Arxiu del dilluns, 2/02/2015

Universos hipotètics

dilluns, 2/02/2015

Com més coneixem l’univers, més extraordinari ens sembla. L’astronomia és la ciència que més ens ha obert la imaginació, forçant-la fins límits insospitats. Només fer-nos una idea de les dimensions de que parlen ja requereix un esforç que probablement està fora del nostre abast. Podem calcular a quina distància estan els quàsars més llunyans, però no podem imaginar-ho.

I això és la part senzilla, perquè després comencen amb les alteracions de l’espai temps, les distorsions temporals causades per camps gravitatoris o per velocitats properes a la llum, els fluxos de partícules de tota mena, l’energia i la matèria fosca, els raigs còsmics ultraenergètics d’origen desconegut o les estructures en que s’organitzen les galàxies, arriba un punt en que simplement comences a acceptar qualsevol cosa.

Però això pot ser un problema perquè comencem a tenir una certa tendència a confondre hipòtesis i fets provats. Explicar l’univers requereix un gran esforç d’imaginació i el disseny d’experiments enginyosos per posar-les a prova. Però fins que no disposem de les dades dels experiments amb un nivell de fiabilitat raonable no hem de perdre de vista que una hipòtesi només és una idea, que pot ser xula, però que encara no hem de donar per bona.

El que passa és que hi ha idees que tenen molta gràcia i de seguida les incorporem a l’imaginari col·lectiu com si ja les donéssim per bones. Un error que es comet sovint amb el tema dels multiversos. La idea que hi ha altres universos a part del nostre té la seva gràcia, permet entendre moltes coses i dóna ales als autors de ciència ficció, però de moment només és una idea. No tenim cap proba que existeixin, cap dada, cap indici, res.

Com que amb els astrofísics sembla que qualsevol concepte, per estrany que sigui, és possible, hem acceptat el concepte dels universos múltiples com la cosa més normal del món. Potser sí que n’hi ha altres, i si fos cert tindríem moltes respostes a preguntes ben curioses. La més típica és per quin motiu el nostre univers té unes lleis de la física tan apropiades perquè evolucioni la vida. Podria ser un univers només d’energia, on la matèria no es creés. O un univers totalment estable on la química no tingués lloc. La matèria i l’antimatèria es podien haver aniquilat completament i no quedar res. La càrrega de l’electró podria ser una mica més gran o una mica més petita i tot seria diferent. La gravetat podia ser més forta o més feble i l’evolució de les estrelles i les galàxies no tindria res a veure amb la que coneixem.

Sembla que tenim un univers fet a mida. Curiós, no?

Però si hi ha infinits universos, cada un amb les seves característiques, la cosa deixa de ser estranya. Si es donen totes les possibilitats, ja es normal que algun univers sigui el que permet la vida com la entenem. Altres tindran altres formes de vida i en altre no hi haurà res. On abans teníem un misteri ara apareix un fet gairebé inevitable.

Fantàstic, i potser sigui cert, però de moment només és una idea. Una bonica i prometedora hipòtesi que ja veurem si algun dia es pot posar a prova i, sobretot, si passa la prova. Ens podem entusiasmar amb la idea, però no hem de caure en el parany de donar-la per bona.

En realitat no deixa de ser curiosa la tendència general a donar per bones algunes hipòtesis simplement perquè ens fan gràcia mentre que donem per dubtoses coses verificades i acceptades només perquè ens disgusten. Tot plegat no es gaire racional però és molt humà.