Arxiu del dimarts , 10/02/2015

Virtuts de fer marxa enrere

dimarts , 10/02/2015

Diuen que rectificar és de savis, però la veritat és que normalment costa Déu i ajuda trobar algú que rectifiqui. En això, cal dir que la capacitat de la ciència per menjar-se les seves afirmacions i tornar a començar és una de les seves millors característiques. És curiós, perquè la idea que acostuma a haver-hi dels científics és que són molt dogmàtics i que no estan oberts a modificar les idees fàcilment.

En certa manera és cert. Per canviar allò que donem per cert cal tenir arguments poderosos. No serveix dir que et vas curar un càncer prenent-te un caramel i esperar que tothom et cregui. Qualsevol afirmació que es faci serà analitzada al detall i tothom intentarà desmuntar-la. Si supera l’escrutini més ferotge, potser la donarem per bona. En cas contrari, es deixa de banda sense manies.

D’això n’hem tingut un parell d’exemples ben cridaners en els últims anys. Un bon dia uns físics es van despenjar dient que havien mesurat uns neutrins que viatjaven més de pressa que la velocitat de la llum. Allò era espectacular perquè anava contra tot el que sabem de la física. Però les seves dades eren les que eren. Ho havien mesurat milions de vegades i semblava un resultat sòlid.

La resposta de la comunitat científica va ser una barreja d’excitació i de total escepticisme. Seria espectacular si fos cert, però hi havia mil fonts de possibles errors que podien explicar allò. Se’n van proposar moltes i es van repassar les dades i les mesures. Mesos després es va detectar l’error. Una simple mala connexió en un cable d’un dels ordinadors feia que el senyal que anava per aquell cable trigués més del compte a arribar a l’ordinador i la mesura dels temps quedava distorsionada.

Total. Que de neutrins superlumínics, res de res. No hi ha cap dada que suggereixi que existeixen. Vol dir que no existeixen? No. Però no tenim cap motiu teòric ni cap dada experimental per pensar que sí.

Un altre marxa enrere notable va ser amb l’anunciat descobriment de les ones gravitatòries a partir de les dades de la polarització del fons de microones. Semblava que amb allò havíem pogut donar una mirada al Big Bang i, de pas, havíem confirmat una de les prediccions de la relativitat. Era el contrari de l’experiment dels neutrins. En aquesta ocasió esperem que existeixin aquestes ones gravitatòries. La teoria fa pensar que les hauríem de detectar, però que és molt difícil.

Les dades d’aquell experiment confirmaven el que volíem, però també es van analitzar amb lupa. I mesos després es van comparar amb noves dades d’altres experiments. Aleshores la cosa es va començar a desinflar. Ja se sabia que la pols còsmica podia ser una font d’interferències, però semblava que s’havia corregit aquest factor. El que van dir les noves dades és que l’efecte de la correcció no va ser suficient i tot el que s’ha detectat es pot explicar simplement per aquesta distorsió.

Per tant. D’ones gravitatòries res de res. Vol dir que no existeixen? No. En aquest cas sí que tenim motius per pensar que sí que existeixen, però les dades d’aquell experiment no serveixen. Per tant caldrà seguir esperant i buscant més intensament.

A la vida real tenim molta tendència a donar per bones les coses que confirmen el que esperem i dubtar les que estan en contra de les nostres expectatives. Als científics individualment també ens passa, per descomptat, però la manera de funcionar com a col·lectiu ajuda a evitar (o al menys minimitzar) aquesta tendència.

En el fons aquesta és, probablement, la principal diferència entre la ciència i les pseudociències.