaràs mentre que abans o després, el color és lleugerament blanquinós. I això només en el cas que sigui visible, que sovint no és pot ni veure.

Aquesta línia també la tenim els homes però en aquest cas, sense embarassos, mai no esdevé visible. La seva clau no està a la pell sinó a la musculatura de sota. Si ens fixem en els músculs abdominals, en aquella tableta de xocolata que llueixen els esportistes, ens adonem que en realitat són feixos de músculs que venen de banda i banda del cos i que s’uneixen al centre de l’abdomen. Si els treballes molt, els pots fer més gruixuts pels costats i per davant, però no al mig ja que allò només és la zona d’unió feta per teixit connectiu.

Aquesta línia està poc vascularitzada. Per això, en intervencions quirúrgiques és una bona zona per tallar. Hi ha pocs vasos i el tall no genera hemorràgia. Quan ens feien classes de com operar una rata, una de les primeres coses que ens van ensenyar va ser fer el tall seguint la línia alba, que apareix claríssimament quan retires la pell de l’animal. Una línia clarament blanca que uneix dos feixos de múscul i que realment no té vasos sanguinis.

La pell de sobre és aproximadament igual per tot arreu, encara que alguna diferència hi ha. Si més no, sovint es pot notar que els pèls porten direccions oposades i a la línia del centre de la panxa indiquen el canvi de direcció. I la gràcia és que, per algun motiu que desconeixem, els melanòcits que hi ha tenen una sensibilitat diferent en la zona d’unió.

Aquesta sensibilitat es nota molt en resposta a les hormones, de manera que durant l’embaràs, el daltabaix hormonal associat fa que els melanòcits de la línia alba comencin a fabricar melanina i esdevinguin més foscos, convertint la línia blanca en una línia fosca. Un efecte que és nota més com més fosca sigui la pell de la dona. Després del part, quan els equilibris hormonals es restitueixen, els melanòcits es desactiven i la línia s’esvaeix.

Mirant per la xarxa he vist que hi ha productes per maquillar-la i fins i tot per decolorar-la. Evitar prendre el Sol pot ajudar, però la resta potser una mala idea, ja que en realitat marxarà sola i durant l’embaràs és millor no maltractar gaire el cos, que prou estressat va.

La sang del cocodril

dimecres, 18/02/2015

Els cocodrils i els caimans són uns animals estranyament fascinants. Molta gent pensa que són parents dels dinosaures pel seu aspecte primitiu i “estrany” des del punt de vista d’un mamífer. En realitat els parents propers dels dinosaures són les aus, però els primitius cocodrils van compartir el planeta amb els dinosaures. En tot cas, vistos de prop semblen terriblement aliens a nosaltres i inquietantment perillosos.

I això que ens podrien salvar la vida.

Des de fa anys s’investiga les propietats antimicrobianes de la sang dels cocodrils. I com més la coneixem, més extraordinària (i útil) sembla. Per lluitar contra els bacteris, nosaltres disposem del sistema immunitari, però en realitat podríem parlar de dos tipus de sistema immunitari. El que ens ve al cap normalment és el que anomenem “immunitat adaptativa”. El sistema de cèl·lules que identifica els agents estranys i en uns pocs dies fabrica anticossos específics i activa limfòcits per destruir l’invasor. Molt eficient, encara que una mica lent.

L’altre sistema és la “immunitat innata”. Aquesta resposta no està per romanços. Quan detecta alguna cosa estranya en el cos intenta destruir-la sense miraments ni subtileses. No és específica com els anticossos, de manera que si pel camí es carrega unes quantes cèl·lules pròpies, dons mala sort. El més conegut d’aquest sistema és la inflamació. Un mecanisme, potser menys acurat, però de resposta molt ràpida per tallar les infeccions de soca-rel.

La inflamació és relativament efectiva. No disposa d’anticossos i fa servir altres proteïnes menys precises per matar bacteris o coses que s’hi assemblin. Tot i que frena moltes infeccions en els primers minuts, sempre n’hi ha algunes que s’escapen. Però això és perquè no tenim un sistema de immunitat innata com el dels cocodrils, que li dona mil voltes al nostre. I si descobrim com ho fa, potser podrem dissenyar nous medicaments per lluitar contra les infeccions.

Per exemple, van agafar 23 soques diferents de bacteris i els van posar en contacte amb plasma humà a veure que passava. La resposta de defensa va ser ràpida però només va eliminar 8 tipus de bacteris. Per la resta, caldria la immunitat adquirida. En canvi, quan les van posar en contacte amb plasma de cocodril, els 23 tipus de bacteris van ser destruïts. Un 100 % d’eficàcia que ens ha de fer molta enveja als ineficients mamífers.

