Arxiu del dimecres, 4/02/2015

Amb DNA de tres persones

dimecres, 4/02/2015

Ahir es va aprovar al parlament britànic una tècnica de reproducció assistida en que es fa servir el DNA de tres persones. Tres? Doncs sí. Tot i que sovint ho oblidem, tots nosaltres, totes les nostres cèl·lules (gairebé) contenen DNA de tres orígens diferents. Al nucli de les cèl·lules, convenientment empaquetat en els cromosomes, hi tenim el DNA procedent del pare i de la mare. Però fora del nucli, dins els mitocondris que hi ha al citoplasma de la cèl·lula, també hi ha una mica de DNA. Molt poquet, però no per això irrellevant. Hi ha algunes malalties causades per problemes en aquest DNA i amb la nova tecnologia es podran prevenir.

Que els mitocondris tenen DNA se sap des de fa molt temps. I aquesta presència va ser una de les dades que va donar lloc a la teoria simbiòtica de l’origen de les cèl·lules eucariotes. Als biòlegs els costava molt explicar com s’havia passat dels bacteris relativament senzills que hi havia als orígens de la vida fins a les nostres cèl·lules complexes, amb nucli, orgànuls i una estructura molt sofisticada. La resposta sembla ser que està en una simbiosi. Uns microbis similars a una ameba van incorporar al seu interior uns bacteris que generaven energia aprofitant l’oxigen. Aquells bacteris es van quedar dins les cèl·lules i van donar lloc als mitocondris. A les plantes els va passar una cosa semblant amb els cloroplasts, que també tenen DNA.

De manera que el DNA mitocondrial, petit i que no està empaquetat en un cromosoma com els nuclears, només és el que queda del DNA dels bacteris originals amb que ens vam fusionar. És molt poqueta cosa, només trenta-set gens, comparats amb els vint i quatre mil del DNA nuclear, però els mitocondris el necessiten per fer la seva feina, i si té mutacions apareixen malalties.

Durant la fecundació, l’espermatozoide no porta gran cosa. Un nucli amb els cromosomes del pare i gairebé res més. La part femenina, l’òvul, aporta el nucli, amb els cromosomes materns, però també els mitocondris del seu citoplasma. De manera que tots hem heretat la meitat dels cromosomes del pare, l’altre meitat de la mare, i el DNA dels mitocondris també de la mare.

Doncs ara el que es podrà fer en cas que els mitocondris de la dona tinguin el DNA alterat és agafar l’òvul d’una donant sana, treure-hi el nucli i substituir-lo pel nucli de la mare. Aquest òvul, que tindrà els mitocondris sans de la donant però els cromosomes de la mare, es fecunda amb els espermatozoides del pare i la criatura que neixi tindrà els gens dels dos pares… excepte aquells 37 dels mitocondris, que seran de la donant d’òvul. Per cert, si és una nena, ja no haurà de patir pels seus fills.

Segurament parlar de tres progenitors és excessiu ja que els cromosomes seran totalment dels seus pares. La tercera persona, la donant del citoplasma de l’òvul, només aportarà els mitocondris. Un 0, 15 % dels gens. Si a les persones els fan trasplantaments d’òrgans, en aquest cas podríem dir que s’haurà fet un trasplantament d’orgànuls cel·lulars a l’òvul.

La tècnica és interessant perquè permetrà curar moltes malalties diferents. Totes les relacionades amb alteracions al DNA mitocondrial. El que passa és que es tracta de malalties rares, amb poca incidència i per això hi havia poca demanda.

He llegit que l’Església s’hi oposava, però no acabo d’entendre el motiu. En aquest cas no es destrueix cap embrió. Simplement es descarta el citoplasma de l’òvul de la mare i el nucli de l’òvul de la donant. És després de fer això que té lloc la fecundació amb l’espermatozoide del pare, per tant, problemes ètics no en veig gaires. Naturalment hi ha les dificultats tècniques que no s’han de menystenir, i el fet d’aclarir quin paper es concedeix a la donant de mitocondris. Detalls legals i qüestions ètiques a tenir en compte, però que no haurien d’enterbolir el que és un gran pas de la medicina moderna.