Arxiu del divendres, 27/02/2015

De quin color és el vestit?

divendres, 27/02/2015

Primer punt a tenir en compte: els colors tal com els percebem no existeixen. Són una creació de la nostra ment. Assumim que la resta del món ho veu tot com nosaltres, però no és així. Això ha esclatat al twitter on tothom discutia de quin color era aquest vestit. Era evident que hi ha dues opcions molt majoritàries. Uns ho veuen blanc i daurat mentre que els altres blau i negre. Unes opcions defensades amb entusiasme pels partidaris d’una o altra i repartides gairebé al 50%.

L’error és, insisteixo, en pensar que el color és una cosa objectiva. En realitat només existeix una radiació electromagnètica de determinada longitud d’ona. El color, tal com l’entenem és una construcció del nostre cervell. I el cervell, com sempre, fa la feina de manera més subtil del que pensem. Malgrat el que podem pensar, el color que veiem està condicionat pels colors que l’envolten. I no és un efecte subtil sinó que pot ser escandalosament marcat.

Mireu aquesta figura.

Segurament veureu una espiral verda i una de blava sobre un fons rosa. Però en realitat, la verda i la blava són el mateix color! Si no em creieu, intenteu editar-la i desplaçar la meitat de la figura per poder seguir les línies verdes/blaves en el canvi de color del costat. Segons si al costat hi ha taronja o rosa es veu blau o verd.

De manera que, per començar, cada color l’interpretem diferent segons els colors que l’envoltin. Però a més, el cervell corregeix els colors en funció de la quantitat de llum que els arriba. Una cosa blanca la seguim veient blanca quan la llum es va apagant. Objectivament esdevindria grisa, però el cervell interpreta que hi ha poca il·luminació, i fa que ho veiem blanc.

En el vestit del principi hi ha un altre factor que complica la vida al processat mental. Els colors principals són oposats. Amb això vull dir que si agafem la imatge i amb el photoshop invertim els colors, veiem que tornen a sortir els mateixos però amb les franges canviades. Amb altres combinacions de colors segurament el cervell tindria menys problemes per decidir la interpretació

Si analitzem l’histograma de cada franja de la imatge inicial s’observa que el color d’unes de les franges està en la fracció del blanc, però amb un petit percentatge de blau. És interessant notar que aïllats del context els colors es veuen molt diferents!

El cervell ha de decidir quina correcció fa i segons unes persones o altres tria per interpretar que està mirant unes franges blanques poc il·luminades o unes de blaves molt il·luminades. El mateix passa amb el daurat/negre. En aquest cas el cervell ha de triar si el veu com un gris o bé com un daurat i després de fer la tria, potencia un i minimitza l’altre.

Tot plegat és curiós, ha sigut divertit i ha permès discutir amb els companys sobre colors mentre especulàvem quin era el motiu. Però sobretot serveix per recordar-nos que tot el que veiem no deixa de ser una construcció de la nostra ment. Al voltant només tenim radiacions electromagnètiques, canvis en la pressió de l’aire, diferents graus de vibracions moleculars i interaccions electrostàtiques d’intensitats variables. Amb això el nostre cervell construeix imatges, colors, músiques, temperatures, pressions i sensacions de tota mena. Unes construccions que no han de ser exactament iguals per tots.

El món, tal com el percebem, és una cosa molt més personal del que ens pensem.

(Per cert, una cosa és la foto que mostraven, però el vestit original el podeu veure aquí tot i que, per molta explicació neurocientífica, em costa creure que sigui el mateix)

El BOE de la doctrina

divendres, 27/02/2015

Les disposicions 1849 i 1850 del BOE on es publica el nou currículum de l’ensenyament de la religió catòlica és un document que ha aixecat força soroll encara que no entenc perquè hi ha tanta gent sorpresa. Sembla que hi ha qui encara no ha identificat la ideologia dels qui actualment tenen el poder. L’ensenyament de religió sempre resulta complicat, potser per la fosca història de les relacions entre l’Església i el poder en aquest país. La cosa ha anat des del pur adoctrinament fins a bones intencions que després no es posen a la pràctica. I com que cada vegada que canvia el govern, el tema es replanteja, ja gairebé avorreix.

