Van Gogh, el riu Miño i la plumbonacrita

Pallers sota un cel plujós” és un dels quadres que va pintar en Vincent Van Gogh, l’any 1890 a Auvers-dur-Oise. Al llarg del temps va fer molts quadres d’escenes de camps de blat, però aquest en concret ha servit per determinar per quin motiu els colors vermells que va pintar es van perdent, tornant-se cada vegada més blanquinosos.

Per entendre el que passa podem començar a Galícia, al riu Miño, anomenat així per l’antiga denominació romana Minium. En aquella regió hi havia unes mines d’on s’extreia cinabri, un mineral amb el que obtenien mercuri. El que passa és que aquest cinabri acostumava a estar barrejat amb molt òxid de plom, de color vermell. Aquest contaminant s’anomenava roig de plom, però també “mini”, en honor a la zona del riu Minium on l’extreien (o potser al revés i Minium ve de minium (vermelló) pel color de les seves aigües).

El nom de mini encara el fem servir. És aquella pintura vermellosa que es posa per protegir de la oxidació als metalls que estan a l’exterior. L’interessant en aquests cas és que el color vermell de mini va fer que aquest òxid de plom (estrictament tetraòxid de plom) des de l’antiguitat es fes servir com a pigment per molts artistes. Entre ells, el mateix Van Gogh.

Però s’ha vist que amb el temps s’havia emblanquinat i els rojos intensos del quadre s’anaven perdent. El que calia era esbrinar que li estava passant. Se sap que el plom roig pot degradar-se de dues maneres. Enfosquint-se quan es va transformant en plattnerita o en galena, o bé emblanquinar-se si es transforma en anglesita o en cerussita. Tots són derivats del plom que apareixen quan l’original òxid de plom es van modificant químicament amb oxígens, carbonis, sofres o altres elements.

En el cas del quadre de Van Gogh, les anàlisis per difracció de raigs X i microscòpia de fluorescència per raigs X han permès veure que a molts indrets, sota la capa blanca encara hi ha el nucli vermell original. Però el més curiós és que el blanc ha resultat ser un compost molt poc freqüent anomenat plumbonacrita (3 PbCO3⋅Pb(OH)2⋅PbO). Pel que sembla, es forma per la reacció del mini amb el CO2 de l’aire en una reacció desencadenada per la llum.

És important esbrinar això? Doncs sí, si volem preservar les grans pintures de la història. Si la clau de la reacció química que fa empal·lidir els pigments és la llum, caldrà determinar quins tipus de llum són els menys perjudicials per les pintures i, potser, quins tractaments poden aturar la reacció. No es tracta de tenir-los a les fosques, però entenent el que passa, al menys podrem minimitzar els efectes. I de pas ens permet descobrir les curioses relacions que hi ha entre grans pintors, rius de Galícia, òxids de plom i aquella capa vermella amb que pinten les escales metàl·liques de l’exterior. Uns lligams inesperats que sempre fan gràcia.

5 comentaris

  • Daniel

    11/03/2015 20:09

    Ostres. Un creuament entre científics, artistes i detectius!

  • Daniel López

  • Daniel

    10/03/2015 21:43

    Carquinyol. Té la seva conya, però si la llum fa malbé els pigments del quadre… En tot cas, segur que els químics troben alguna manera de preservar-ho

    Pons. De vegades és la millor opció. Abans que deixar perdre l’obra i mentre no es troba una solució millor…

  • Pons

    10/03/2015 10:06

    Sospito que més d’un museu ho fa això de guardar el quadre original tancat en un magatzem fosc i mostrar una rèplica. Jo es que soc molt mal fiat…

  • Carquinyol

    10/03/2015 9:21

    Tampoc deixa de tenir el seu què que la millor manera de conservar un quadre fos tenir-lo a les fosques i que no el vegi ningú !!