El parent més antic, per ara

Fa 3,2 milions d’anys caminava per les planúries d’Àfrica un petit simi que tenia un gran futur per davant. Els Australopithecus afarensis ja caminaven sobre dues cames, de manera que tenien les mans lliures per canviar el planeta. D’aquells homínids, el més famós és Lucy, però hi ha moltes més restes corresponents a unes quantes espècies diferents. Com sempre passa, podem intuir un esquema general, però no podem refer el quadre complert. Simplement ens falten peces.

La llauna és que en alguns períodes estan particularment poc representats. Fins ara teníem clar que els Australopithecus van viure fa uns tres milions d’anys. D’altre banda sabem que fa 2,3 milions d’anys ja hi havia individus del gènere Homo, amb una capacitat cranial molt més gran. No eren Homo sapiens, per descomptat. Fins i tot es dubta que siguin avantpassats directes nostres. L’arbre evolutiu té moltes branques i refer-lo és complicat. Però entre els Australopithecus i els Homo hi havia 700.000 anys gairebé sense restes fòssils. Un període molt gran de temps que resultava desesperant ja que va ser al llarg d’aquests mil·lennis quan la nostra línia evolutiva es va generar.

Per això va haver-hi tant rebombori la setmana passada, quan es va anunciar el descobriment d’una mandíbula fòssil que corresponia a un exemplar del gènere Homo i que tenia 2,8 milions d’anys. Això el converteix en el representant del gènere Homo més antic que s’ha trobat mai.

De moment s’anomena simplement LD 350-1. No sembla gran cosa ja que només és mitja mandíbula. La part de l’esquerra de la mandíbula inferior que encara conserva cinc peces dentals, dos dents i tres molars. El seu estat de conservació no és el millor de manera que podem dir que pertany al gènere Homo però no es pot especificar l’espècie concreta. En tot cas, la gràcia és que ja podem posar una data mínima al nostre llinatge.

Aquest fòssil cau de ple en la tronada definició de “baula perduda”. Teníem els Australopithecus per una banda, i un grapat de mil·lennis després hi havia els Homo rudolfensis, els Homo habilis i els Homo erectus. Però entremig faltava informació. Una informació que ara ja podem començar a completar. Per descomptat que ara caldrà seguir buscant baules perdudes per omplir l’espai que queda entre els Australophitecus i LD 350-1 per una banda i entre aquest i els Homo coneguts per l’altra. Tan se val quantes en tinguem, mai no s’acaben de buscar les baules perdudes.

Ara podrem refer una mica millor el nostre arbre genealògic, però caldrà mirar-lo amb precaució. Tan bon punt apareguin nous fòssils l’haurem de refer de nou.

6 comentaris

  • Daniel

    10/03/2015 0:06

    Realment és fascinant descobrir els orígens. potser per allò de que “saber d’on vens ajuda a triar cap on vols anar”

  • David BC

    09/03/2015 12:26

    Sempre és apassionant avançar en la recerca de la història de la nostra espècie i els nostres parents. Justament estic llegint els primers capítols del llibre “Sàpiens” de Noah Harari, on justament fa una aproximació breu però molt interessant a les primeres passes del gènere Homo. Aprofito per recomanar-lo.

  • Daniel

    09/03/2015 12:17

    Massa antic per poder seqüenciar-lo en condicions. Més enllà de 700.000 anys ja no es pot fer servir.

  • tramuntaire

    09/03/2015 12:14

    Que en seqüenciïn l’ADN, que és tècnica pepino.

  • Daniel

    09/03/2015 10:25

    Uf. De vegades amb una dent n’hi ha prou.

  • Pons

    09/03/2015 10:15

    amb només mitja mandíbula ja saben que es parent nostre?