El motiu d’aquesta resposta immunitària tan bèstia sembla ser l’ambient on habiten. Els cocodrils lluiten entre ells, es fan ferides sovint i viuen dins aigües pantanoses, de manera que les ferides s’haurien d’infectar amb una facilitat tremenda. En aquells condicions nosaltres duraríem quatre dies abans de morir per sèpsies, però a ells no els passa res gràcies a la tremenda eficiència dels pèptids antibacterians, com la leucrocina, que tenen al plasma.

Podríem pensar que n’hi hauria prou de purificar aquestes proteïnes per tenir un sistema genial de defensa, però cal anar amb compte. Recordem que la immunitat innata és poc específica, de manera que molt probablement a més de matar bacteris, faria una bona destrossa en les nostres cèl·lules. La via directa potser no sigui útil, però entendre com funciona la immunitat dels cocodrils si que ens podria permetre dissenyar estratègies i medicaments per ampliar l’arsenal antibacterià.

De manera que potser que ens els mirem amb més bons ulls als cocodrils i als caimans. La seva sang pot amagar productes que ens poden ser molt útils!

El núvol

dimarts , 17/02/2015

L’accident que va generar el famós núvol marronós a Igualada va omplir, comprensiblement, les portades dels diaris. Les imatges eren espectaculars ja que, a més de tota la cadena d’esdeveniments que va portar fins l’accident, es van ajuntar dos factors que ho van fer molt destacable. En primer lloc, el núvol era de color ataronjat o marronós i destacava molt sobre el fons del cel mig ennuvolat. I en segon lloc, aquell dia hi havia inversió tèrmica, de manera que enlloc de pujar i d’anar-se diluint a les capes altes de l’atmosfera, es va quedar confinat a poca altura, escampant-se de manera amenaçadora.

La pregunta del milió en els primers moments era quina era la composició d’aquell núvol i quin grau de perill representava. Que es tractava de compostos relacionats amb el nitrogen semblava clar. La majoria de químics recordaven que aquell color era característic dels òxids de nitrogen, i l’accident s’havia originat al descarregar un camió que portava àcid nítric, de manera que el nitrogen era part del còctel. El que passa és que en reaccions accidentals, es poden formar diferents productes en diferents quantitats i a diferents concentracions, per tant, preguntar de què estava fet el núvol tenia mala resposta.

A més, no estava clar el que havia passat. Al descarregar l’àcid nítric l’havia posat en un contenidor que no estava buit sinó que contenia algun altre producte. Per desgràcia, no estava clar quin era aquest producte i diferents versions van anar circulant. Des del clorur de ferro fins al més probable àcid fòrmic. L’àcid nítric es fa servir moltíssim ja que és un àcid fort que reacciona amb molts productes i de moltes maneres diferents. Fos quin fos el producte, segur que es van generar diferents òxids de nitrogen en diferents quantitats. En tot cas, el núvol seria sobretot dels productes de la reacció i no d’àcid nítric com es deia en algun lloc.

Era tòxic, corrosiu, inflamable o verinós? Aquests dies s’han discutit aquestes paraules, i segur que saludable no era, però per entendre’s cal especificar les condicions de que parlem. A mida que la investigació aclareixi com va anar tot sabrem més coses, però probablement sí que era tòxic i corrosiu al lloc on va tenir l’accident. Més que res perquè allà tots aquests productes estaven molt concentrats i a una temperatura molt alta. En canvi, després que els vapors pugessin fins la capa tèrmica que els va retenir confinats, la temperatura devia baixar considerablement i els vapors es devien anar diluint, de manera que la toxicitat també es va diluir.

En canvi, les mucoses, com les dels ulls i del nas, son molt sensibles a agents reactius com els òxids de nitrogen, de manera que la seva capacitat irritant es manté en concentracions molt més baixes. Per cert, les màscares que es van comprar a les farmàcies no haurien servit de res. Allò filtra les partícules de pols i coses més o menys grans, però deixa passar els vapors. Caldria una de les màscares amb filtre per prevenir la inhalació d’aquests gasos.

Al final, tot es un problema de concentració. Els òxids de nitrogen (n’hi ha uns quants de diferents) els generen els vehicles a motor i en respirem cada dia, especialment a les grans ciutats. El nostre cos també en genera alguns de manera normal en moltes condicions fisiològiques, des de la inflamació fins les ereccions. De nou, el que és important és la concentració. Per això s’aconsellava quedar-se a casa i no sortir. Restar en espais tancats i poc ventilats evitava que els vapors de nitrogen entressin als recintes i donava temps a que s’anés diluint en l’atmosfera. La inversió tèrmica no va ajudar i va caldre més temps del que hauria requerit en un dia ventilat, però només era qüestió de tenir una mica més de paciència per donar temps a que s’esvaís.