Sembla difícil defensar que no s’inclogui l’estudi del fet religiós en un programa d’ensenyament. Sense estudiar la influencia que han tingut les religions al llarg de la història és impossible entendre el món actual. Ja resulta més discutible si cal incloure l’ensenyament d’una o altra religió, igual que resulta absurd ignorar que estem en un país de tradició cristiana. Tot plegat és complex i els pedagogs haurien de trobar la manera d’equilibrar tots aquests factors. Però qui ha decidit el programa d’estudis no són pedagogs sinó directament la Conferència Episcopal Espanyola i ha fet el programa que era previsible. De totes maneres, cal recordar que al novembre es va publicar, a la disposició 12886, el currículum de l’àrea de religió islàmica. La mateixa idea, però canviant el Déu, el llibre sagrat i alguns temes de protocol.

A molta gent li ha cridat l’atenció el paràgraf que expressa que cal “Reconocer la incapacidad de la persona para alcanzar por sí mismo la felicidad”, però a mi no m’ha sorprès. Limitacions similars formen part dels punts de partida de quasi qualsevol religió.

En canvi, m’han incomodat més les relacionades amb la ciència. Per exemple, s’ha d’avaluar si l’alumne: Reconoce con asombro y se esfuerza por comprender el origen divino del cosmos y distingue que no proviene del caos o el azar. O el que “Argumenta el origen del mundo y la realidad como fruto del designio amoroso de Dios” El tema del Big Bang, la nucleosíntesis, la formació dels estels, les nebuloses planetàries i tot això ho solucionem amb un origen diví i no cal donar-hi més voltes.

Un que m’ha inquietat molt és el que parla de “Reconocer el valor social de las aportaciones realizadas por investigadores cristianos.” Investigadors cristians? Destacar això em sembla iniciar un camí extraordinàriament perillós. En les aportacions d’un científic, que hi tindrà a veure que sigui cristià? Això les fa més o menys certes, dignes o valuoses? Tornem als temps en que criticaven la teoria de la relativitat perquè segons alguns era una ciència jueva?

I naturalment coses com la que diu que “Distingue y debate de forma justificada y respetuosa el origen del ser humano”. Es referirà a la evolució dels homínids? Comparativa de fòssils? Anàlisi de variacions en el DNA? O tot això simplement s’ignorarà? Ho sospito ja que una de les primeres coses que es tenen en compte és: “El hombre, obra maestra de la creación”. Un concepte interessant, ja que és molt evident que els humans no som cap obra mestra. Més aviat som un nyap que funciona raonablement bé i que tenim la sort de disposar d’un gran encèfal, però que hem d’arrossegar una columna vertebral inadequada, un canal del part massa petit, un apèndix que ens podíem haver estalviat o un sistema immunitari mediocre. Si Déu ens va crear i som la seva obra mestra, deixa molt que desitjar com a dissenyador.

Per descomptat, en l’origen del món l’atzar hi va tenir un paper. Potser no va ser el determinant, però no el pots descartar sense més. I l’origen diví del cosmos és una idea antiga, però hi ha molta confusió sobre quin déu va ser el responsable. Odin? Amon? Baal? Tepew-Q’ukumatz? Lengai? Anu? Zeus? N’hi ha per triar i remenar. Naturalment, en classe de religió catòlica es fa servir el relat bíblic i en alguns indrets fa referència específica a formar l’alumne “desde la cosmovisión cristiana”. La llauna és que després, a classe de ciències, els professors tindran molta feina a desfer la majoria d’aquests conceptes.

En tot cas espero que no pretenguin que tot això no és adoctrinar. A mi, de petit m’ensenyaven aquestes coses i en deien doctrina cristiana.